Història de la geografia
La història de la geografia cobreix l'evolució de la geografia i el pensament sobre la seva funció i mètodes al llarg del temps.
Geografia antiga
[modifica]Els inicis de la geografia grega estan lligats a la literatura, amb les descripcions de llocs contingudes a les obres d'Homer, i a la filosofia, amb les especulacions sobre la forma de la Terra, com per exemple les de Tales de Milet. El seu deixeble Anaximandre de Milet va dibuixar un mapa on reflectia l'opinió que la Terra era un cilindre suspès a l'espai, on la part habitada era circular, intentant així plasmar per primer cop tot el món cartogràficament (els mapes anteriors, de Mesopotàmia, reflectien només les zones més properes als autors). Hecateu va recollir aquest mapa, millorant-lo i aquest sí que s'ha conservat íntegre: presenta el món com un cercle on el Mediterrani i Grècia ocupen el centre, al nord està Europa, a l'Est Àsia i al sud Líbia.
Els treballs d'Eratòstenes i seguidors sobre la forma de la Terra van incorporar-hi per primer cop càlculs matemàtics precisos (incloent la noció de meridià i paral·lel per definir posicions)[1] i van donar nom a la disciplina. Claudi Ptolemeu va aprofitar el sistema de meridians i paral·lels i va incorporar els càlculs de l'astronomia per traçar mapes sobre una Terra esfèrica, que van inspirar els debats sobre la forma del planeta molt temps després.
Aquests mapes teòrics van començar a corregir-se amb les expedicions dels navegants grecs, com Escilax de Carianda, que van fundar colònies comercials i van afinar el coneixement sobre el terreny de la geografia. Destaca el paper de l'historiador Heròdot, qui va protagonitzar també nombrosos viatges i a banda de descriure els indrets que visitava feia aproximacions als seus pobladors, un acostament etnogràfic que va predominar a la geografia durant segles. Altres noms destacables són el de Piteas, per la seva exploració al nord, i Alexandre Magne, per les incursions orientals.
L'obra d'Estrabó va inspirar els romans en les seves descripcions del món, sorgides dels relats dels seus soldats i no tant de comerciants com en el cas grec. Els seus mapes no naixien de la preocupació teòrica sobre la forma del món, sinó com a suport pràctic de fins polítics, en la línia de Pomponi Mela. Per això destaquen els mapes de carreteres, com el que copia la Taula de Peutinger.
Els primers mapes xinesos daten del segle IV aC[2] i si bé es basen només en territoris xinesos i estan traçats recollint llegendes i mites, van aportar avenços com l'ús de l'escala per part de Pei Xiu.[3] Aquests mapes neixen d'un interès econòmic, per això estan lligats a descripcions extenses sobre la geologia del terreny i els possibles conreus que s'hi poden fer, així com els recursos naturals de cada regió. La geografia índia, coetània, és de menor rellevància per estar fortament supeditada a mites locals.
Geografia medieval
[modifica]La geografia medieval cristiana considerava que la Terra havia de seguir les prescripcions bíbliques i es representaven en els mapes anomenats T-O, ja que la Terra, envoltada d'un cercle oceànic (O), tenia forma de T, essent els cada pal de la lletra un dels continents coneguts. Un dels primers mapes d'aquest estil es troba a les obres del Beat de Liébana.
.jpg)
El món islàmic va heretar les tècniques i concepcions grecollatines i van ampliar els mapes, especialment a zones com l'Índia i Àfrica, com es veu a la Tabula Rogeriana d'Al-Idrissí. Com els xinesos, acompanyaven els mapes amb descripcions sobre la flora i fauna locals. Al-Jàhidh va ser el primer geògraf a afirmar que l'entorn físic determinava la història i psicologia dels seus habitants.[4] Al-Biruní, per la seva banda, va destacar per saber calcular de forma precisa la distància entre poblacions usant equacions matemàtiques, fer que va simplificar les previsions per als viatges comercials.
Cal citar dos exploradors claus que van ajudar al coneixement de la geografia amb els seus viatges, Ibn Battuta i Marco Polo, per la banda islàmica i cristiana respectivament.
