Vés al contingut

Història del Festival de la Cançó d'Eurovisió

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El Festival de la Cançó d'Eurovisió (en francès: Concours Eurovision de la chanson) es va celebrar per primera vegada el 1956, originalment creat com un experiment en l'emissió televisiva transnacional.[1] Després d'una sèrie d'emissions d'intercanvi el 1954, la Unió Europea de Radiodifusió (UER) va encarregar una competició internacional de cançons, a partir d'una idea desenvolupada per Sergio Pugliese i Marcel Bezençon i originalment inspirat en el Festival de Música de Sanremo, que se celebra a Itàlia.

Un total de 67 edicions s'han dut a terme des de la seva primera edició, i 1.721 cançons s'han cantat a l'escenari d'Eurovisió representant a 52 països, fins al moment (2023). El festival ha patit diversos canvis des de la seva inauguració, com per exemple la introducció dels descensos a la dècada dels 90, les semifinals a partir dels 2000s, com a resposta al creixement del nombre de participants interessats. Les normes del concurs també han canviat diverses vegades al llarg dels anys, com amb el sistema de votació o els criteris lingüístics.

El Festival de la Cançó d'Eurovisió s'ha identificat com la competició internacional de música televisiva anual que més ha durat, determinat pel Guinness World Records, i més o menys 40 països participen cada any. Moltes altres competicions s'han inspirat en Eurovisió des de la seva creació, i la UER també ha creat un conjunt de concursos complementaris que s'especialitzen en altres aspectes de la música i la cultura. L'edició del 2020 va ser la primera en ser cancel·lada, ja que cap esdeveniment competitiu es va poder donar a lloc com a conseqüència de la pandèmia de la COVID-19.

Els orígens d'Eurovisió[modifica]

El monopoli de la informació[modifica]

El Festival Europeu de la Cançó, més comunament conegut com a Eurovisió, neix arrel de la creació de la Unió Europea de Radiodifusió als anys 1950.

Aleshores Europa es troba en reconstrucció degut a la Segona Guerra Mundial[2].

La ràdio era democratitzadora perquè no calia saber llegir per a informar-se. La televisió, una innovació i fascinació per al món dels 1950, triplicava aquesta democratització, de manera que les primeres cadenes de televisió a Europa són estatals[3]. Al bloc soviètic, Rússia hi controlava tota la informació que es publicava[4]. A sud d’Europa, els règims feixistes també controlaven la informació que es difonia. A França es crea l'RTF que és acusada regularment d’emetre propaganda a favor del govern de torn[5]. Els conflictes colonials són objecte d’unes dosis de propaganda tan grans que portaren la televisió belga a separar-se de l’entramat televisiu francès. Suïssa o Luxemburg són els pocs països que poden gaudir d’una televisió lliure.

Sovint es fa passar la “pedagogia” com a propaganda. França diu voler una televisió d’entreteniment, d’educació i de cultura. Però, en l’assumpte, ni tant solament Itàlia es lliurava del control públic[6][4].

Les ambicions imperialistes[modifica]

La creació de la BBC és un ítem importantíssim a la història de la televisió. El Regne Unit destina aviat recursos perquè n’isca un canal de televisió potent i innovador. Hi ha aleshores intencions clarament polítiques. Segons l’estudi d’Houcine Msaddek[7], la versió radiofònica de la BBC va ser utilitzada ben aviat com a forma de transmetre els valors imperials de la monarquia britànica a la resta de colònies. El mateix objectiu és apreciable amb l’arribada de la televisió. Anglaterra volia fer de la BBC una televisió universalista que transmetera la cultura i els punts de vista anglosaxons a tot el planeta[7].

França hi troba tot l’interès i en obrir el seu canal públic, s’acosta a la BBC per tal que els dos governs col·laboren plegats en l’emissió de programes conjunts. Fer-ho és llavors tota una proesa tècnica perquè comporta un gran desplegament al Canal de la Manxa[8]. Els contactes proliferen i s’aconseguïxen unes primeres emissions. Jean d’Arcy, responsable de les primeres emissions conjuntes entre França i el Regne Unit, conclou llavors que “per a fer una bona televisió, cal com a mínim un continent, els Estats Units o Europa” [trd.].[9] França inicia llavors la seua cursa a la grandeur televisiva.

S’emet el coronament de la reina d’Anglaterra a la televisió, fita que és resposta per Mònegue. El micro-estat no vol estar-se de mostrar la seua grandiositat i com a competència als llaços anglo-francesos, emet el casament del príncep amb Grace Kelly[10].

La creació d’Eurovisió[modifica]

Amb estes ambicions, l’UIR (Unió Internacional de Radiocomunicacions, 1929) és reformulada en l'UIT (Unió Internacional de Telecomunicacions) i s'hi integra la Unió Europea de Radiodifusió (UER, 1950)[11]. Es tracta d’una associació de televisions públiques, inicialment només dels països del bloc oest d’Europa. El suís Marcel Bezençon, director de la ràdio i televisió públiques de Suïssa, n’és el primer president[12].

Fins l’any 1954 l’òrgan no es posa a idear algun programa que es puga emetre a diversos països europeus. Ara bé, hi ha clares intencions de posar en comú els mitjans materials, capitals i humans per a fer possible la retransmissió de programes en directe a tot Europa[13]. Això crea una xarxa de satèl·lits que ultra el seu ús civil, pot servir per a ús militar.

Als despatxos, Marcel Bezençon diposita un projecte de programa comú que es coneixerà més endavant com el Festival Europeu de la Cançó. Idea a partir del Festival de Sanrem, un concurs on diversos països competixen plegats per a emportar-se el premi de la millor cançó europea[14]. El projecte no té encara nom, però quan se celebra per primer cop, es popularitza com a Eurovisió, nom de la mateixa xarxa de satèl·lits que fa possible la retransmissió del concurs. El terme el bateja el periodista anglès George Campey en un article publicat el 5 de novembre del 1951 a London Evening Standard[15].

La proposta de Bezençon és gairebé ignorada. Fa l’objecte d’una comissió que no va més enllà de la reunió.[16] Les ambicions són tant grans que en paral·lel, l’any 1948, al Palau de Chaillot a París, l’OTAN hi discutix sobre la creació d’un Festival de la Cançó de l’Atlàntic Nord. Quelcom que hauria d’haver fet la propaganda al sistema atlantista[17]. Es tractaria d’un concurs musical que a l’estil de l’olimpisme modern, donaria una imatge de les potències europees, alhora que faria propaganda a la ideologia de l’estat-nació. Finalment, França reprèn la idea suïssa l’any 1955 i la proposa a la BBC, que hi dona el seu vist-i-plau[18]. L’any 1956 s’estrena la primera edició d’Eurovisió a Lugano, Suïssa. S’hi reprèn tot el sistema olímpic modern.

A Europa de l'oest s’hi discutix sobre la creació d’uns Estats Units d’Europa[19]. Suïssa és molt reticent a participar a les Nacions Unides, sabuda de l’experiència que va tenir amb la Societat de Nacions, ideada perquè uns pocs països controlessen la resta del món. En canvi, és partidària de la proposta de Churchill, una unió d’estats federals europeus[20]. Per això mateix retrobem a  Suïssa a l’UER. És clar que el país no hi té cap pes, mana Anglaterra i França. A l’estil UE, s’escull un himne per a les retransmissions, un preludi orquestral del Te Deum de Marc-Antoine Charpentier[21].

Els anys 1950 a Eurovisió[modifica]

Allò que havia de ser un festival europeu de la cançó es torna aviat en un concurs dels interessos anglesos i francesos. En efecte, el Regne Unit i França decidixen allargar la difusió al Magrib, el Llevant i fins a Oceania, per a “preservar els interessos britànics i francesos” [trd.] (E. Darràs, 2017), això vol dir, preservar els interessos colonials d’estos dos països[22]. Així als anys 1970 Israel, que no és un país europeu, podrà participar al festival d’Eurovisió, així com el Marroc podrà intentar-ho als anys 1980 i el Líban als anys 2000. Austràlia integra el festival als anys 2010.

El primer festival se celebra en un teatre. És el reflex de la societat de l’època. L'Europa capitalista viu encara dels darrers cabarets que foren una gran font d’entreteniment. Els cafès-concert, els bars i altres sales d’entreteniment són llavors el lloc predilecte per a gaudir-hi d’algun espectacle. Els concerts no existixen encara. El pop crooner i el pop clàssic són tendència al festival. Ens parlen d’un món dominat encara per la potència que va representar la França del segle XIX. El model de chanson française és reprès una mica per tot el continent. Són cançons de charme, molt innocents, d’orquestres de blancs, on tot és net i polit. No hi ha cap alçament de veu. Tot està congelat com les mateixes actuacions. Ni un pel de ball, tothom vestix zoo suits i trajos de pingüí. La dona és delicada, l’home galant. L’orquestra és formada tota d’homes, perquè a les dones només se’ls permet la interpretació. La televisió és en blanc i negre.

Els primers països en participar foren l’Alemanya de l’oest, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg, Holanda i Suïssa. Recolliren aproximadament quatre milions d’espectadors. Estava previst que hi participassen igualment Àustria, Dinamarca i el Regne Unit, però no es varen inscriure a temps i no participaran fins l’any 1957. Això sí, tindran dret a emetre el festival, de manera que queda establerta una primera regla: tot país que vulga participar-hi, podrà emetre el festival l’any abans de la seua estrena. Suècia s’estrena l’any 1958 i Mònegue l’any 1959.

No existixen regles encara al festival. Tot s’afig a mesura que evoluciona el concurs. Així queda prohibit ballar i s’establix que les cançons en participar hauran de ser de 3 minuts. Itàlia presenta efectivament una cançó de 5 minuts mentre que el Regne Unit en presenta una altra d’1 minut. Això reflectix l’aspecte de la indústria del disc aleshores. La cançó com a gènere tot just ix del calaix. El lied alemany s’escurça a mesura que evolucionen els formats per a enregistrar i vendre les cançons.

El primer any s’accepten dues cançons per país. Gairebé tothom tria enviar a Eurovisió dos cantants. S’autoritzen igualment els duets, tot i que és una gran novetat aleshores que trenca amb l’estatisme del pop clàssic. Tothom canta en les seues respectives llengües. Mentre Luxemburg es desdiu de cantar en alemany o luxemburguès, Suïssa s’hi presenta en francès, italià i alemany, però no pas en romanx. Atès que Bèlgica resol cantar majoritàriament en francès, esta llengua és molt majoritària al certamen. França gaudix d’una gran àuria. Els micro-estats i els seus satèl·lits fan gala a la chanson française.

Cada país envia igualment els seus comentaristes alhora que la presentació del festival es fa íntegrament en italià tot començar. El vot el decidix un jurat compost de dos especialistes per a cada país. Es pot encara votar pel mateix país. Per tal d’evitar suspicàcies, es decidix que el jurat forme part de la retransmissió i per això mateix passa a cantar els punts en directe a través de telèfon analògic.

Suïssa, tot i guanyar la primera edició, es nega a ser la seu de l’edició següent, de forma que inicialment es trien els països amb més recursos. L’any 1958, però, s’establix que és el país guanyador qui acollirà la seu de la propera edició. Trobem igualment en esta dècada els primers problemes tècnics. El representant italià Domenico Modugno haurà de repetir l’actuació perquè la senyal va desaparèixer i el cantant no fou vist pel públic[23].

Esta desfortuna no va impedir al cantant de tornar-se una estrella planetària gràcies a Nel blu, dipinto di blu. Efectivament és el primer europeu premiat pels Gramy Awards i que fa la volta als països capitalistes. Lys Assia també és molt recordada per haver estat la primera guanyadora del certamen amb Refrain. Repetix la participació fins que l’organització ha de prohibir que els cantants tornen a repetir experiència. A les actuacions memorables de la dècada cal afegir-hi el representant belga Bobbejaan Schoepen (Straatdeuntjie), el representant austríac Bob Martin (Wohin, kleines Pony?), la representant alemanya Margot Heilscher (Telefone, telefone), el monegasc Jacques Pills (Mon ami Pierrot) o els britànics Pearl Carr i Teddy Johnson (Sing, Little Birdie). El so més habitual, però, el trobem a Luxemburg (Danièle Dupré, Amours mortes).

El darrer any de la dècada, l’organització aprofita que el concurs se celebra a Cannes per a introduir imatges de Cannes com a transicions. Es juga molt més amb la càmera. S’hi veu l’orquestra, el públic, l’escenari, etc. Els decorats són molt més elaborats. La retransmissió es fa totalment en francès.

Els anys 1960 a Eurovisió[modifica]

Les victòries de la dècada[modifica]

En esta dècada els països que recullen més èxit són en este ordre el Regne Unit, França, Luxemburg i Itàlia. Són seguits de prop per Mònegue i Dinamarca. Les seues victòries seran retransmeses en blanc i negre. Llavors molt poca població posseïa televisió a casa. Era un luxe de tenir-ne una. Per això la gent s’apropava als bars, a ca els veïns o es miraven Eurovisió als aparadors de les botigues[24].

Eurovisió en esta dècada porta a l’estrellat nombrosos cantants. Ronnie Carroll (Say Wonderful Thing), representant d’Irlanda, fa èxit amb pop crooner, però es desvia ràpidament per a donar suport a anti-sistemes. El seu directe a Eurovisió provoca el primer sobresalt. El cantant fa un petó a una de les ballarines. És una imatge que frapa el públic europeu.[25].

