Hidrologia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Esquema del cicle hidrològic de l'aigua
Esquema del cicle hidrològic. Cicle de l'aigua
Estació de seguiment hidrològic. Reed Bingham State Park, Georgia, Estats Units
Estació de seguiment hidrològic al llac Reed Bingham. Reed Bingham State Park, Ellenton,Georgia, Estats Units

La hidrologia és la ciència que estudia les aigües terrestres (l’aigua líquida i sòlida, continental i marina), el seu cicle i les seves aplicacions, distribució, composició, propietats físiques, corrents, cabals, etc., així com els aspectes econòmics i ambientals. Per als autors francesos antics era la ciència que estudiava els aspectes químics i bacteriològics de l’aigua i les seves característiques medicinals. El terme didrologia, anteriorment, era equivalent a hidrogeologia. Hom distingeix una hidrologia marina i una hidrologia fluvial o continental.(en hydrology; es hidrología; fr hydrologie).[1]

La hidrologia es divideix en hidrologia de les aigües superficials, hidrologia subterrània (hidrogeologia) i hidrologia marina. L'àmbit científic de la hidrologia inclou la hidrometeorologia, la hidrologia superficial, la hidrogeologia, la gestió de les conques de drenatge i la qualitat de l’aigua. L’oceanografia i la meteorologia no s’inclouen perquè l’aigua és només un dels molts aspectes importants d’aquests camps. La investigació hidrològica pot informar l'enginyeria, la política i la planificació del medi ambient .

Ciència de l'aigua[modifica]

La hidrologia és la ciència del moviment i el transport de l’aigua a la natura. Es dedica a l'estudi de l'aigua a la Terra i relaciona l'atmosfera, la litosfera, la biosfera i la hidrosfera que originen el moviment, la distribució, la qualitat i els aspectes ambientals de l'aigua. A grans trets, també tracta les relacions físiques i químiques. En general, es preocupa d’esdeveniments naturals com les precipitacions, les escorrenties, la sequera, les inundacions, les aigües subterrànies, el seu control, predicció i gestió. Pel que fa a l'aplicació, la hidrologia proporciona lleis bàsiques, equacions, algoritmes, procediments i modelització de tots aquests esdeveniments per a l'ús pràctic i aplicabilitat.També cobreix les aplicacions pràctiques i de camp per a l'avaluació dels recursos hídrics amb càlculs racionals simples que proporcionen una gestió adequada de l'aigua.[2]

Els hidròlegs apliquen coneixements científics i principis matemàtics per resoldre problemes relacionats amb l'aigua en la societat: problemes de quantitat , qualitat i disponibilitat. Es poden ocupar de trobar subministraments d’aigua per a ciutats o granges, del regadiu, o controlar les inundacions dels rius o l’ erosió del sòl . També poden treballar en la protecció del medi ambient: prevenció o neteja de la contaminació o localització de llocs per a l'eliminació segura de residus perillosos. El treball dels hidròlegs és tan variat com l’ús de l’aigua i pot anar des de la planificació de projectes d’aigua interestatal de milions de dòlars, fins a assessorar els propietaris sobre problemes de drenatge del seu jardí.[3]

La hidrologia és essencial en l'estuidi del modelat de l'escorça terrestre (geomorfologia) i fonamental en la definició dels diferents relleus.

Història[modifica]

Inicis de la ciència hidrològica[modifica]

Científics tan influents com l'astrònom alemany Johannes Kepler (1571-1630), Atanasius Kircher (1602-1680) i el mateix René Descartes (1596-1650), no solament van acollir les teories dels antics grecs sinó que, a més, les van divulgar i il·lustrar amb aportacions fruit d'una fantasia inaudita.

Així doncs, Johannes Kepler, en els seus escrits no va saber dir res més sobre l'origen de les aigües subterrànies, sinó comparar-les a un enorme animal que s'empassava l'aigua de la mar i la digeria, sent l'aigua dolça de les deus el producte final del seu metabolisme. Les idees d'Atanasius Kircher, exposades en el seu "Mundus Subterraneum", publicat el 1664, són també d'una imaginació espectacular.