Geografia moderna
[modifica]L'era de l'exploració i el colonialisme van revolucionar la geografia moderna, en ampliar considerablement els territoris coneguts, especialment a partir del descobriment d'Amèrica per part de Cristòfol Colom. Es van recuperar els mapes clàssics i islàmics a Europa i van tornar les polèmiques sobre la forma i mida de la Terra, que van esperonar nous viatges de conquesta i cartografia científica com la de Gerardus Mercator. Els mapes de Juan de la Cosa són els més antics conservats sobre el nou continent. També són força antics els de Piri Reis i alguns estudiosos afirmen que en ells es pot intuir l'Antàrtida, sense que esitgui plenament demostrat.[5]
Al segle xvii es va iniciar l'anomenada cartografia científica, ja que es considerava que la geografia era part de les matemàtiques, com es pot veure per exemple a l'obra de Bernhardus Varenius. Durant dècades a més a més es van desllindar d'ella les disciplines de la botànica, la geologia i altres ciències descriptives de la Terra.
Al segle xviii, la geografia havia estat reconeguda com una disciplina independent i havia passat a formar part d'un currículum universitari típic a Europa (especialment a París i Berlín), tot i que no al Regne Unit, on la geografia s'ensenyava generalment com una subdisciplina d'altres assignatures.
Segle XIX
[modifica]
Una visió holística de la geografia i la natura es pot veure a l'obra del polímata del segle xix Alexander von Humboldt.[6] Una de les grans obres d'aquesta època va ser Kosmos de Humboldt: un esbós d'una descripció física de l'Univers, el primer volum de la qual es va publicar en alemany el 1845. Tal era el poder d'aquesta obra que la Dra. Mary Somerville, de la Universitat de Cambridge, va tenir la intenció de descartar la publicació de la seva pròpia Geografia Física després de llegir Kosmos. El mateix von Humboldt la va convèncer de publicar (després que l'editor li enviés una còpia).
El 1877, Thomas Henry Huxley va publicar la seva Fisiografia amb la filosofia de la universalitat presentada com un enfocament integrat en l'estudi del medi natural. La filosofia de la universalitat en geografia no era nova, però es pot veure com una evolució de les obres d'Alexander von Humboldt i Immanuel Kant. La publicació de la fisiografia de Huxley va presentar una nova forma de geografia que analitzava i classificava la causa i l'efecte a nivell micro i després els aplicava a la macroescala (a causa de la idea que el micro formava part del macro i, per tant, calia comprendre totes les microescales per entendre el nivell macro). Aquest enfocament va emfatitzar la recopilació empírica de dades per sobre de la teòrica. El mateix enfocament també va ser utilitzat per Halford John Mackinder el 1887. Tanmateix, la integració de la geosfera, l'atmosfera i la biosfera en la fisiografia va ser aviat superada per la geomorfologia davisiana.
Durant els darrers dos segles, la quantitat de coneixement i el nombre d'eines s'han disparat. Hi ha forts vincles entre la geografia i les ciències de la geologia i la botànica, així com entre l'economia, la sociologia i la demografia.
La Royal Geographical Society es va fundar a Anglaterra el 1830, tot i que el Regne Unit no va obtenir la seva primera càtedra completa de geografia fins al 1917. El primer intel·lectual geogràfic real que va sorgir a la geografia del Regne Unit va ser Halford John Mackinder, nomenat lector a la Universitat d'Oxford el 1887.
La National Geographic Society es va fundar als Estats Units el 1888 i va començar a publicar la revista National Geographic, que es va convertir i continua sent una gran divulgadora de la informació geogràfica. La societat ha donat suport durant molt de temps a la recerca i l'educació geogràfica.
Al segle xix la geografia ja era una ciència universitària de ple dret. A recer de l'imperialisme i les noves descobertes, van sorgir les primeres societats geogràfiques, entre les quals destaquen la britànica Royal Geographical Society i la National Geographic Society, la corresponent associació americana, que va tenir un paper clau en la divulgació del saber geogràfic.
Thomas Henry Huxley, seguint les teories d'Alexander Von Humboldt, va intentar aplicar a la geografia les lleis de la causalitat, que estudiaven un fenomen en una regió i extrapolaven les seves conclusions a zones més àmplies o a tot el planeta. Un altre estudiós, Carl Ritter, va lligar la geografia a la història en la línia dialèctica de Hegel. I Alfred Hettner va distingir entres bues branques fonamentals de la geografia, la geografia física, fortament lligada als mapes, i la geografia regional, que incloïa les descripcions dels pobladors i característiques de la zona estudiada. Així es recollien les diferents tradicions heretades de l'Antiguitat, essent camps diferents d'estudi de la mateixa ciència.