Alemanya, per la seua banda, aconseguïx que la seua representant, Heidi Brül (Marcel), faça carrera a Hollywood. De fet, Tony Renis, representant d’Itàlia estrena tot un himne a Eurovisió, Quando quando quando, reprès per Nelly Furtado, Michael Buble i Cliff Richard[26]. Esther Oferim, suïssa, que es va presentar al concurs amb T’en va pas, revitalitza el seu single gràcies a Frank Sinatra. Monica Zetterlund, sueca, canta amb Louis Armstrong i Quincy Jones després de representar el seu país amb En gang i Stockholm[27]. Com a únic precedent a la història d’Eurovisió, la italiana Gigliola Cinquetti fou autoritzada a tornar a pujar a l’escenari per a saludar una segona vegada el públic, vist els marcats aplaudiments. S’emporta la victòria amb Non ho l’età i esdevé un hit a l'Europa capitalista.

Si l’èxit no es feia fora de les fronteres, els artistes sempre tenien l’oportunitat d’arrasar als propis països. Fou el cas del català José Guardiola. Crooner, va intentar normalitzar l’ús del català a la música, en ple franquisme[28]. Mateix èxit va recollir la francesa Jacqueline Boyer amb Tom Pillibi a països com Holanda, el Regne Unit, Suècia o França, a més Mònegue o Luxemburg. Paral·lelament, la francesa Françoise Hardy, representant de Mònegue, va tenir molt d’èxit als països francòfons amb L’amour s’en va. Es torna una icona de la chanson française[29].

Amb tot cal destacar igualment a Suècia (Iger Berggren, Sol och var), Holanda (De Spelbrekers, Katinka; Conny Vandenbos, Het is genoeg), el Regne Unit (Ronnie Carroll, Ring-a-ding girl), Noruega (Kirsti Sparboe, Karusell;  Asee Kleveland, Intet er Nytt Uneder Solen), Itàlia (Bobby Solo, Se piangi se ridi), Bèlgica (Tonia, un peu de proivre un peu de sel), Finlàndia (Ann-Christine Nyström, Playboy) i Espanya (Raphael, Yo soy aquel).

A part, Eurovisió comença a celebrar-se els caps de setmana amb una mitjana de telespectadors de 30 milions de persones. Arrel de canvis a les votacions, per primer cop s’atorgaren 0 punts a alguns països.

L’any 1965 un incident entre l’orquestra i la delegació luxemburguesa interromp les repeticions. Els músics es queixaren del compositor francès, Serge Gainsbourg, aleshores a la delegació luxemburguesa. El cantant, molt cèlebre als països francòfons, fou altament criticat, la qual cosa el portà a amenaçar l’UER de retirar la cançó. En esvair-se la tensió, la representant luxemburguesa, France Gall, pogué cantar Poupée de Cire, un dels èxits més cèlebres d’Eurovisió, encara recordat per la fama que va adquirir a tot el món capitalista. La participació de France Gall ha donat lloc a una teorització historiogràfica força cursiosa i parladora de la societat de l'època.

Poupée de Cire és una cançó infantilitzant, cantada per una dona d'aspecte angelical i molt jove d'edat. Doncs justament guanyen este tipus de cançóns en esta dècada. Són les anomenades lolites[30].

Musicalment, Eurovisió no ha pas evolucionat. Tot continua amb pop clàssic i els crooners. En efecte, el món capitalista comença a viure canvis importants a nivell polític. El maig francès és a la vora i s’inicia la Revolució Sexual. El rock’n’roll, el pop rock i altres gèneres provinents dels EUA revolucionen la música que es fa. Eurovisió continua no contrastant això amb una imatge idíl·lica, de pop clàssic invariable. Tanmateix, s’hi poden apreciar els primers canvis de mentalitats. Ulla Pia, per exemple, és la primera dona que actua acompanyada de ballarins. Representant de Dinamarca, xoca el públic. Ase Kleveland, representant de Noruega, fou la primera artista dona que s’atreví a presentar-se amb pantalons. Al món capitalista s’hi posava de moda les mini-faldilles[31] com a part de la Revolució Sexual. L’escocès Kenneth McKellar s’atreví així doncs a presentar-se al concurs amb un kilt. I, encara, la representant neerlandesa, Milly Scoot, d’origen surinamès, va ser la primera artista de color negre a trepitjar l’escenari. Cal recordar que Martin Luter King iniciava a l'època una croada als EUA per a abolir el règim d’apartheid al qual eren subjectes els afroamericans. A l’Àfrica del Sud, el racisme dividia blancs i negre, així com l'Europa capitalista s’habituava a viure amb persones de color negre[32]. Tot just s’havia posat fi a la Segona Guerra Mundial on un règim racista, com el nazi, havia mirat d’exterminar jueus.

A banda, l’any 1969, Jean-Jacques, representant monegasc i amb només 12 anys, representà el seu país, cosa que es reprendrà a Bèlgica anys més tard fins que l'UER prohibix als 1990 que els menors de 16 anys poguen participar-hi. El concurs afegia noves normes. L’any 1969, per exemple, Espanya, França, Holanda i el Regne Unit empataren, fet que no s’havia previst. Davant del boicot que alguns països volien fer l’any següent, l’UER procedix a canvis a les votacions per tal d’evitar els empats[33]. Per tal d’organitzar l’edició següent, s’hagué de procedir a un vot a sorts.

Finalment, el Regne Unit es va presentar amb un altre himne exitós, Congratulations de Cliff Richard. Tot un hit a l'Europa capitalista.

L’obertura de portes a les dictadures[modifica]

Suècia tria els seus representants mitjançant el Melodifestivalen, el concurs de preselecció més prestigiós de tota Europa. L’Espanya de Franco, que no vol quedar-se arrere, estrena el seu Festival de Benidorm, als Països Catalans.

En efecte, en esta dècada, s’estrenen nous països. Noruega, Holanda, Espanya, Finlàndia, Portugal, Iugoslàvia i Irlanda omplen el festival de més sonoritats. Tanmateix, les noves incorporacions creen polèmica a l'Europa capitalista. Espanya i Portugal són aleshores dictadures feixistes recolzades pels EUA[34][35]. Els països del nord d’Europa no veuen normal que s’accepte la participació de dictadures, que farien servir el concurs per a emblanquir-ne els règims. És clar que a França no li importa gaire. El país critica els EUA davant dels faristols[36], però rere les càmeres fornix armament a Portugal perquè guanye les guerres colonials[37] i pondera cedir l’arma nuclear a Espanya[38]. Com que a Anglaterra tampoc no li fa res que Portugal siga una dictadura, sempre que no bloquege el comerç amb les illes britàniques, estes dues dictadures podran participar-hi sense témer.

Franco va voler trencar amb l’aïllament internacional del qual fou objecte amb Eurovisió. El país decidix corrompre els jurats europeus per tal de guanyar el concurs[39]. No és en eixa època una actitud estrictament espanyola. La practicaven altres països i ha estat un recurrent a la història de tot el concurs. Hui encara no s’ha fet cap llistat de les compres de vot que hi ha hagut al certamen. Així l’any 1968 Espanya guanya el concurs amb Massiel (La, la, la). El Regne Unit (Cliff Richard, Congratulations) denuncia públicament l’afer. El cas era encara més gros[40]. Joan Manel Serrat, membre de La Nova Cançó, amb què denunciava que el règim censurava el català, havia d’haver representat el país. Però fou criticat perquè precisament no s’entenia que un membre de La Nova Cançó volguera fer propaganda al règim. Serrat posa llavors com a condició que cantarà el La, la, la en català[41]. És clar que el règim, això, no volia permetre-ho. Se substituïx Serrat per Massiel, alhora que el cantant queda bandejat de tots els mitjans de comunicació d’època[42].

La cançó protesta ix als carrers del món capitalista. Cal recordar que a Amèrica del sud, influenciada pels Països Catalans, s’hi veu néixer el fenomen de la Nueva Canción[43]. Però la presència de Portugal i Espanya no agradava a tothom. D’esta manera ix un espontani a l’escenari amb un cartell que demanava boicot a les dictadures de Salazar i Franco[44]. El càmera desvia el focus per tal que no es veja la pancarta. La seguretat del festival treu l’home de seguit. Portugal hi participa llavors amb música lleugera[45]. El règim no vol pas que Eurovisió es torne una forma de corrupció de la seua joventut i per això hi envia balades interminables apolítiques. El rock’n’roll, el pop-rock i altres gèneres que sacsegen el món no són ben vistos per Salazar[46]. Espanya, per la seua banda, envia essencialment folclòriques (Conchita Bautista, Estando contigo) amb cobla al festival, per tal de donar mostra d’allò que suposadament és Espanya. És a dir, el règim mira de vehicular-hi una imatge uniforme en què no existixen les nacions catalana, basca o gallega. L'èuscar i el català són, de fet, prohibits. Amb tot, la polèmica arriba l’any 1969 quan la representant portuguesa, Simone de Oliveira, s’atrevix amb Desfolhada portuguesa[47]. La cançó, tota una controvèrsia per als portuguesos d’aleshores, hauria tingut la mala sort de parlar clar, amb mots massa grossos per una societat ancorada en el passat[48].

La participació de Iugoslàvia també era un afer espinós. El país era una dictadura comunista i a banda de ser una dictadura, no s’entenia ben bé què hi feia un estat comunista a Eurovisió. És a dir, en plena Guerra Freda, no encaixava gens ni mica que un país comunista fera la seua entrada a Eurovisió. Però, és clar, Anglaterra ho permet llavors perquè considera Iugoslàvia part de la seua zona d’influència[49]. Endemés, el dictador Tito no era gaire partidari de tot allò que feia Rússia amb la Unió Soviètica de manera que Iugoslàvia seguí el seu propi camí dins el bloc comunista[50][51]. I, com el seu homòleg espanyol, el festival serví per a donar la imatge d’una nació unida, serbiana, on no hi ha lloc per a les diferències. Així Iugoslàvia mai no participà en albanès, bosnià o búlgar (macedònic)[52]. Malgrat això, el país cantarà en esta dècada algunes vegades en eslovè (Berta Ambrož, Brez besed) i sobretot en serbià (Luciano Capurso i Hamo Hajdarhodžic)[53]. La participació per part de Iugoslàvia no era fàcil, calia cenyir-se a les normes del règim. El cantant Vice Vukov, que va representar el seu país l’any 1963 i 1965, fou avisat durant la Primavera de Croàcia que no trepitjara Iugoslàvia perquè el règim no havia encaixat que s’unira al moviment. Tot i que no tornarà al país fins als 1970, serà escollit diputat a Croàcia l’any 2003[54]. La participació de Iugoslàvia a Eurovisió obre el país a la música capitalista i molts artistes iugoslaus canten amb estrelles planetàries. És el cas d’Ivo Robic[55].

L’Eurovisió comunista[modifica]

Els cantants que participaven a Eurovisió es convertien normalment en estrelles de la música als seus propis països. Alguns eixien del propi país per a fer la volta de l’Europa capitalista. Tot veient este èxit, la Unió Soviètica planteja llavors obrir el seu propi Eurovisió.

És amb la seua pròpia UER que Rússia mira de crear un Festival d’Eurovisió a la comunista durant els anys 1960. El fa dir Intervisió i contràriament al seu homòleg oest-europeu, obre la participació a països de tot el planeta, de forma a donar una imatge d’obertura que no tenia Eurovisió, reglada normalment a Europa[56].

El primer Intervisió s’emet des de Txecoslovàquia l’any 1965. Però es tanca l’any 1968. La Primavera de Praga posa el poder soviètic cap per avall i el Kremlin decidix clausurar el concurs. Això no obstant, hi hauran participat Polònia, Suècia, Noruega, Canadà, Bèlgica, Austràlia, el Marroc o Cuba mateix[57]. El concurs acollia guanyadors i participants d’Eurovisió. L’obertura a tots estos països va fer possible la penetració d’altres sons a la Unió Soviètica. El règim prohibia el jazz o el rock perquè considerava que eren gèneres burgesos que corrompien la joventut occidental[58]. Al país s’hi escoltava música clàssica, principalment en rus. Es demanava als compositors d’esplaiar-hi el model d’home comunista que volia la dictadura[59].

Finlàndia, degut a la política de neutralitat amb Rússia, haurà de participar a Intervisió i Eurovisió, qüestió de no enfurismar ningú. Les cançons d’Intervisió eren de llarga durada, en acord amb la política de música clàssica del règim. Així s’hi podien veure en competició discogràfiques contra països[60].

Eurovisió porta llavors només 20 anys en antena, però per pocs anys que siguen, la idea fascina fora del continent europeu. L’any 1960, per exemple, Xile obre el seu propi Eurovisió, que tot pretextant un Benidorm llatinoamericà, el fa anomenar de Festival de Vinya del Mar[61]. Esdevindrà un dels certàmens més cèlebres i prestigiosos al continent. S’hi vanagloria l’hispanisme com a centre motor[62]. Per això mateix hi trobem països com Espanya, Uruguai, Colòmbia, l’Argentina, Perú o Costa Rica. És clar que prompte s’amplien les mides i s’hi poden presentar països com França, Austràlia o Alemanya de l’oest.