René Descartes en els seus "Principis de la Filosofia", escrit el 1644, creia en l'existència de grans cavitats plenes d'aigua per sota de les muntanyes [...] i que quan són retallades pel terreny, originen les deus, que discorren per la vall, es reagrupen, formen els rius i arriben fins al mar. Jean François, el mestre de Descartes, va escriure vint anys després (1665) en el seu "Arts des Fontaines et Science des Eaux", que no estava d' acord amb el seu deixeble tot i l'admiració que li professava.[4]

Precursors de la hidrogeologia[modifica]

Cal situar-los a la fi de segle XVII, associats a les idees i demostracions quantitatives dels francesos Pierre Perrault (1608-1680) i Edmé Mariotte (1620-1684), entre d'altres, i a les aportacions científiques i experimentals del famós astrònom anglès Edmond Halley (1656-1742)

Pierre Perrault a "De l'origine des Fontaines", obra publicada el 1674, va fer valuoses aportacions experimentals, amb les que va remoure el complicat problema de l'origen de les aigües subterrànies.

Edmé Mariotte publicà el 1685 (any següent a la seva mort) l'obra titulada "Traité du mouvement des Eaux et donis autres Corps fluides ". Les idees que exposa en aquesta, són d'una claredat meridiana, no ja només pel que fa a la infiltració profunda de l'aigua, sinó també sobre el cicle hidrològic en general.

Les observacions i experiments d'Edmond Halley sobre l'índex d'evaporació van complementar les idees establertes per Perrault i Mariotte, creant el primer cos de doctrina sobre l'origen de les aigües subterrànies, del seu desplaçament, del cabal dels rius i del cicle hidrològic en general.[5]

Modernització[modifica]

Al segle XIX, els estudis experimentals es van modernitzar molt i van establir una base ferma de la ciència hidrologica. La majoria de les contribucions es van relacionar amb la hidrologia de les aigües subterrànies i la mesura de les aigües superficials. Llei de Darcy (Henry Darcy, 1856)[6] del flux d'aigües subterrànies, fórmula del pou de Dupuit (Jules Dupuit, 1858, Aproximació de Dupuit-Forchheimer ),[7] llei del flux capil·lar de Hagen-Poiseuille, fórmula de la descàrrega de resclosa de Francis,[8] la determinació de Ganguillet i de Kutter del coeficient de Chezy,[9] la fórmula de flux de Manning,[10] el desenvolupament del mesurament de la taxa del corrent i la llei de Dalton.[11][12]

Hidrologia contemporània[modifica]

Robert Elmer Horton (1875-1945) va ser un dels hidròlegs més importants del segle xx.[13] El seu llegat es reconeix en el concepte de "cabal terrestre hortonià", considerat durant molt de temps el mecanisme dominant de generació de les escorrenties de la tempesta (i que encara és la base d'alguns models de resposta hidrològica de la captació).[14] Nascut a Parma, Michigan, el 1875, Horton es va convertir en enginyer del Servei Geològic del districte de Nova York el 1900, després d’analitzar el flux d’aigua al voltant del canal Erie. El seu treball va demostrar que la quantitat de precipitacions que arriben a un rierol depèn del que va anomenar la capacitat d'infiltració del sòl. Després va formular les seves regles, ara anomenades lleis de Horton, que determinen els patrons en rierols i el seu drenatge. Horton és el principal responsable de la comprensió detallada de les diferents fases del cicle hidrològic, com ara la infiltració, l’evaporació, la transpiració i l’escorrentia.[15]

Notes[modifica]

Diferència entre Hidrologia i Hidrografia: no s'han de confondre els termes hidrografia i hidrologia. Totes dues són ciències ciències naturals que tracten les aigües, amb la diferència que la hidrologia s'ocupa de l'aigua de l'atmosfera, precipitacions, humitat, evaporació, és a dir, del funcionament de l'aigua al planeta. Al seu torn, la hidrografia s'encarrega d'estudiar la distribució geogràfica de totes les aigües de la terra i de mesurar, recopilar, analitzar i representar dades relatives del fons oceànic, costes, marees i corrents entre d'altres.