Geografia als segles XX i XXI
[modifica]Al segle xxXX convivien els dos paradigmes però l'anomenada revolució quantitativa, marcada pel positivisme, va fer que s'imposés als anys 50 una visió objectiva de la geografia a les facultats i escoles elementals, on s'havia introduït com a matèria essencial. Autors com Schaefer reclamaven l'ús del mètode científic per situar la geografia a l'alçada d'altres camps d'experimentació.[7] L'ecologia moderna va aprofitar les dades d'aquesta tendència per a les seves afirmacions.
Contra ella va sorgir l'anomenada geografia crítica que, partint de l'existencialisme, recull les aportacions de la desconstrucció, el feminisme i altres corrents per abordar la geografia com un estudi cultural, on les persones ocupen el centre d'interès, i la seva relació amb l'entorn és la clau explicativa. Noms destacats d'aquest corrent són el de David Harvey o Yves Lacoste, dins la geopolítica. La geografia humana com a disciplina autònoma recull l'herència d'aquesta línia de pensament.
Al segle xxi continuen les polaritzacions entre geografia física i humana, que periòdicament polemitzen sobre la ubicació de la geografia dins les ciències socials, humanitats o ciències físiques.[8] Paral·lelament, s'han anat incorporant subdisciplines com l'urbanisme, l'ambientalisme i la teledetecció, fruit dels avenços socials i tecnològics de l'època.
A Occident, durant la segona meitat del segle xix i el segle XX, la disciplina de la geografia es va abordar en diversos moments amb quatre grans temes: el determinisme ambiental, la geografia regional, la revolució quantitativa i la geografia crítica.
Determinisme ambiental
[modifica]El determinisme ambiental és la teoria que els hàbits físics, mentals i morals d'un poble es deuen directament a la influència del seu entorn natural. Entre els deterministes ambientals destacats hi havia Carl Ritter, Ellen Churchill Semple i Ellsworth Huntington. Les hipòtesis deterministes ambientals incloïen estereotips com ara la calor fa que els habitants dels tròpics siguin mandrosos i els canvis freqüents en la pressió baromètrica fan que els habitants de les latituds temperades siguin més àgils intel·lectualment. Els geògrafs deterministes ambientals van intentar fer que l'estudi d'aquestes influències fos científic. Al voltant de la dècada del 1930, aquesta escola de pensament va ser àmpliament repudiada per mancar de fonament i ser propensa a generalitzacions (sovint intolerants). El determinisme ambiental continua sent una vergonya per a molts geògrafs contemporanis i porta a l'escepticisme entre molts d'ells davant les afirmacions d'influència ambiental en la cultura (com ara les teories de Jared Diamond).
Geografia regional
[modifica]La geografia regional va ser encunyada per un grup de geògrafs coneguts com a possibilistes i va representar una reafirmació que el tema apropiat de la geografia era l'estudi dels llocs (regions). Els geògrafs regionals es van centrar en la recopilació d'informació descriptiva sobre els llocs, així com en els mètodes adequats per dividir la Terra en regions. Noms coneguts d'aquest període són Alfred Hettner a Alemanya i Paul Vidal de la Blache a França. La base filosòfica d'aquest camp als Estats Units va ser establerta per Richard Hartshorne, que va definir la geografia com un estudi de la diferenciació d'àrees, cosa que més tard va portar a crítiques a aquest enfocament com a massa descriptiu i poc científic.
Tanmateix, el concepte d'un model de geografia regional centrat en els estudis d'àrea ha continuat sent increïblement popular entre els estudiants de geografia, mentre que no tant entre els estudiosos que són defensors de la geografia crítica i rebutgen un paradigma de geografia regional. Durant el seu apogeu, des de la dècada del 1970 fins a principis de la dècada del 1990, la geografia regional va fer contribucions substancials a la comprensió dels estudiants i dels lectors de les cultures estrangeres i els efectes del món real de la delimitació de fronteres.