La diversitat uniformalitzadora[modifica]

En esta dècada Eurovisió s’emet en castellà, francès, anglès, italià, etc[63]. És a dir, s’emet només en llengües colonials. El català, l’èuscar, l’escocès, el bretó o l’albanès són exclosos ja no únicament de la participació, sinó també dels comentaristes i presentadors[64].

Els “amics de la diversitat”[65] no només censuren el búlgar (macedònic), sinó que promouen un ambient homogeneïtzador. El francès és omnipresent[63], conforma una superestructura en què s’expressa tota l'Europa capitalista. Gairebé tot el bloc oest d’Europa participa en esta dècada a Eurovisió, però només s’hi sentirà la presentació en les llengües dels països que conformen la teoria de les grans nacions per a França. Per tant, Bèlgica tindrà problemes interns. El país es nega a cantar en neerlandès o alemany, llengües pròpies i oficials del país[66]. Vol donar sobretot una imatge de nació unida, francòfona i moderna. Es veu forçada de presentar-se igualment en neerlandès per tal de no atiar les fúries de la comunitat flamenca. Resol repartir-se la candidatura entre la televisió pública valona i flamenca. L’estat-tampó fa com Iugoslàvia i Espanya.

En tot això, Suïssa s’hi presenta en romanx per primera volta (Camilo Felgen, So Laang We’s Du Do Bast). Tot s’ha de dir, l’Eurovisió dels anys 1960 és més diversa que l’Eurovisió dels 2000 on tothom canta i parla anglès. Als 1960 s’hi continua cantant en les llengües de cada país. Micro-estats com Luxemburg es neguen a cantar en alemany o luxemburguès per a plaure al seu veí francès, però de forma general tothom canta en llengua pròpia. El cas monegasc és força interessant perquè el país no és reconegut per l’ONU, però participa a Eurovisió per tal de conformar les ambicions paternalistes de l’estat francès. L’anglès, per la seua banda, no s’escoltarà a Eurovisió als anys 1950, quan el país deixa de participar-hi l’any 1958. Fins l’any 1960, única vegada que això s’esdevé, l’anglès és mut.

Suècia trenca llavors les convencions l’any 1965. Es presenta per primer cop en anglès (Ingvar Wixel, Absent Friend). L’aposta no passa desapercebuda i l’UER obliga tothom a cantar en les seues pròpies llengües. La norma continua vigent fins als anys 1970.

Les evolucions tècniques de la dècada[modifica]

L’any 1963 Londres acull el festival. La BBC, que vol remuntar en imatge, estrena dues sales diferents: els estudis TC3 i TC4. El primer estava dedicat a acollir la presentadora, el públic i la taula de vots, el segon, l’acústica amb els artistes i l’orquestra. Alhora es fan servir micròfons sospesos de manera a permetre una més gran llibertat de moviments als artistes. Esta tècnica donà lloc a rumors tenaços que parlaven d’un enregistrament previ, la qual cosa vulnerava la regla del certamen: veus i música en directe[67].

A més a més es va millorar la producció del concurs. La càmera feia grans plans, tràvelings, sobreimpressions d’imatges i filtres animats. Tot això acompanyat d’una audiència estimada a 50 milions de persones. Problemes de directe, el portant-veu noruec es va equivocar en l’entrega de punts, habituat al mode d’atorgament de punts anterior. La repetició dels punts ja no atorgava 42 vots a Dinamarca. Davant d’això, l’UER afig un delegat supervisor l’any següent, encarregat de vetllar per la bona atribució dels punts.

L’any 1965, l’UER es veu obligada a utilitzar la xarxa d’Intervisió per a poder apropar-se als països de l’est, sobretot Iugoslàvia. Llavors el nombre d’espectadors creix vora els 150 milions. En acabar la dècada, l’UER ja pot emetre en colors, tot i que només hi accediren pocs països (Alemanya de l’oest, França, Holanda, el Regne Unit, Suècia i Suïssa).

El Festival de la Cançó es torna amb tot això un programa molt car de produir. Malgrat que produïx molts beneficis econòmics, molts països començaren a negar-se a acollir les edicions. S’havia determinat efectivament que qui guanyara havia d’organitzar l’edició següent[68]. Per tant, Holanda es nega a organitzar el certamen l’any 1959, i, molts països faran el mateix als 1960 amb excuses de mal pagador. França, per exemple, adduïx que ja havia organitzar les edicions del 59 i 61, de manera que no volia tornar a repetir-ho. Mònegue, amb una televisió de pocs recursos, adduí que en ésser un micro-estat, no hi havia espai per a muntar un escenari grandiós[69]. Quan l’any 1980 participa Israel al concurs, les excuses ja estan gairebé totes inventades. Gens temorosa, la televisió israeliana diu no poder posar-s’hi perquè el certamen coincidia amb el dia de commemoració de l’Holocaust jueu. A la majoria dels casos, la BBC es prestar a pal·liar les deficiències dels veïns europeus[70].

Els anys 1970 a Eurovisió[modifica]

El boicot del 1970[modifica]

L’empat del 1969 encara perviu a la memòria de les delegacions dels països que formen part d’Eurovisió. L’UER canvia les normes i determina que si una o diverses cançons obtenen el mateix nombre de vots, es procediria a sentir-les novament i a una nova ronda de votacions. Si, tot i així, persistia l’empat, la victòria se l’emportarien novament els empatats. L’assumpte continua sense agradar. Portugal, Noruega, Finlàndia, Àustria i Suècia decidixen de boicotejar el certamen i no participar-hi[71].

L’any 1970 Holanda ha de reprogramar tot el concurs perquè li falten 5 països. Amb l’excusa s’inaugura un nou format que és el que perviu fins l’actualitat. D’ençà el concurs comença sempre amb una seqüència de vídeo que presenta el país organitzador, la ciutat que l’acull i la sala de concerts en què s’organitza. Tot seguit entren els presentadors que acullen el públic. Fet això, comença la competició. Abans que cada país isca a cantar, s’emeten les cartes postals que són curtmetratges que presenten al públic el país que actuarà tot seguit.

A mesura que avança la dècada, els punts continuen presentant problemes. El jurat aparix per primer cop a la pantalla a través de la sala arrera que es muntava al costat de l’escenari. Les desavinences fan que s’introduïsca el sistema de votacions actual. Aparïxen els cèlebres 12 points. El jurat ha de concedir 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 10 i 12 punts, la qual cosa permet evitar l’empat. Els primers 12 punts de la història del concurs foren atorgats a Luxemburg.

El fenomen ABBA[modifica]

En esta dècada els països que recullen més èxit són en este ordre el Regne Unit, França i Irlanda. Li seguïxen molt de prop Espanya i Mònegue.

Però l’èxit més important fou el d’Abba. El grup es presenta a Eurovisió l’any 1974 com a representants de Suècia. L’UER autoritza per primera volta que es pugen presentar d’1 fins a 6 persones a l’escenari. Amb esta participació el quartet es transforma en una revolució per a la història de la música. Waterloo els permet guanyar i iniciar una carrera musical d’èxit[72]. Amb pop i disco, els EUA descobrixen Suècia. El país és ignorat i amagat expressament pel món anglosaxó. Però les cançons d’ABBA són tant bones que de cop i volta tothom s’interessa per Suècia[73]. Al país hi ha bons músics de manera que es comença a reclutar productors suecs per als èxits mundials. Suècia es torna sobtadament en un pol més de la música contemporània[74]. Bona part dels hits que s’escolten a la ràdio hui encara han estat produïts per suecs. Abba, per la seua banda, haurà aconseguit una carrera de més de 10 anys i vendre 400 milions d’àlbums arreu del món[75].

Waterloo és un precedent a Eurovisió. Guitarres elèctriques, una bateria i un piano a l’escenari. L’orquestra deixa de ser necessària[76]. Benvinguts al segle XX. El rock, el moviment hippy i el disco han entrat de cop i volta a l’escenari. El món ja no és el mateix. La Revolució Sexual ha canviat les perspectives a la societat. De fet, Itàlia s'escandalitza perquè diu haver-hi un missatge subliminal a favor del divorci en la cançó de la representant Gigliola Cinquetti[77]. La música popular ha envaït el tarannà de la població. I Abba, amb este so trencador, entra a Eurovisió per a canviar igualment el concurs.

La primera meitat de la dècada ja fa notar alguns canvis. Per exemple, Àustria amb Marianne Mendt (Musik), Malta amb Renato (Sining This Song), Suècia amb Family Four (Vita Vidder), Holanda amb Sandra & Andres (Als Het Om De Liefde), Finlàndia amb Marion Mung (Tom, tom, tom), Noruega amb Bendik Singers (It’s Just a Game), Iugoslàvia amb el bosnià Zdravko Colic (Gori Vatra), Irlanda amb Maxi (Do I Dream?) o Alemanya de l'oest amb Joy Fleming (Ein Lied Kann eine Brücke Sein). Però, és clar, res de semblant a Abba havia aparegut encara al plató d’Eurovisió[78]. Waterloo és doncs una revelació. Europa s’actualitza. Mostra d’això la participació de The Shadows amb Let Me Be The One (Regne Unit). L’orquestra torna a desaparèixer per a donar espai a la banda. El grup que ha sigut un èxit de vendes al món capitalista, ara enterra el pop clàssic al festival.

Els anys 1970 són doncs crucials. S'ha acabat l'avorriment, Holanda copia Suècia l'any següent de la victòria d'Abb amb Ding-a-dong, i guanya[79]. Ara la televisió és de color i es poden veure un munt de per menuts. S’autoritza el ball alhora que s’amplien els països. Els candidats resolen innovar. Un pallasso a l’escenari quan actua Suïssa, (Peter, Sue & Marc, Djambo Djambo), ball quan actua Àustria (Schmetterlinge, Boom Boom Boomerang) i Alemanya de l’oest (Silver Convention, Telegram), una nova versió del cançoner infantil francès quan actua Luxemburg (Anne Marie B, Frère Jacques), etc. Els satèl·lits francesos insistixen amb la chanson française, que paradoxalment duu França a acumular 835 punts. Però cap al final de la dècada, Bèlgica (Dream Express, A Million In One, Two, Three), Mònegue (Laurent, Notre vie c'est la musique) i Suïssa (Pepe Lienhard Baud, Swiss Lady) han cedit.

Només cal comparar el vestuari d’un representant del 1976 (Àustria amb Waterloo & Robinson, Mi Little World) amb un altre del 1964 (Holanda amb Anneke Grönloh, Jij Bent Mijn Leven). Hi ha un abisme. Per tant, als 1970 Eurovisió tindrà actuacions estal·lars, pensades per a la televisió, això vol significar, ball, escenarització i disco, pop o rock. Un exemple, Alemanya de l’oest (Dschinghis Khan, Dschinghis Khan) o Suïssa (Peter, Sue & Marc, Trödler und Co). Això sí, quedaran per als annals que per primera vegada dirigia l’orquestra dues dones, Monica Dominique (Suècia) i Nurit Hirsh (Israel), i que s’estrenava el playback instrumental.

El decorat mateix és una altra cosa. L’any 1970, tot preveient que s’emetria el concurs en colors, Roland de Groot s’inspira del modernisme per a presentar 5 barres horitzontals corbes i 7 esferes suspeses a l’escenari. S’acompanya l’efecte visual  amb una passarel·la metàl·lica per la qual els artistes fan la seua entrada. Per a cada actuació, les barres i esferes es belluguen de manera diferent. S’obté igualment un bon joc de llums.

El concurs s’ha tornat tant comercial per a l’època que l’any 1976 una vaga a Suècia posa en perill la retransmissió d’Eurovisió. Vàries manifestacions s’apleguen als carrer per a denunciar que el pop clàssic amb les seues balades inacabables està desapareixent. La televisió pública sueca diu que s’absté d’organitzar novament el concurs i l’UER modifica les normes de finançament. D’ençà cada televisió haurà de pagar una quota per participar-hi. La vaga torna a reproduir-se l’any 1977 al Regne Unit i Holanda. El festival haurà de retransmetre’s 5 setmanes amb retard.

Finalment, Julio Iglesias, èxit mundial, i Olivia Newton John, responsable de Grease, participen com a representants d’Espanya i el Regne Unit[80].

La internacionalització d’Eurovisió[modifica]

Per a poder participar a Eurovisió com a país cal ser membre actiu de l’UER. Ara bé, l’organisme, amb ganes d’expandir-se, té membres associats que no poden participar a Eurovisió, però que gaudixen d’alguns beneficis de ser dins l’UER[81]. Cal pensar que l’UER organitza les retransmissions esportives dels mundials. Per tant, tot havent ampliat l’àrea de difusió als anys 1950 per interessos colonials[22], s’autoritza l’any 1972 a Hong Kong, el Japó, les Filipines, Taiwan i Tailàndia d’emetre el festival. En la mateixa línia, es discutix si autoritzar Xile d'emetre el festival. El país vivia llavors sota la dictadura de Pinotxet i Suècia es va oposar a estendre el braç a una dictadura més[82]. Però malgrat això, el festival serà retransmès via satèl·lit a Xile, Puerto Rico, Argentina, Brasil i la Unió Soviètica[83][84].

