Harmònica de vidre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manera de tocar una harmònica de vidre

L’harmònica de vidre, va ser inventada per Benjamin Franklin l'any 1761 inspirat pèl so que emeten les arpes de vidre (copes de vidre que, depenent de la quantitat d’aigua que continguin, emeten determinada nota en ser la seva vora fregat amb les puntes dels dits humides).

Es compòn de diversos plats de vidre superposats i alineats al voltant d’un eix central que gira connectada a un pedal. En mullar els dits i fregar el vidre, produeix el mateix efecte sonor que les arpes de vidre.

L’harmònica de vidre, tot i que músics com Mozart, Beethoven o Richard Strauss van compondre peces per a l'instrument, no va tenir cap èxit, de fet va ser prohibida perquè es deia que causava "bogeria, depressió i problemes conjugals".

Un musicòleg alemany anomenat Friedrich Rochlitz va escriure al diari musical "Allgemeine Musikalische Zeitung" que l’harmònica estimula en excés els nervis i submergeix el músic en una urgent depressió i, per tant, en un fosc i malenconiós humor que acaba portant-lo a una lenta autodestrucció. Si pateix d’algun desordre nerviós, si es troba malalt, si es troba malenconiós no hauria de tocar l'instrument.

En l'actualitat, es sap que aquests possibles efectes secundaris d’interpretar música amb l'instrument podrien deure’ls a la quantitat de plom amb la qual es fabricava el vidre i no pels efectes directes del seu so.

El compositor i músic alemany Carl Leopold Roellig (1745-1804), durant un temps fou considerat l'invetor d'aquest instrument. Ara, s'ha descobert que Roellig només el perfeccionà.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Harmònica de vidre