La revolució quantitativa
[modifica]La revolució quantitativa en geografia va començar a la dècada del 1950. Els geògrafs van formular teories geogràfiques i les van sotmetre a proves empíriques, generalment utilitzant mètodes estadístics (especialment proves d'hipòtesis). Aquesta revolució quantitativa va establir les bases per al desenvolupament dels sistemes d'informació geogràfica. Geògrafs coneguts d'aquest període són Fred K. Schaefer, Waldo Tobler, William Garrison, Peter Haggett, Richard J. Chorley, William Bunge, Edward Augustus Ackerman i Torsten Hägerstrand. Un concepte important que va sorgir d'això és la primera llei de la geografia, proposada per Waldo Tobler, que estableix que tot està relacionat amb tot, però les coses properes estan més relacionades que les coses distants.[9][10]
Geografia crítica
[modifica]El terme geografia crítica s'ha utilitzat des d'almenys el 1749, quan el llibre Geography reformed: a new system of general geography, according to an Accurate Analysis of the science en quatre parts va dedicar un capítol al tema titulat of Critical Geography (de la Geografia Crítica).[11] Aquest capítol descrivia la geografia crítica com un enfocament que adopten els geògrafs per construir sobre el treball d'altres i fer correccions als seus mapes basant-se en nova informació. A la dècada del 1970, el terme va experimentar un ressorgiment a mesura que els anomenats geògrafs radicals van adoptar el marc de la teoria crítica i la filosofia marxista, utilitzant la geografia crítica com a paraigua que uneix diversos marcs teòrics en geografia, incloent-hi la geografia marxista i la geografia feminista.[12][13]
La geografia crítica va reaparèixer dins de la disciplina en part com una crítica radical dels enfocaments positivistes que van guanyar popularitat durant la revolució quantitativa. La primera variant de geografia crítica que va sorgir va ser la geografia humanista. Basant-se en les filosofies de l'existencialisme i la fenomenologia, els geògrafs humanistes (com ara Yi-Fu Tuan) es van centrar en el sentit i la relació de les persones amb els llocs.[14] Més influent va ser la geografia marxista, que va aplicar les teories socials de Karl Marx i els seus seguidors als fenòmens geogràfics. David Harvey, Milton Santos i Richard Peet són geògrafs marxistes coneguts. La geografia feminista és, com el seu nom indica, l'ús d'idees del feminisme en contextos geogràfics. La variant més recent de la geografia crítica és la geografia postmodernista, que utilitza les idees dels teòrics postmodernistes i postestructuralistes per explorar la construcció social de les relacions espacials.
La geografia crítica sovint es considera directament oposada als enfocaments positius durant el segle XX, i els geògrafs quantitatius han formulat contracrítiques.[15] Alguns argumenten que l'auge de la geografia crítica va ser en resposta a la dificultat per comprendre les noves tècniques i tecnologies, i que les primeres crítiques a aquestes tecnologies que els geògrafs crítics van presentar al segle XX s'han abordat amb els avenços en la informàtica.[16][17] La geografia crítica ha estat anomenada anticientífica.[17]
Segle XXI
[modifica]Divisió entre teoria social i anàlisi espacial
[modifica]Després d'un debat inicial sobre els mèrits del positivisme, on els geògrafs crítics van intentar extirpar tot el que hi havia hagut abans en la geografia quantitativa i enderrocar l'enfocament quantitatiu dominant durant les dècades del 1960 i el 1970, el 1995, els professionals dels SIG i els geògrafs quantitatius van començar a rebutjar fer comentaris sobre la geografia crítica en un context acadèmic.[18][19] Mentre que els geògrafs quantitatius i els geògrafs crítics van continuar treballant junts en alguns contextos, la manca d'un vocabulari comú i les rondes de debats polaritzadors van conduir a una situació d'indiferència mútua i absència de diàleg entre els dos grups durant la dècada del 2000.[19][20] El resultat d'aquesta divisió va conduir a la creació de dos bàndols dins de la geografia humana que molts consideren irreconciliables, descrits pel geògraf Mei-Po Kwan com les geografies socioculturals i les geografies espacial-analítiques.[20]
Referències
[modifica]- ↑ «Size of the Earth as measured by Erastothenes; The parallels and meridians of Erastothenes» (en anglès). Henry David Consulting. Arxivat de l'original el 2009-09-10. [Consulta: 3 agost 2009].
- ↑ Hsu, Mei-ling. "The Qin Maps: A Clue to Later Chinese Cartographic Development," Imago Mundi (Volume 45, 1993): 90–100.