El concurs pareix internacionalitzar-se. Si més no este va ser l’argument de la televisió pública portuguesa per a convidar Angola a participar a les pre-seleccions[85]. El país viu els darrers anys de dictadura feixista. El règim vol fer honor a les seues colònies. En efecte, ha passat gairebé tots els anys 1960 intentant retenir les independències de Moçambic, Angola o altres territoris colonials[86]. És doncs amb la intenció de reprendre l’argumentari colonial que Portugal estén la mà a Angola.

Però estes no són les úniques ambicions colonials. França, que amplia el radi fins al Magrib i el Llevant, autoritza, amb el consens de l’UER, Algèria, el Marroc, Tunísia i Líbia de retransmetre el festival. De fet, l’any 1978, també hi tindran dret tots els països del nord d’Àfrica fins al Llevant. Però eixe mateix any, Israel guanya el concurs. Durant l’actuació del país, totes les televisions llevantines emeten publicitat per a boicotejar-ne la retransmissió. Cap país de parla majoritàriament àrab reconix Israel. Tots estan en contra del genocidi que Israel inicià als anys 1960 contra la nació palestina. Per això mateix, quan guanya Israel (Izhar Cohen & Alphabeta, A-B-Ni-Bi), totes les televisions llevantines clausuren la retransmissió abans d’hora, de forma que la població àrab no va poder veure com guanyava Israel. La televisió de Jordània tingué encara més protagonisme. Augmentà el zoom de la càmera per tal que es veiera únicament el ram de flors. El dia següent, la premsa jordana publica que Bèlgica ha guanyat el concurs, quan havia quedat en segon lloc.

L’any 1973 l’UER abolix la norma que obligava tothom a cantar en la seua pròpia llengua. El francès, tot i ser encara omnipresent al certamen, ha deixat d’enamorar els europeus. Només Noruega s’atrevix a cantar en francès i anglès (Bendik Singers, It’s Just a Game). Malta, que podria cantar en maltès, que hi canta, canta en anglès. L’imperi americà és en plena conquesta del món. La música angloxasona revoluciona el panorama musical[87]. Tots els països capitalistes comencen a treure els seus propis grups de rock. L’anglès pren molt de pes i en este mateix context, molts països que participen a Eurovisió resolen cantar en anglès. Alemanya de l'oest, per exemple, l’any 1976 (Les Humphries Singers, Sing Sang Song), però també Àustria (Robinson, My Little World), Finlàndia (Fredi & Ystävät, Pump-Pump), Itàlia (Al Bano & Romina Power, We’ll Live It All Again), Noruega (Anne-Karine Strom, Mata Hari), Holanda (Sandra Reemer, The Party’s Over), Bèlgica (Ann Christy, Gelukking zijn), Suècia (Lasse Berghagen, Jennie Jennie) o Suïssa (Peter, Sue & Marc, Djambo Djambo).

Comença un procés de canvi de cadires. Si l’imperi francès va ser el més fort al segle XIX, ara serà l’imperi americà qui en recollirà la força per al segle XX[88]. Davant d’això es reintroduïx l’obligació de cantar en les seues pròpies llengües l’any 1976. El mateix any s’aplica la nova norma, però un any després només, es torna a prohibir de cantar en anglès. Els països que es neguen a cantar en anglès arguïxen llavors que amb l’anglès és més fàcil guanyar i això treia avantatge als qui apostaven per la pròpia llengua. I, de fet, tenen força raó. El francès, l’eslovè, el turc o el portuguès, com qualsevol llengua, no són melòdics, no pas perquè no ho siguen, sinó perquè els parlants d’altres llengües no hi estan habituats en no ser-ne les seues llengües pròpies. L’anglès, en canvi, passa a ser retransmès a totes les ràdios i televisions mundialment, a la força. Per tant, l’oïda d’un portuguès, eslovè o turc està més avesada a escoltar anglès i, d’esta forma, votarà més fàcilment a una cançó cantada en anglès. Tot això ens indica la força que pren l’anglès amb l’ascens a superpotència dels EUA.

Luxemburg protesta. Fent-li la rosca a França, es queixa que a Eurovisió s'hi canta molt en anglès. Durant dues participacions, fa saber al públic que s'ha de cantar en francès. "As-tu compris l'importance de parler français ?", diu la cançó (Baccara, Parlez-vous français ?)[89].

El Festival de la Cançó de Sopot[modifica]

Tot i haver abandonat l'Eurovisió comunista als anys 1960, les ganes de refer l'experiència hi són. Dins el bloc comunista torna Intervisió, però ja no es dirà així, ni es farà a Txecoslovàquia. En esta dècada, Wladyslaw Szpilman, pianista jueu supervivent de l'Holocaust, posa de part seua per tal que la televisió polonesa organitze un Eurovisió comunista mitjançant l'OIRT (Organització Internacional de Ràdio i Televisió)[90]. El festival tindrà força èxit, però no s'emetrà a l'oest. Exisitix un mur de so que tampoc no permet fer passar música. Però d'este cop, el festival perdura en el temps i acull, com a l'edició anterior, països capitalistes de dins com de fora d'Europa[91]. Prova d'això la participació del català Peret l'any 1968[92].

A Amèrica del Sud, en paral·lel, s'hi obre el Festival OTI de la Cançó, una rèplica més d'Eurovisió, però a la llatinoamericana.

Els favoritismes de l'UER[modifica]

Malta, Israel, Grècia i Turquia són els nous països que participen en esta dècada a Eurovisió. Lietchtenstein, per la seua banda, preveu participar l’any 1976 amb Biggi Bachmann (Litttle Cowboy), però la candidatura es va haver de retirar perquè el micro-estat no posseïx cap televisió pública i per a participar a Eurovisió s’ha de ser una televisió pública. Ara bé, la televisió luxemburguesa, RTL, de capital privat, participa a Eurovisió des del seu naixement i mai no ha sigut una empresa pública.

La participació leitchentenesa posa doncs llum als favoritismes de l’UER. El més sonat és Israel. El país, que no és europeu, participa l’any 1973 amb un ambient escalfat[93]. L’any anterior un grup d’activistes palestins va assassinar dos atletes israelians als Jocs Olímpics de Munich. Prengueren 9 ostatges per a reclamar l’alliberament d’un centenar de presos palestins. La tensió va ser màxima i l’any és força recordat a la història dels Jocs Olímpics[94]. Amb este precedent molt recent al cap, Israel participa a Eurovisió amb por. Si més no, la propaganda ho va vendre d’esta manera. La cantant israeliana (Ilanit, Ey Sham) va actuar, segons es va dir a l’època, amb una armilla anti-bales sota el vestit. No se sap si és mentida o veritat, però Israel té l’habitud de simular una manca extrema de seguretat quan hi ha alguna manifestació pro-palestina, per molt pacífica que siga. El festival va requerir doncs mesures de seguretat[95].

La presència d’Israel a Eurovisió permet al país emetre propaganda a favor seu. És responsable efectivament del genocidi que comet contra Palestina. Però els EUA, França i Anglaterra li proporcionen suport, que vol dir, armes. Per tant, pot anar colonitzant territori aliè i muntar una nació ètnica que rebutja l’àrab. Així les poblacions àrabs que viuen a Israel són marginades, així com el país mai no ha participat a Eurovisió en àrab. Tot en hebreu.

L’any 1977 Tunísia romia participar a Eurovisió, però se’n desdiu perquè no vol compartir escenari amb Israel. L’estat hebreu aconseguïx amb tot això netejar la seua imatge. L'any 1978 Israel guanya Eurovisió. La cançó guanyadora es torna un hit (Ihzar Cohen & Alphabeta, A-Ba-Ni-Bi) als països capitalistes. L'any següent el país ha d'organitzar el certamen, en un mes de mars, perquè s'hi concentra una manifestació de jueus ultraortodoxos. Estan en contra del concurs perquè se celebra durant el sàbat, però Israel els permet de fer tot allò que vulguen. D'extrema dreta, els jueus ultraortodoxos viuen al seu propi barri, on poden excloure'n les dones i tot tipus de personsa que no conjugue amb el seu mode de vida[96].

La fi de la dictadura grega[modifica]

Els anys 1970 són tensos entre Grècia i Turquia. Els dos països viuen en dictadures, però el primer es veu obligat a abandonar el feixisme i unir-se a les democràcies liberals[97]. La dictadura dels coronels cau i Xipre esdevé el centre de les tensions. L’any 1973 diverses universitats s’omplen de protestes d’estudiants poc contents amb el règim. Georgios Papadopulos, líder dels coronels, és destituït[98]. El seu substituït perpetua la dictadura, però amb les espatlles amples del suport que li conferixen els EUA i Anglaterra, decidix de provocar un cop d’estat a Xipre, la qual cosa és resposta per Turquia. L’exèrcit turc envaïx llavors el 40% del territori xipriota[99].

L’any 1974 Grècia debuta a Eurovisió (Marinella, Krasi thalassa ke t’agori). D’acord amb les tensions amb Turquia, el país presentarà sempre música tradicional grega (Maria Koch, Panagia mou), qüestió de mostrar-se una nació a banda, cristiana i diferent de Turquia, qui al seu torn participa per primer cop al festival l’any 1975 amb música tradicional turca (Nilüfer i Nazar, Sevince), per a fer gala del seu passat otomà[100].

Els dos països busquen les tensions al festival. El concurs servix per a fer-se la guerra d’una altra manera. Així, l’any 1975, quan Turquia envaïx Xipre per a socórrer els turcòfons que hi viuen, Grècia es desdiu d’Eurovisió com a signe de protesta. El país considera que Xipre forma part de Grècia[101]. La cantant turca (Semiha Yanki, Seninle Bir Dakika) no arreplega gairebé cap vot. Només Mònegue li atorga 3 punts. Potser perquè el país es va ofendre, Turquia abandona el concurs l’any següent, moment en què torna a participar Grècia[102].

L’enemistat no impedix que tots dos coincidisquen l’any 1978. Tant Turquia com Grècia resolen participar alhora al Festival d’Eurovisió, però, és clar, Grècia no atorga cap punt a Turquia. De manera que per a la resta de la història del concurs, Turquia i Grècia es busquen a través dels vots. Una vegada et voto, l’altra no. No és fins als 1990 que Grècia vota finalment a Turquia[103].

Però la qüestió entre Turquia i Grècia és encara més enrevassada. Turquia no és un país europeu de forma que si es volia fer d’Eurovisió un Festival de la Cançó Europea, és evident que no s’aconseguïx. Però a este joc, molta premsa europea busca i rebusca els arguments per tal de fer de Turquia un país europeu. Així doncs la frontera de Turquia fins a Rússia no estaria ben delimitada. Passa que la mar Egea i la mar Negra són punts estratègics a nivell militar, comercial i petroler. Turquia veu així doncs com Occident li obre les portes a organismes com l'OTAN o el Consell d'Europa.

Prohibit de cantar en gaèl·lic irlandès[modifica]

L’any 1972 catorze morts, catorze ferits i dotze tirs contra soldats foren el nombre de víctimes que col·lapsaren la premsa mundial. A Derry (Irlanda del nord) les tropes britàniques es preparen per al linxament després de saber que l’IRA operava a la zona. Des del 1971 que Ulster és el centre de violències de carrer molt intenses. Els sud-irlandesos volen desfer-se de la discriminació a la qual és subjecta la minoria catòlica d’Irlanda del nord.

El Bloody Sunday repercutix llavors a Eurovisió. Irlanda s’atrevix a presentar-s’hi amb una cançó en irlandès[104], signe de menyspreu a l’anglès, llengua introduïda a la força per part dels anglesos quan colonitzaren Irlanda. La suposada unitat britànica s’esberla de cop i volta. Anglaterra s’escandalitza perquè no accepta que Irlanda, estat independent, tinga la valentia de cantar en una altra llengua que no siga l’anglès.

L’acte d’insubmissió no fou ben rebut tampoc per l’UER[105]. No cal dir que Anglaterra fa servir l’UER per a parlar en comptes d’ella. Irlanda no retira les pretensions i canta en irlandès. Durant l’actuació de Sandie Jones (Ceol an Ghrá), representant irlandesa, varen sonar petards i bombes fètides a l'Usher Hall d‘Edimburg (Escòcia), on s’organitzava el concurs. La intenció era boicotejar el festival[106].

Si els europeus ho havien oblidat, quedava un cop més força clar que la Gran Bretanya no era una nació, sinó un conjunt de nacions sotmeses a Anglaterra. Però d’això rai, Anglaterra sempre s’ha servit del concurs per a donar la imatge d’una única nació que canta britpop mentre balla amb l'Union Jack.

La Revolució dels Clavells i la Transició Espanyola[modifica]

Els 1970 són moguts políticament. Exemple d’això la Península ibèrica. Els dictadors Franco i Salazar moren. A Portugal l’armada ix als carrers de Lisboa per fer caure el règim. A Espanya s’hi orquestra una transició democràtica a partir del rei Juan Carlos.

Portugal comença la dècada amb una participació polèmica. Fernando Tordo (Tourada) canta l’any 1973 una cançó contra la tauromàquia. L’Espanya de Franco s’escandalitza[107]. És un atac a la mitologia espanyolista. Espanya ha de ser castellana i taurina per al dictador, així com per als seus successors en democràcia.