Referències[modifica]

  1. «hidrologia». Diccionari de Geologia, IEC, 2021. [Consulta: 4 juny 2021].
  2. Zekâi Şen. Hidrogeologia pràctica i aplicada (en anglès). 1a edició. Elsevier, 2015. ISBN 978-0-12-800075-5. 
  3. «Què fan els hidròlegs. Hidrologia» (en anglès). Hidrologia: L’estudi de l’aigua i els problemes de l’aigua Un repte per avui i demà, publicació del Consell d’Universitats sobre Recursos Hídrics (US). USGS, U.S. Geological Survey, 2021. [Consulta: 4 juny 2021].
  4. Martínez Gil, F.J.. «[https://hidrologia.usal.es/Complementos/historia.pdf Aspecto histórico y evolutivo de las ideas acerca de las aguas subterráneas desde los tiempos más remotos hasta el nacimiento de la Ciencia Hidrogeológica]» (en castellà-espanyol). Universidad de Salamanca, 1972. [Consulta: 5 juny 2021].
  5. Martínez Gil, F.J:. «[https://hidrologia.usal.es/Complementos/historia.pdf Aspecto histórico y evolutivo de las ideas acerca de las aguas subterráneas desde los tiempos más remotos hasta el nacimiento de la Ciencia Hidrogeológica]» (en castellà-espanyol) p. 8-10. Universidad de Salamanca, 1972. [Consulta: 5 juny 2021].
  6. «Ley de Darcy. Conductividad hidráulica» (en castellà-espanyol). Universidad de Salamanca, 2021. [Consulta: 7 juny 2021].
  7. «Hidráulica subterránea (3). Flujo en acuíferos no confinados» (en castellà-espanyol). Personales, UPV, 20'21. [Consulta: 7 juny 2021].
  8. «Hidrometría, medición de caudales en cauces naturales, acequias, canales y cañerías. Utilización de instrumental y estructuras. Diseño de canales pequeños y acequias» (en castellà-espanyol). aulavirtual.agro.unlp.edu.ar, 2021. [Consulta: 7 juny 2021].
  9. Oscar Jiménez Medina. «[http://www.scielo.org.mx/pdf/tca/v6n3/v6n3a3.pdf Fórmulas generales para los coeficientes de Chézy y de Manning]» (PDF) (en castellà-espanyol). scielo.org.mx, 2015. [Consulta: 7 juny 2021].
  10. «Demostración de la fórmula de Manning» (en castellà-espanyol). academia.edu, 2018. [Consulta: 7 juny 2021].
  11. «Evaporación y transpiración. Evapotranspiración (4)» (en castellà-espanyol). caminos.udc.es, 2021. [Consulta: 7 juny 2021].
  12. «Hydrology: Definition, Scope, History and Application» (en anglès). yourarticlelibrary.com/, 2021. [Consulta: 7 juny 2021].
  13. «Robert Elmer Horton» (en anglès). Scribd. [Consulta: 7 juny 2021].
  14. Beven, Keith «Conceptes d’infiltració i escorrentia de Robert E. Horton». 20a Assemblea General de l’EGU,, 2018, pàg. 2401.
  15. «Robert Horton». Physics Today, 2016. DOI: 10.1063 / PT.5.031223.

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

Allen Bateman. Hidrología básica y Aplicada (en castellà -espanyol). 1a edició. Universitat Politècnica de Catalunya, UPC www.gits.ws, 2007, p. 70. 

Coord. Marques, J.M.; Mintegui, J.A:; Manzano, M.; diversos autors i equips «S07 Hidrologia» (PDF) (en castellà-espanyol). 7ª Asamblea Hispano-Portuguesa de Geologia i Geofísica [Donostia-San Sebastián], Presentació recerques hidrològiques, 2012, pàg. 421-588.

Enllaços externs[modifica]

International Association of Hydrological Sciences

Institut de Recerca de l'Aigua IdRA, Universitat de Barcelona

Grup d'Hidrologia Subterrània, Universitat Politècnica de Catalunya

Institut Català de Recerca de l'Aigua, ICRA