- ↑ Needham, Joseph (1986). Science and Civilization in China: Volume 4, Part 3. Taipei: Caves Books, Ltd.
- ↑ Lawrence I. Conrad (1982), "Taun and Waba: Conceptions of Plague and Pestilence in Early Islam", Journal of the Economic and Social History of the Orient 25 (3), pp. 268-307 [278].
- ↑ McIntosh, Gregory C. The Piri Reis Map of 1513. Athens, Georgia: University of George Press, 2000
- ↑ Claremont, 324, p. 596–597. Arxivat de l'original el 2019-04-12 [Consulta: 11 novembre 2015].
- ↑ Bunge, William, (1968): Fred K. Schaefer and the Science of Geography; Harvard Papers in Theoretical Geography, Special Papers Series, Paper A
- ↑ Unwin, T (1995): El lugar de la Geografía. Cátedra. Madrid.
- ↑ Tobler, Waldo «Còpia arxivada». Economic Geography, 46, 1970, p. 234–240. Arxivat de l'original el 8 de març 2019. DOI: 10.2307/143141. JSTOR: 143141 [Consulta: 22 juliol 2022].
- ↑ Tobler, Waldo «Còpia arxivada». Annals of the Association of American Geographers, 94, 2, 2004, p. 304–310. Arxivat de l'original el 21 de juny 2022. DOI: 10.1111/j.1467-8306.2004.09402009.x [Consulta: 22 juliol 2022].
- ↑ Cave. Geography reformed: a new system of general geography, according to an Accurate Analysis of the science in four parts. 2a edició, 1749, p. 241.
- ↑ Peet, Richard (en anglès) Environment and Planning A, 32, 6, 2000, p. 951–953. Bibcode: 2000EnPlA..32..951P. DOI: 10.1068/a32202.
- ↑ Castree, Noel (en anglès) Environment and Planning A, 32, 6, 2000, p. 955–970. Bibcode: 2000EnPlA..32..955C. DOI: 10.1068/a3263 [Consulta: free].
- ↑ Tuan, Yi-fu, 1930-. Space and place: the perspective of experience, 1977. ISBN 0-8166-0808-3. OCLC 3126299.
- ↑ Melgaço, Lucas. «Milton Santos and the Centrality of the Periphery». A: Melgaço. Milton Santos: A Pioneer in Critical Geography from the Global South. Springer, 2017, p. 5–10. ISBN 978-3-319-53825-9.
- ↑ Hepple, L. Environment and Planning A, 30, 2, 1998, p. 225–234. Bibcode: 1998EnPlA..30..225H. DOI: 10.1068/a300225.
- 1 2 Graf, W. The Association of American Geographers' Newsletter, 33, 8, 1998.
- ↑ Schuurman, Nadine Progress in Human Geography, 24, 2, 2000, p. 569–590. DOI: 10.1191/030913200100189111.
- 1 2 Barnes, Trevor J. The Professional Geographer, 61, 3, 2009, p. 292–300. Bibcode: 2009ProfG..61..292B. DOI: 10.1080/00330120902931937.
- 1 2 Kwan, Mei-Po Annals of the Association of American Geographers, 94, 4, 2004, p. 756–763. DOI: 10.1111/j.1467-8306.2004.00432.x.
Bibliografia addicional
[modifica]- Hsu, Mei-ling. "The Qin Maps: A Clue to Later Chinese Cartographic Development," Imago Mundi (Volume 45, 1993): 90–100.
- Martin, Geoffrey J. Oxford University Press. All Possible Worlds: A History of Geographical Ideas., 2005.,
- Needham, Joseph. Caves Books. Science and Civilization in China: Volume 3., Ltd.
- Needham, Joseph. Caves Books. Science and Civilization in China: Volume 4, Part 3., Ltd.
- Harley, J.B. and David Woodward. (eds.) University of Chicago Press. The History of Cartography, 1987.
- Bowen, M. (1981). Empiricism and geographical thought from Francis Bacon to Alexander von Humboldt. Cambridge University Press.
- Livingstone, D. (1993). The geographical tradition: episodes in the history of a contested enterprise. Wiley-Blackwell.
- Earle, C., Kenzer, M. S., & Mathewson, K. (Eds.). (1995). Concepts in human geography. Rowman & Littlefield Publishers.
- Casey, E. (2013). The fate of place: A philosophical history. University of California Press.