La cançó és clarament política i això està prohibit per l’UER. L’òrgan no vol fer del festival un concurs polític[108]. Tanmateix, només el fet de posar països en competició fa del certamen un concurs polític. L’UER vetlla de controlar les cançons que es presenten. El missatge polític està prohibit, però a la història del concurs, s’han autoritzat cançons polítiques perquè anaven en contra d’algun enemic de l’Aliança (Vesna, My Sister's Crown) o perquè simplement les metàfores no deixen prou clar que són cançons protesta (Ruslana, Wild Dances).

I, de fet, no cal que hi haja contingut polític. L’any 1974 Paulo de Carvalho representa Portugal al Festival de la Cançó. Com és habitual per a este país, queda a les darreries de la taula de vots. Tanmateix, cançó d’amor, a Portugal es tornarà en un himne[109]. L’armada ha pactat amb una ràdio. A les 22:55 exactes, el canal de ràdio haurà d’emetre E depois dos adeus. Seria el senyal que posaria l’armada als carrers i faria caure la dictadura feixista[109]. Dit i fet, ixen als carrers milions de portuguesos que, amb clavells a les mans, volen contribuir a fer caure el feixisme. El 25 d’abril, data del cop d’estat, es torna el dia en què la música a Portugal fa un canvi de 360 graus. Durant tota la Revolució dels Clavells la música acompanya el poble[109]. Expressa l’alegria de veure’s alliberat d’una dictadura de 48 anys.

A Espanya les coses van d’una altra manera. Peret, l’inventor de la rumba, ha de presentar-se a Eurovisió perquè no volia allistar-se a l’exèrcit, obligatori per a tot baró major d’edat[110]. És una representació orquestrada. Peret no hi feia res a Eurovisió, simplement complia el tracte amb què havia arribat amb el règim[110]. La dictadura franquista té els dies comptats i per això els carrers s’escalfen com més va més. Als Països Catalans isquen milions de persones que demanen “Amnistia i Estatut d’autonomia”. La resistència al règim ja no s’amaga. Debilitat, el feixisme espanyol sentencia a mort l’últim pres polític, el català Salvador Puig i Antich[111]. Peret no vol netejar la imatge d’Espanya i rere càmeres, discutix sobre si anar-hi o no. Està amenaçat de mort. No vol pas cantar mentre s’executa a Puig i Antich[110]. Cedix i l’any 1974 Europa capitalista l’acull amb Canta y sé feliz. És rumba, un ritme potent que fa de Peret una estrella internacional. La rumba catalana esdevé llavors el signe d’expressió de la nació catalana. La dictadura cau definitivament.

Els anys 1980 a Eurovisió[modifica]

La decadència del Festival d'Eurovisió[modifica]

La dècada dels 1980 és dura de viure per al Festial d'Eurovisió. Les audiències en general baixen de forma dràstica. Portugal, Espanya, França. Bèlgica, Regne Unit o Dinamarca deixen de mirar Eurovisió. El festival ja no és d'interès per al públic. Diversos motius expliquen esta decadència.

En primer lloc està l'arribada de canals privats a alguns països capitalistes. L'oferta s'engrandix i la població pot triar. Com que els nous canals són la novetat, les cadenes públiques ja no tenen la mateixa audiència[112][113]. Molts canals nous es poden veure mitjançant el satèl·lit i malgrat que l'UER s'hi adapte proposant Eurovisió via satè·lit, és evident que els canals privats tenen millors continguts[114][115]. Cal pensar que el gran èxit d'Eurovisió durant els anys 1950 i 1960 es deu al fet que la televisió encara està en evolució i bona part del dia els canals estan tancats. Un concurs com Eurovisió aporta llavors audiència perquè és l'única cosa interessant que es pot veure a la televisió[116].

En segon lloc està la distància que pren Eurovisió amb la música comercial. Els països que hi participen no s'adapten a les tendències del món capitalista. El pop sintètic fa estralls allà on passa[117]. El rap, el hard rock, el glam rock o el heavy metal són gèneres de música trencadors que conquerixen les llars més joves. És l'època de Madonna, Michael Jackson, Queen o AC/DC. Eurovisió, davant de tot això, pareix un concurs elitista. L'orquestra encara hi sona. La premsa i el públic[118] li giren l'esquena.

També, el públic se n’adona que Eurovisió és politiqueig[119]. Els punts són atorgats segons els interessos polítics de cada país, els artistes són triats segons els interessos de cada país, l’UER fa el vist-i-plau a cançons polítiques quan li convé, etc. Els vots estan trucats i el públic crida molt contra l’ensarronada. Eurovisió és política, prova d'això la participació alemanya del 1982 que feia una crida a la pau davant la guerra entre el Regne Unit i l'Argentina per les Maldives[120].

En darrer lloc hi ha l'arribada d'MTV. El canal de televisió revoluciona el consum de música en la història de la música. És dinàmic, innovador i hi desfilen totes les estrelles del pop o del rock[119]. Els artistes de gran renom abandonen Eurovisió[121]. El festival s'havia habituat a tenir-hi grans estrelles de la música. Exemple d'això Olívia Newton John als anys 1970. Però, és clar, ara qui catapulta els artistes a l'èxit és MTV[122]. Eurovisió ja no és interessant per a les discogràfiques.

És interessant remarcar com l'any 1984 la televisió pública espanyola retira l'emissió d'Eurovisió de La 1 per a emetre-la en un segon canal, simplement perquè hi havia partit de futbol i TVE no volia perdre l'audiència esportiva[123]. A més a més, Holanda, Grècia, Itàlia, Israel, etc, no saben si quedar-se o anar-se'n. Marxen, tornen i marxen de nou. Malta i Mònegue es retiren.

Esta decadència dura fins al 1999.

França i el Regne Unit cauen del pedestal[modifica]

En esta dècada els països que recullen més èxit són en este ordre Alemanya de l'oest, Suècia i el Regne Unit. Li seguïxen de prop Irlanda i Suïssa. És el primer cop que França no es troba al capdamunt del medaller. El descens francès és tant dràstic que fins i tot la presentació d'Eurovisió comença a fer-se en anglès. D'ara endavant el francès i anglès seran les llengües oficials del festival, tot i que el francès és tant poc present que només s'escoltarà durant l'atorgament de punts. El Regne Unit, per la seua banda, assumix la seua primera derrota. Ja no és el primer país del medaller eurovisiu. Suècia i Alemanya de l'est li han pres el lloc. Irlanda puja considerablement de posició. El país no ho sap encara, però és l'inici de la seua decadència a Eurovisió.

L'any 1981 el Regne Unit és xiulat pel públic per primer cop. No és llavors la primera vegada que es xiula a un país. Itàlia va ser xiulada efectivament als 1960. Però este cop, potser, la xiulada va ser més consistent, però sobretot, més parladora d'una mentalitat fora d'època. La victòria del país al concurs l'any 1981 (Bucks Fizz, Making Your Mind Up) és titllada d'artificial. És a dir, un nombre important d'observadors critiquen la poca qualitat vocal dels intèrprets i denuncien igualment que la cançó és enganxosa. S'acusa el país d'haver triat un grup pel seu físic. Dit altrament, hi ha qui vol fer del festival un retorn al passat amb poc ball, balades i decorats monòtons. Resulta que quan Madonna està trencant tabús amb cançons apujades de to arreu del món capitalista, a Luxemburg se li acut presentar-se a Eurovisió amb una cançó infantil (Sophie & Magali, Le papa pinguoin) i ningú no se'n queixa. Els Bucks Fizz foren número 1 de les vendes i aconseguiren esgotar 4 milions d'exemplars dels seus discos. Marcaren la tendència, ara a Eurovisió s'hi veurien grups de música[124], reflex del panorama musical d'època.

El país tornarà ser xiulat a Luxemburg l'any 1984 després que un matx de futbol acabara amb hooligans al públic eurovisiu.

Hi ha països a qui els agrada molt esta monotonia. És el cas d'Itàlia (Alan Sorrenti, Non so che darei), França (Jean Gotilou, Humanahum) o Espanya (Paloma San Basilio, La fiesta terminó). Però hi ha països que no contranstant això hi veuen més lluny i no xiulen perquè una cançó és enganxosa. Són els que marquen la dècada. El concurs s'omple efectivament de pop sintètic. És el cas de Dinamarca (Brixx, Video Video), Holanda (Bill van Dijk, Jij en ik), Regne Unit (Sweet Dreams, I’m never giving up), Àustria (Westend, Hurricane; Gary Lux, Kinder dieser welt), Luxemburg (Sophie Carla, 100% d'amour; Plastic Bertrand, Amour amour), Bèlgica (Sandra Kim, J'aime la vie), Portugal (Dora, Não sejas mau pra mim), Turquia (Klips ve Onlar, Halley) o Irlanda (Kiev Connolly & The Missing Passengers (The real me). Espanya decidix adaptar-s'hi finalment (Valentino, Cadillac).

El programa es torna molt vuitanter. Es pot apreciar això a les balades com ara al Regne Unit (Vikki, Love Is; Ryder, Runner In The Night), Suïssa (Mariella Farré & Dino Gasparini, Piano piano), Noruega (Kate Gulbrandsen, Mitt Liv; Ketil Stokkan, Romeo) o Itàlia (Luca Barbosa, Ti Scrivo). S'aprecia igualment els ritmes vuitanters a Noruega (Bobbysock, Lat det swinge), Israel (Yizhar Cohen, Ole Ole), Islàndia (CIY, Gleðibankinn), Xipre (Alexia, Mavro), Grècia (Stop), Iugoslàvia (Movi Fosili, Ja sam zaples), Dinamarca (Hot Eyes, Det' Lige det; Hot Eyes, Sku' du spör' frer no'em), Finlàndia (Sonia Lummer, Eläköön elämä), Portugal (Da Vinci, Conquistador), Alemanya de l'oest (Hoffmann & Hoffmann, Rücksicht) o Irlanda (The Duskeys (Here Today Gone Tomorrow).

Els vuitanta són tant marcats que els vestuaris han adoptat els looks pop com es pot apreciar a la representant de Suïssa Carol Rich (Moitié, moitié) o al decorat de l'any 1988. Eixe any la televisió pública irlandesa, que organitza el concurs, vol adaptar-se a la informàtica, que tot just se'ns aparïx al mercat gràcies als vídeojocs i resol de canviar la taula de vots per un sistema digital. Alguns països com Suècia entenen ràpidament l'avantatge de treure wops al mercat i si no ho fan amb wops pròpiament, sempre poden fer-los passar per wops (Herreys, Diggi-Loo Diggi-Ley).

A banda del pop sintètic, el rock aparegué per primera volta al programa gràcies a Suècia (Tomas Ledin, Just nu), França (Profil, Hé hé m'sieurs dames), Irlanda (Linda Martin, Terminal 3) o Finlàndia (Kojo, Nuku pommiin). Potser els canvis més moderns ens l'anunciaren Portugal amb l'arribada del playback (Carlos Paião , Playback) o el fet que es cantava per primer cop amb micròfons sense fils. Tot i això no cal deixar de banda que Finlàndia s'atreví amb reggae (Riki Sorsa, Reggae Ok), Suècia amb ritmes llatins (Lotta Engberg, Boogalo) i Portugal amb la primera girlband (Doce, Bem bom). El toc de jazz vingué de Suècia (Chips, Efter Dag).

Dues estrelles internacionals indiscutibles que es varen revelar a Eurovisió foren la quebequesa Céline Dion que va cantar per a Suïssa (Ne partez pas sans moi) i la francesa Lara Fabian, representant de Luxemburg (Croire).

Malgra tot plegat, el concurs es fa etern. Hi ha més països, que vol dir, més hores d'enregistrament. L'UER s'inquieta i limita la participació d'Eurovisió a 20 estats només per a no avorrir el públic. El festival arriba a les 3 hores d'emissió.

La independència de Xipre en qüestió[modifica]

Als 1980 participen nous països a Eurovisió: Islàndia, Xipre i el Marroc. El Marroc hi participa l'any 1980 amb Samira Bensaïd (Bitaqat Khub), però ho deixa l'any següent perquè no vol participar en un concurs en què hi haja Israel. Serà la primera vegada al festival en què s'hi sentirà cantar en àrab i islandès. La participació coincidix amb la retirada d'Israel que en eixe any no va voler organitzar el concurs, tot i haver-lo guanyat l'any anterior, perquè se celebrava el dia de l'Holocaust jueu. Excusa oficial: no hi ha pressupost.

Però la guerra amb altres mètodes més sonada de l'època es va generar a Grècia. Xipre, illa grega amb una gran proporció de població turca (18%), accedïx a l'autodeterminació del Regne Unit als anys 1960. El país, que accedix al Consell d'Europa, hauria d'haver integrat Grècia llavors, però està repartit en dos territoris diferenciats des de la invasió turca i grega de l'illa als anys 1970[125]. Dues repúbliques s'autoproclamen independents: una de turca, del costat turc i l'altra de xipriota, del costat grec. La Comunitat Econòmica Europea només reconix la república xipriota, de manera que la comunitat internacional fa la mateixa cosa. La república turca queda aïllada i només és reconeguda per Turquia que hi dona tot el suport logístic per a sobreviure[126].

El conflicte repercutix al certamen. Xipre només hi participa en grec, amb música contemporània, sense fer cap referència a les tradicions i cultura truques. La república auto-proclamada truca de Xipre no exisitix per a Xipre ni per a Europa. Tot es fa en grec i dins la tradició grega[127]. De fet, Grècia i Xipre decidixen votar-se mútuament per a queixar-se de la divisió de l'illa, però també del fet que Xipre no ha integrat Grècia. Així tots dos s'atorguen 12 punts a cada edició. Un joc que dura fins als anys 2020. Xipre tampoc no vota a Turquia.

La qüestió xipriota s'explica pels llits marins. Turquia i Grècia es disputen l'autoritat sobre els llits marins des de les seues dues independències. Xipre és una illa que està molt a prop de Turquia i que trepitja els llits marins turcs, raó per la qual Turquia considera que l'illa és seua. Però els britànics no volen deixar-la a mans de Turquia, com tampoc no volen que Grècia se n'apodere.

Iugoslàvia: última dècada de propaganda[modifica]

L'any 1980 és la mort del dictador comunista Tito. Les coses comencen a anar profundament malament a Iugoslàvia. Els serbians inicien una política de centralització i serbianització molt pronunciada que no agrada a Croàcia, Eslovènia o Kossove. Esta darrera autonomia es veu objecte de persecussió. El règim vol desfer-se'n físicament[128].

El país cau progressivament en una guerra que vessa sang i desintegra Iugoslàvia. A Eurovisió, en canvi, el règim hi continua emetent propaganda. Les propostes iugoslaves semblen totes capitalistes. En efecte, proposa pop sintètic, prohibit a la Unió Soviètica. Els looks, les cançons i els cantants no parixen comunistes. No s'adiuen amb la realitat del país que deixa la població a la misèria.

L'any 1989 Iugoslàvia guanya Eurovisió (Riva, Rock Me). L'any següent el país organitza el certamen. En serà l'últim cop. Després d'això Iugoslàvia deixa d'existir. S'autodeterminen les diverses nacions que componien el conjunt iugoslau. L'any 1990 és complicat per a la televisió pública de Iugoslàvia. Les cartes postals foren caríssimes de pagar. El pressupost inicial s'acaba depassant àmpliament. Es necessiten traballadors en negre per a fer funcionar el programa. Els mitjans de comunicació iugoslaus es queixen que els dirigents de l'ens públic deixen diners immensos en el concurs mentre el país travessa una crisi econòmica descomunal.

Però Iugoslàvia s'entossudix de voler vendre el somni d'un país modern, comunista i unit. Per això fa crear la primera i única mascota del concurs, l'Eurocat. Es tracta d'un gat antropomòfic, dibuixat pel caricaturista Josko Marusic. Però els esdeveniments polítics ja són a la porta. Almenys 5 cançons fan referència a la caiguda del mur de Berlín. Exemple d'això Àustria (Simone Stelzer, Keine Mauern mehr) i Noruega (Ketil Stokkan, Brandenburger Tor), que parlen de la caiguda del mur, Finlàndia (Beat, Fri?) que parla del final de la Guerra Freda, Alemanya (Chris Kempers & Daniel Kovac, Frei zu leben) que parla de la democratització d'Europa i Itàlia (Toto Cutugno, Insieme) que es referix a la unificació del continent.

Es torna doncs la darrera dècada en què Alemanya participa com a nació dividida.

La unitat belga s'esberla[modifica]

L’any 1987 el país, que ha d’organitzar el concurs en haver-se emportat la victòria l’any anterior, té problemes amb la televisió pública flamenca. L’RTBF desitjava que totes dues televisions públiques organitzaren el certamen per tal de donar una imatge de país unit. Però aparixen ràpidament les discrepàncies, visibles en els presentadors, en l’entradeta del xou, etc. La BRT es retira i l’RTBF, televisió pública valona, ha d’assumir l’organització tota sola. El pressupost quedà salvat perquè per primer cop hi hagueren patrocinadors, però l’estat-tampó insistix, són poques les vegades en què s’hi presenta en neerlandès i cap ni una en alemany.

Els anys 1990 a Eurovisió[modifica]

El fantasma de l'empat[modifica]

El boicot del 1970 degut a l'empat del 1969 torna a planar l'any 1991. Suècia i França obtenen totes dues 146 punts. Els batecs són a l'aire, el públic s'espera que el supervisor procedisca a desempatar sense que això derive en un nou boicot per manca de previsió. Aleshores Itàlia organitza el programa. Ha decidit dur Eurovisió al Teatre Aristó de Sanrem per a fer honor a la idea inicial que permeté la creació del Festival Europeu de la Cançó. Però la Guerra del Gof i la Guerra de Iugoslàvia prenen Itàlia de cop i ha de traslladar l'escenari a Roma.

S'aplica el nou reglament introduït l'any 1989. Es procedix a dilucidar qui ha rebut 12 punts de més, però resulta que tant França com Suècia n'han rebut tots dos d'igual quantitat, quatre en concret. Fet això, es torna a procedir amb el mateix mètode, però amb els 10 punts. Suècia aparïx llavors com a vencedora perquè contràriament a França, que només havia rebut dues vegades 10 punts, Suècia n'havia rebut unes 5 vegades.

El desempat no ha agradat. Torna una nova controvèrsia en relació als punts. Els mitjans de comunicació fan planar la idea d'un frau de vots. Hi hauria hagut trucatge de votacions. La delegació francesa, gens convençuda pel procediment de desempat, estima llaovrs que merix la victòria. La controvèrsia té explicació. La modificació del reglament no fou publicitada adequadament i quan França i Suècia empataren, paregué que la supervisió de l'UER s'havia tret de la butxaca una nova norma per a desempatar. Suècia conserva la victòria.

L'edat daurada d'Irlanda[modifica]

El medaller d'esta dècada és difícil d'establir perquè els canvis constants en la participació del programa fan que països que normalment reben força punts es queden a la cua. Això no obstant, es podria dir que els països que reculliren més èxit foren en este ordre, Irlanda, Regne Unit i Malta. Li seguïxen de prop França i Suècia. De les noves incorporacions fruït de l'esclat del comunisme, els països que millor s'estrenaren foren en este ordre, Croàcia, Polònia i Estònia. De les pitjors estrenes, tenim en este ordre Macedònia, Lituània i Eslovàquia.

L'IRA amenaça la celebració del concurs[modifica]

L'any 1996 la tensió és màxima a les illes britàniques. Irlanda acull el festival d'Eurovisió, però no preveu que a l'última hora, quan tot està previst per a començar, l'IRA envie un missatge codificat al Point Theatre, que acull el certamen, on s'hi indica que una bomba explotarà com a unèsim acte de protesta per la divisió d'Irlanda.

El servei de seguretat es reunïx d'urgència i decidix de llançar igualment el directe. Una inspecció es posa en marxa per a certificar-se que cap bomba és dins el recinte. Durant la tarda, gossos i dectectors de metalls inspeccionen el Point Theatre. És només una amenaça per a infringir por. No és real. La notícia queda en silenci i només es revela a la premsa l'endemà.

Al Regne Unit s'inicia llavors el procés de devolució de poders a les nacions del país. En efecte, Anglaterra resol que Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord tenen dret a recuperar la seua autonomia, cosa que es traduïx per la creació d'un govern propi i del restabliment dels parlaments. L'IRA, però, seguïx operant. Vol que Irlanda del Nord deixe de pertànyer a Angalterra i que Irlanda es reunifique. Gens contenta, amenaça la seguretat del festival d'Eurovisió. Tot i el lot de mesures, el País de Gal·les i Escòcia no estaran autoritzades de participar a Eurovisió i hauran de limitar-se a brandar la bandera britànica.

La dissolució de Iugoslàvia[modifica]

Iugoslàvia s'acomiada del concurs i d'Europa amb 76 punts. La guerra estalla l'any 1991 quan Eslovènia, Croàcia i Macedònia es declaren estats independents. Iugoslàvia es presenta llavors amb Bebi Dol (Brazil). És la penúltima actuació. L'any següent és Bòsnia-Hercegovina qui declara la independència. Sèrbia ja no aconseguïx controlar tot el territori del país. L'ONU i els EUA ja hi han enviat tropes. Sèrbia es veu obligada de retirar la candidatura de Iugoslàvia. La darrera proposta iugoslava és Extra Nena amb Ljubim te pesmama. Cantada en serbià, com mana el règim.

De cop i volta l'UER té problemes. Croàcia, Eslovènia i Bòsnia-Hercegovina sol·liciten participar a Eurovisió. L'òrgan ho veu com més avança el conflicte més clar. Caldrà integrar els nous estats agrade molt o poc. L'UER és un projecte paneuropeu i amb la caiguda del mur de Berlín no pot desfer-se dels antics socis. En efecte, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Kossove, Sèrbia i Bòsnia-Hercegovina formaven part del concurs tot just un any arrere. No participaven com a estats a banda, però dins del conjunt iugoslau. No se'ls pot ignorar malgrat que això no agrade a Sèrbia. Resumidament, no pot tancar els ulls a la nova realitat que s'està dibuixant a l'est d'Europa, però veu que tindrà més països, és a dir, més hores de retransmissió, cosa no viable per al manteniment del programa en antena. L'UER no pot tornar a emetre 3 hores de concurs.

L'any 1993 Croàcia, Eslovènia i Bòsnia-Hercegovina entren a Eurovisió. Sèrbia retira la candidatura iugoslava com a signe de protesta. L'UER resol que els 23 participants del 1992 tenien la plaça assegurada per al programa del 1993, però que els 7 països que volien debutar hagueren de superar una ronda prèvia, en forma de semifinal, que es portaria a terme uns mesos abans a Eslovènia[129]. El concurs de pre-selecció duria el nom de Kvalifikacija za Millstreet (Qualificació per a Millstreet). Hi participen llavors Bòsnia-Hercegovina, Croàcia, Estònia, Hongria, Romania, Eslovàquia i Eslovènia. La victòria se l'emporten Bòsnia-Hercegovina, Croàcia i Eslovènia, primers participants l'any 1993 de l'ex-Iugoslàvia. L'UER establix així un màxim de 25 països participants[130].

El sistema no agrada. Com que les independències van en contra de Rússia i el seu aliat serbià, l'UER allarga fàcilment el nombre de membres no contrastant que les declaracions dels presidents de l'Europa de l'oest fan pensar que cap dels nous estats seran reconeguts com a països a banda. La realitat cau pel seu pes, l'UER engrandix la participació a Eslovàquia, Estònia, Hongria, Lituània, Polònia, Romania i Rússia l'any 1994[131]. És a dir, incorpora igualment països de la Unió Soviètica. Per al cas, es torna a canviar la dinàmica de pre-seleccions. Els 7 països que obtinguen menys punts són automàticament eliminats de l'edició del 1994. Bèlgica, Israel, Eslovènia, Dinamarca, Turquia, Luxemburg i Xipre quedaren a la cua i hagueren d'esperar fins al 1996 per a participar-hi. Però Itàlia marxa inesperadament i es reincorpora a Xipre. Això permeté a Eslovàquia, Estònia, Hongria i Romania participar per primera volta a Eurovisió[132].

Les participacions al concurs es tornen una forma d'homologació al món. És a dir, es torna la manera de veure reconeguda la independència. En efecte, el reconeixement de les independències de Croàcia, Bòsnia-Hercegovina o Estònia triguen un temps a fer-se palpables. Eurovisió incorpora estos països abans que seguin a l'ONU.

L'any 1995 Itàlia i Luxemburg resolen de tornar mai més a Eurovisió. El sistema dels 7 eliminats es fixa i Suïssa i Eslovàquia no poden participar. És evident, el sistema no agrada. No és normal que un país amb dret legítim de participar al concurs es veja fora d'este perquè l'UER ha decidit que només hi participaran 25 estats[133]. L'any 1996, però, ja són 30 els nous països que volen formar-hi part. Llavors l'UER decidix que només Noruega, país amfitrió, té la plaça garantida. La resta de països s'ha de sotmetre a una súper-semifinal on en quedarien eliminats 6[134]. Eixe mateix any Macedònia fa la seua entrada, tot i que com a Ex-República Iugoslava de Macedònia. En efecte, Grècia no vol reconèixer Macedònia com a estat a banda perquè considera que la recent proclamada república és una regió de l'antiga Macedònia d'Alexandre el Gran. Dit d'una altra manera, considera que és territori hel·lè, però manen els EUA i tothom reconix el país. Bulgària no ho veu gens clar, considera que a Macedònia s'hi parla búlgar i per això hauria d'integrar-ne el país.

Cap televisió pública membre de l'UER vol retransmetre aleshores la súper-semifinal. L'enfurismada és major. Els jurats decidixen sobre la base d'un àudio, els vots no són desvetllats i la transparència cau del daltabaix. Alemanya, Dinamarca, Hongria, Israel, Macedònia, Romania i Rússia queden sense poder participar[135]. Com a protesta, Alemanya es retira, cosa que repercutix en el bon desenvolupament del programa. El certamen necessita finançament i la televisió alemanya conforma el bloc dels països que més diners hi posa perquè Eurovisió siga una realitat[136]. El pressupost s'abaratix i la celebració del concurs queda malmesa. L'UER insisitix i en lloc d'eliminar 7 països, només n'elimina 5. Se suprimixen les pre-seleccions i es fa una mitjana dels vots aconseguits pels 5 darrers de la taula de votacions[137]. Per tal de recuperar la imatge, l'UER introduïx el vot del públic. Ara mitjançant el telèfon analògic, el públic podrà votar al país que més li agrade.

Amb este nou sistema, Bèlgica, Eslovàquia, Finlàndia i Romania queden fora del concurs l'any 1997. Israel, un cop més, fa com Itàlia i Luxemburg: es retira. El pretext és el Dia de l'Holocaust jueu[138], però no cal ser molt eixerit per adonar-se'n que les decisions de l'UER no agraden gens. Bòsnia-Hercegovina pot participar a Eurovisió davant la retirada d'Israel. La nova norma dura fins al 1998 i torna a posar fora del joc a Àustria, Bòsnia-Hercegovina, Dinamarca, Islàndia i Rússia. Els eliminats de l'any anterior tornen: Bèlgica, Eslovàquia, Finlàndia i Romania. Israel, per la seua banda, decidix que vol participar novament[139].

L'any 1999 Bòsnia-Hercegovina es presenta amb nova bandera. La fragmentació de Iugoslàvia continua, que vol dir més països. La dècada ha estat complicada. L'any 1993, quan Bòsnia-Hercegovina és contactada en directe per tal que cante els punts, el públic en fa una ovació davant el genocidi que vol prepertar Sèrbia. La capital del país està ocupada, la delegació bosniana-hercegovina ha de retransmetre a l'aeroport de Sarajevo. I, això no obstant, Bòsnia-Hercegovina ha estat castigada més d'una vegada durant la dècada. No és just, però l'UER s'ensossudix tot i que crea els Big Four[140]. És a dir, garantix la plaça a la final als països que més diners aporten al programa per tal de garantir-ne el desenvolupament. Així doncs el Regne Unit, Espanya, França i Alemanya entren a participar directament al concurs sense haver de passar per cap pre-selecció prèvia. Lituània, perjudicada per este mètode, torna a participar a Eurovisió després de 5 anys de desqualificació. Finalment, Letònia, que preveia el seu debut en eixe any, es retira a l'últim minut. Rússia és desqualificada per negar-se a emetre el concurs[141].

La reunificació d'Alemanya[modifica]

Amb la caiguda del mur de Berlín, també va caure l'Eurovisió comunista. L'UER absorbix voluntàriament la xarxa d'Intervisió. Les coses han de canviar, pareix evident l'any 1990. Cinc països es presenten amb cançons que parlen de la caiguda del mur i el final de la Guerra Freda. Tot es precipida el 9 de novembre del 1989. En efecte, cau el mur de Berlín físicament, la Unió Soviètica deixa d'existir sense esperar. Estònia, Lituània i Letònia declaren les primeres independències. El comunisme és substituït pel capitalisme i tot el bloc comunista europeu entra en un procés de democratització de les institucions.

Al març del 1990, quan tot just Iugoslàvia es disposa a organitzar Eurovisió, se celebren les primeres eleccions lliures a l'Alemanya de l'est. Fruït de les eleccions, el Regne Unit, França, els Estats Units i Rússia com a representant de la Unió Soviètica, a més de l'Alemanya de l'oest, se seuen a parlar de la reunificació del país. El tractat d'unificació arriba a l'agost, però l'UER ja ha fet el pas i deixa participar Alemanya com a nació reunificada al maig. Canten Chris Kempers & Daniel Kovac amb Frei zu leben (lliure per a viure). És evidentment una cançó protesta que parla del final del mur de Berlín. El reglament ho prohibix, però l'UER fa la vista grossa.

El procediment es repetix per a Polònia, Romania, Estònia, Lituània o Letònia. Allò més paradoxal és que abans que caiguera el mur de Berlín, l'UER tenia problemes perquè hi havia pocs països i s'havien de fer maniobres perquè el programa durara el temps previst. Sobtadament, una sobre-població de països posa l'UER entre les cordes perquè la retransmissió s'allarga massa del compte[142].

Per primer cop se sentirà cantar en lituà, estonià, romanès, hongarès, búlgar (macedònic), eslovac, rus i polonès. Moltes d'estes llengües han estat reprimides. Estònia, Macedònia, Eslovàquia, Lituània, Eslovènia i Bòsnia-Hercegovina poden cantar amb orgull.

Catalunya vol participar a Eurovisió[modifica]

Després que vinguera la democràcia, les coses no han canviat molt en relació a les nacions basca, gallega i catalana. Espanya viu de la doctrina del cafè per a tothom. Regions com Andalusia, que conformen el sòcol identitari d'Espanya, són confoses amb nacions, com els Països Catalans. Fora de les fronteres, només hi ha lloc per a l'Espanya castellana i taurina. Així mateix l'any 1982 la representant espanyola (Lucia, Él) es presenta al públic europeu amb una exaltació de la tauromàquia a les cartes postals. L'any 1990 Espanya envia flamenc amb les Azúcar Morendo i Bandido, un recurrent al concurs. L'única nota catalana és la representació de Sergio Dalma (Bailar pegados) que intenta cantar en italià per fer-se lloc a Itàlia. Les nacions gallega, catalana i basca seguïxen sent ignorades. El català i l'èuscar estan prohibits de cantar-se a Eurovisió.

Potser conscients d'això, l'any 1998, al programa de TV3 Malalts de tele, que tenia molt de furor, es prepara una candidatura catalana per al Festival d'Eurovisió. Josmar, que s'havia donat a conèixer mitjançant el programa de TVE El semáforo, és convidat a ser el representant català. Es va muntar tota una campanya acompanyada d'una gira per tot Catalunya que va tenir força èxit i que va acabar a la Plaça Reial de Barcelona[143].

El dia del concurs, TV3 es desplaça a Birmingham i actua fora de la competició, a les portes de la sala de concerts que acull el certamen[144]. Josmar amb És superfort es torna una estrella als Països Catalans. Hui és una icona gai. Més important encara, és la imatge de la protesta, del malestar que genera viure en un estat que perseguïx la diversitat. En efecte, ultra les assimetries amb què es tracta els catalans i bascs, l'ascens de José María Aznar al poder inicia un nou període de persecussió cap al català.

Dana International trenca motlles[modifica]

"Un transexual a Eurovisió", així mateix titulava la polèmica revista Interviú l'any 1998 a Espanya[145]. Israel, que complia 50 anys d'independència aleshores, la va muntar molt grossa a Eurovisió. Si més no, esta fou la imatge que en donà la premsa[146] internacional.

El país presenta per primera vegada a la història del concurs una transexual com a cantant. Danta International s'havia presentat ja a les pre-seleccions d'anys anteriors. Finalment és triada l'any 1998 per a representar el seu país amb la cançó Diva, un elogi a la dona[147]. Guanya i la plaça Yitzahak-Rabin de Tel Aviv s'omple d'una "gay pride" improvisada, parla Libération a França. "Milers" [trd.] d'homosexuals ixen al carrer a celebrar la victòria[148]. És també la primera vegada a la història d'Eurovisió que una victòria genera una manifestació multitudinària d'alegria al carrer. Els joves que s'hi concentren clamen que ha estat un triomf del sector laic[149].

En efecte, l'any és convuls per a Israel. Els ultraortodoxos no componen gens ni mica amb la representant que vol enviar la televisió pública israeliana. Consideren que "és el major exemple de degradació del país", que Dana Internacional "és el dimoni en persona", "la dona del dimoni", "pitjor que sodoma", "la 5a essència del mal", "tota una vergonya" [trd.][150]. El carrer parla de "guerra cultural" [trd.], expressions pròpies de l'extrema dreta. Les manifestacions dels ultraortodoxos deriven en alguns casos en violència. Sense por a res, es dediquen a retirar els cartells de promoció d'Eurovisió i amenacen que no permetran que el festival se celebre a Jerusalem, capital santa per a ells[151]. Fins i tot envien missatges amenaçant a Dana Internacional de mort[152]. A la cerimònia estatal de celebració dels 50 anys d'independència, els ultraortodoxos s'hi fiquen de nou. Critiquen i volen la censura del ballet que s'havia previst perquè els actuans anaven semi-nus[153].

Dana Internacional provoca doncs l'escàndol i no solament a Israel. Europa tampoc no ha entès ben bé com és possible que una transexual s'emportara la victòria. Existix molta homofòbia encara[154]. Els platons de televisió o la premsa mateixa demostren que no són tant tolerants com deien que eren[155]. Fora d'Europa, alguns països àrabs prohibixen la música de Dana Internacional. Egipte o Jordània en serien dos exemples. Per al govern egipci, Dana Internacional ha estat contractada pel Mossad per a corrompre la joventud occidental[156].

Preguntada al carrer, alguns europeus diuen que és culpa del sistema de votació. Tot un ridícul, semblaria ser que el públic gai hauria votat en massa perquè guanyara Dana Internacional. S'hi dediquen reportatges, debats i molt de sensacionalisme[157][158]. TeleCinco convida la cantant a participar a una entrevista al programa Crónicas Marcianas[159]. Als Països Catalans, Canal 9 resol debatre sobre la transexualitat a Parle vostè, calle vostè[160]. Segons Libération, l'agenda de la cantant està mediàticament atapeïda[161].

Però Dana ho té clar, "Déu està amb mi i la victòria a Eurovisió és una prova d'això mateix" [trd.]. Declaracions incendiàries que fan de la diva una estrella del pop a Europa. Ven 6 milions d'àlbums en l'espai de poc temps[162]. Eurovisió ja no veia des de feia molt de temps una cosa similar. El festival estava en plena decadència. Cap artista que eixís del programa arribava a ser una estrella. Tots queien en l'anonimat. Dana International canvia les tornes. Ix de l'aeroport amb milions de fans esperant-la i és entrevistada per MTV.

El xoc de mentalitats és tant important que cal pensar que era tota una polèmica en eixa època veure un home vestit de dona o una dona vestida d'home. Per als ultraortodoxos jueus, la Bíblia ho prohibix[163]. Les propostes com Josmar amb És superfort són doncs trencadisses. Modernes per a l'època. Eurovisió només veurà transvestits a partir de la dècada dels 2000. Letònia primer amb una dona vestida d'home (Marine N, I Wanna) i Ucraïna després amb un home vestit de dona (Verka Serduchka, Dancing Lasha Tumbai). Verka Serduchka generà molta polseguera l'any 2007 a Ucraïna. Eixe mateix any una drag queen representava Dinamarca (DQ, Drama Queen). Ara bé, els primers atrevits foren els noruegs l'any 1986 quan el grup drag Great Garlic Girls acompanyà Ketil Stokkan a Eurovisió.

L'any 1999 quan Israel ha d'organitzar el concurs, el govern s'ho romia. El govern és d'extrema dreta, ha fet coalició amb els ultraortodoxos. El pressupost serà baix. L'alcalde de Jerusalem expressa la voluntat que no vol que se celebre Eurovisió a la ciutat. De totes totes, Jerusalem és des que Israel participa a Eurovisió estan, una mostra de politització. És Tel Aviv qui hauria de rebre el concurs, però Israel considera que Jerusalem és la seua capital. Tot amb tot, l'UER ha de canviar les normes per culpa d'Israel. El país no vol destinar-hi diners i l'UER resol prescindir de l'orquestra. Israel la treu directament de la cerimònia i Eurovisió passa a tenir únicament les veus en directe. Fins i tot en això, Israel es mostra moderna a l'època i com era d'esperar, tornen les controvèrsies. Es critica que el concurs es tornaria en un simple karaoke.

Enllaços externs[modifica]

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  • Jordi Gil. El català a Eurovisió: cantant la gent s'entén. Barcelona: Columna, 2004

Referències[modifica]

  1. «The Origins of Eurovision | Eurovision Song Contest» (en anglès), 27-05-2019. [Consulta: 3 febrer 2024].
  2. Sapiens.cat. «Història de la humanitat i la llibertat. Ajuda'ns a fer realitat una obra inèdita al món». [Consulta: 10 juny 2024].
  3. «L’information par le son et l’image : radio et télévision au XXe siècle | EHNE» (en francès). [Consulta: 10 juny 2024].
  4. 4,0 4,1 «L’information par le son et l’image : radio et télévision au XXe siècle | EHNE» (en francès). [Consulta: 10 juny 2024].
  5. Cohen, Evelyne «La télévision dans les démocraties. Années 30-années 1980» (en francès). Amnis. Revue d’études des sociétés et cultures contemporaines Europe/Amérique, 4, 30-06-2004. DOI: 10.4000/amnis.767. ISSN: 1764-7193.
  6. Cohen, Evelyne «La télévision dans les démocraties. Années 30-années 1980» (en francès). Amnis. Revue d’études des sociétés et cultures contemporaines Europe/Amérique, 4, 30-06-2004. DOI: 10.4000/amnis.767. ISSN: 1764-7193.
  7. 7,0 7,1 «Regards changeant sur la BBC».
  8. «Le couronnement d’Élisabeth II, un moment fondateur pour la télévision européenne. (The Conversation, setembre 2022)».
  9. Pierre, Sylvie. «Le couronnement d’Élisabeth II, un moment fondateur pour la télévision européenne» (en anglès americà), 20-09-2022. [Consulta: 18 juny 2024].
  10. Redação. «De Hollywood à realeza: Há 40 anos, morria Grace Kelly, que se tornou princesa de Mônaco» (en portuguès brasiler), 13-04-2020. [Consulta: 10 juny 2024].
  11. Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  12. Alves, Patrick «L'Union Européenne de Radiodiffusion, 1950-1969. Une approche internationale et communautaire de la télévision» (en francès). Bulletin de l'Institut Pierre Renouvin, 26, 2, 2007, pàg. 19–34. DOI: 10.3917/bipr.026.0019. ISSN: 1276-8944.
  13. Alves, Patrick «L'Union Européenne de Radiodiffusion, 1950-1969. Une approche internationale et communautaire de la télévision» (en francès). Bulletin de l'Institut Pierre Renouvin, 26, 2, 2007, pàg. 19–34. DOI: 10.3917/bipr.026.0019. ISSN: 1276-8944.
  14. Alves, Patrick «L'Union Européenne de Radiodiffusion, 1950-1969. Une approche internationale et communautaire de la télévision» (en francès). Bulletin de l'Institut Pierre Renouvin, 26, 2, 2007, pàg. 19–34. DOI: 10.3917/bipr.026.0019. ISSN: 1276-8944.
  15. «Eurovision: a word coined by (appropriately named) BBC staffer George Campey» (en anglès britànic). [Consulta: 10 juny 2024].
  16. Alves, Patrick «L'Union Européenne de Radiodiffusion, 1950-1969. Une approche internationale et communautaire de la télévision» (en francès). Bulletin de l'Institut Pierre Renouvin, 26, 2, 2007, pàg. 19–34. DOI: 10.3917/bipr.026.0019. ISSN: 1276-8944.
  17. Lucía, Inés. «Eurovisión, geopolítica en antena» (en castellà), 10-05-2018. [Consulta: 10 juny 2024].
  18. Alves, Patrick «L'Union Européenne de Radiodiffusion, 1950-1969. Une approche internationale et communautaire de la télévision» (en francès). Bulletin de l'Institut Pierre Renouvin, 26, 2, 2007, pàg. 19–34. DOI: 10.3917/bipr.026.0019. ISSN: 1276-8944.
  19. Sapiens.cat. «Història de la humanitat i la llibertat. Ajuda'ns a fer realitat una obra inèdita al món». [Consulta: 10 juny 2024].
  20. George André. Histoire de la Suisse pour les Nuls. París: Ed. First, 2007
  21. Jan Feddersen et Ivor Lyttle, , Copenhague, CMC Entertainement, 2005.
  22. 22,0 22,1 Alvès, Patrick. L’Union européenne de radiodiffusion (1950-1969) (en francès). Paris: Éditions de la Sorbonne, 2009, p. 47–69. ISBN 979-10-351-0364-4. 
  23. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 10 juny 2024].
  24. Festival da Canção: 60 anos. RTP, 2014
  25. Rico, Vicente. «Euroflashback 1963: Cuando una Balada de baile se convirtió en Algo prodigioso» (en castellà), 03-12-1012. [Consulta: 10 juny 2024].
  26. Rico, Vicente. «Euroflashback 1963: Cuando una Balada de baile se convirtió en Algo prodigioso» (en castellà), 03-12-1012. [Consulta: 14 juny 2024].
  27. Rico, Vicente. «Euroflashback 1963: Cuando una Balada de baile se convirtió en Algo prodigioso» (en castellà), 03-12-1012. [Consulta: 14 juny 2024].
  28. Rico, Vicente. «Euroflashback 1963: Cuando una Balada de baile se convirtió en Algo prodigioso» (en castellà), 03-12-1012. [Consulta: 14 juny 2024].
  29. Molas, Sílvia Marimon. «Mor Françoise Hardy, la veu melancòlica de la cançó francesa», 12-06-2024. [Consulta: 12 juny 2024].
  30. Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  31. Castellsaguer, Sílvia Rosés. «Història de la minifaldilla: la peça de roba més polèmica i incendiària», 04-05-2023. [Consulta: 10 juny 2024].
  32. INA Société. «1961 : Les Français sont-ils racistes ? | Archive INA», 18-03-2020. [Consulta: 11 juny 2024].
  33. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 10 juny 2024].
  34. «Visão | VISÃO História sobre o franquismo» (en portuguès de Portugal), 26-02-2019. [Consulta: 10 juny 2024].
  35. «Visão | Ascensão e queda de Salazar» (en portuguès de Portugal), 04-09-2018. [Consulta: 10 juny 2024].
  36. Maurice Vaïssa. Les relations internationales depuis 1945. París: Dunod, 2021
  37. «Visão | As guerras secretas de Portugal em África» (en portuguès de Portugal), 27-02-2018. [Consulta: 16 juny 2024].
  38. CCMA. «Sense ficció - Islero: La bomba atòmica "made in Spain" - 3Cat». [Consulta: 10 juny 2024].
  39. «El Festival de Eurovisión, el sueño de Franco para blanquear su dictadura» (en castellà), 22-05-2021. [Consulta: 10 juny 2024].
  40. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 10 juny 2024].
  41. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 16 juny 2024].
  42. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 10 juny 2024].
  43. «Music» (en anglès). [Consulta: 10 juny 2024].
  44. Festival da Canção: 60 anos. RTP, 2024
  45. Festival da Canção: 60 anos. RTP, 2024
  46. «[file:///C:/Users/ariel/Downloads/Dialnet-ACensuraMusicalESeuPotencialEducativoNaDitaduraPor-4864708.pdf A censura musical e o seu potenial educativo na ditadura portuguesa. Alexandre Filipe Fiuza, Universidade Estatutária do Oeste do Paraná]» (en portuguès).
  47. Festival da Canção: 60 anos. RTP, 2024
  48. Festival da Canção: 60 anos. RTP, 2024
  49. Francesc Veiga Rodríguez. Guerra Freda. Barcelona: Ed. UOC, 2005</nowiki>
  50. Francesc Veiga Rodríguez. Guerra Freda. Barcelona: Ed. UOC, 2005
  51. «La música de los Balcanes (II): El tiempo de Yugoslavia» (en castellà). [Consulta: 10 juny 2024].
  52. «La música de los Balcanes (I): La guerra de Bosnia» (en castellà). [Consulta: 14 juny 2024].
  53. «La música de los Balcanes (I): La guerra de Bosnia» (en castellà). [Consulta: 14 juny 2024].
  54. «La música de los Balcanes (II): El tiempo de Yugoslavia» (en castellà). [Consulta: 14 juny 2024].
  55. «La música de los Balcanes (II): El tiempo de Yugoslavia» (en castellà). [Consulta: 14 juny 2024].
  56. Leiva, Alba. «¿Qué fue el festival comunista de Intervisión?» (en castellà), 13-05-2022. [Consulta: 10 juny 2024].
  57. Leiva, Alba. «¿Qué fue el festival comunista de Intervisión?» (en castellà), 13-05-2022. [Consulta: 10 juny 2024].
  58. Leiva, Alba. «¿Qué fue el festival comunista de Intervisión?» (en castellà), 13-05-2022. [Consulta: 10 juny 2024].
  59. Sosa, Eduardo Huchín. «Bach in the U.S.S.R.: la música clásica bajo Lenin y Stalin» (en espanyol de Mèxic), 30-11-2022. [Consulta: 10 juny 2024].
  60. Leiva, Alba. «¿Qué fue el festival comunista de Intervisión?» (en castellà), 13-05-2022. [Consulta: 10 juny 2024].
  61. «Festival de Viña: La Historia detrás del certamen internacional más exitoso de Chile» (en castellà). [Consulta: 10 juny 2024].
  62. «Festival de Viña: La Historia detrás del certamen internacional más exitoso de Chile» (en castellà). [Consulta: 10 juny 2024].
  63. 63,0 63,1 La Grande Histoire de l'Eurovision. France Télévisions, 2020.
  64. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 10 juny 2024].
  65. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 10 juny 2024].
  66. Europe 1. «Au cœur de l'histoire: L'Eurovision, l'histoire du plus grand concours de chansons (Franck Ferrand)», 04-01-2019. [Consulta: 10 juny 2024].
  67. Rico, Vicente. «Euroflashback 1963: Cuando una Balada de baile se convirtió en Algo prodigioso» (en castellà), 03-12-1012. [Consulta: 16 juny 2024].
  68. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 10 juny 2024].
  69. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 10 juny 2024].
  70. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 10 juny 2024].
  71. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 11 juny 2024].
  72. «This Is Pop | Site oficial da Netflix» (en portuguès). [Consulta: 13 juny 2024].
  73. «This Is Pop | Site oficial da Netflix» (en portuguès). [Consulta: 13 juny 2024].
  74. «This Is Pop | Site oficial da Netflix» (en portuguès). [Consulta: 13 juny 2024].
  75. «Abba tease major announcement ahead of new music» (en anglès). BBC.
  76. AbbaVEVO. «ABBA - Waterloo (Eurovision Song Contest 1974 First Performance)», 06-04-2024. [Consulta: 13 juny 2024].
  77. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 13 juny 2024].
  78. Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  79. Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  80. jcava. «Euroflashback 1974: Cuando nació el género eurovisivo por excelencia» (en castellà), 06-04-2024. [Consulta: 13 juny 2024].
  81. Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  82. JonaChe. «Euroflashback 1975: Cuando España apostó por primera vez por el amor de pareja» (en castellà). [Consulta: 11 juny 2024].
  83. Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  84. Rico, Vicente. «Euroflashback 1970: Cuando Europa hizo universal la marca Iglesias (y lo sabes)» (en castellà). [Consulta: 11 juny 2024].
  85. Festival da Canção: 60 anos. RTP, 2023
  86. «Cronologia 1961-1969 – DW – 10/12/2013» (en portuguès). [Consulta: 11 juny 2024].
  87. «Musica» (en anglès). [Consulta: 11 juny 2024].
  88. Gil, Abel. «La cronología de la historia de Eurovisión - Mapas de El Orden Mundial - EOM» (en castellà), 13-05-2022. [Consulta: 13 juny 2024].
  89. BaccaraVEVO. «Baccara - Parlez-vous francais? (Musikladen 01.06.1978)», 08-02-2023. [Consulta: 13 juny 2024].
  90. Leiva, Alba. «¿Qué fue el festival comunista de Intervisión?» (en castellà), 13-05-2022. [Consulta: 11 juny 2024].
  91. Leiva, Alba. «¿Qué fue el festival comunista de Intervisión?» (en castellà), 13-05-2022. [Consulta: 11 juny 2024].
  92. «Peret, sinónimo de la rumba catalana» (en castellà), 27-08-2014. [Consulta: 11 juny 2024].
  93. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 11 juny 2024].
  94. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 11 juny 2024].
  95. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 11 juny 2024].
  96. «D’où viennent les tensions entre ultra-orthodoxes et laïcs en Israël ?» (en francès), 04-01-2012. [Consulta: 11 juny 2024].
  97. Nicolas Bloudanis. Histoire de la Grèce moderne (1828-2012). París: L’harmattan, 2013
  98. Nicolas Bloudanis. Histoire de la Grèce moderne (1828-2012). París: L’harmattan, 2013
  99. Nicolas Bloudanis. Histoire de la Grèce moderne (1828-2012). París: L’harmattan, 2013
  100. «Tan cerca, tan lejos y tan complicado (I): Grecia, Turquía (y Chipre)» (en castellà). [Consulta: 11 juny 2024].
  101. «Tan cerca, tan lejos y tan complicado (I): Grecia, Turquía (y Chipre)» (en castellà). [Consulta: 11 juny 2024].
  102. «Tan cerca, tan lejos y tan complicado (I): Grecia, Turquía (y Chipre)» (en castellà). [Consulta: 11 juny 2024].
  103. «Tan cerca, tan lejos y tan complicado (I): Grecia, Turquía (y Chipre)» (en castellà). [Consulta: 11 juny 2024].
  104. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 11 juny 2024].
  105. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 11 juny 2024].
  106. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 11 juny 2024].
  107. Festival da Canção: 60 anos. RTP, 2023
  108. Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  109. 109,0 109,1 109,2 «E depois do adeus? A música que o 25 de Abril nos deu, da balada ao rock» (en portuguès), 06-04-2024. [Consulta: 11 juny 2024].
  110. 110,0 110,1 110,2 CCMA. «Sense ficció - Peret: jo soc la rumba - 3Cat». [Consulta: 11 juny 2024].
  111. «Història de Catalunya». [Consulta: 11 juny 2024].
  112. Festival da Canção: 60 anos. RTP, 2014
  113. «La grande histoire de l'Eurovision» (en francès), 16-05-2020. [Consulta: 14 juny 2024].
  114. Festival da Canção: 60 anos. RTP, 2014
  115. «La grande histoire de l'Eurovision» (en francès), 16-05-2020. [Consulta: 14 juny 2024].
  116. «La grande histoire de l'Eurovision» (en francès), 16-05-2020. [Consulta: 14 juny 2024].
  117. Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  118. Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  119. 119,0 119,1 Festival da Canção: 60 anos. RTP, 2014
  120. «Euroflashback 1982: Cuando Alemania marcó su primer gol cantando a la paz» (en castellà). [Consulta: 17 juny 2024].
  121. Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  122. Festival da Canção: 60 anos. RTP, 2014
  123. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 14 juny 2024].
  124. Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
  125. «Tan cerca, tan lejos y tan complicado (II): Chipre, el tercero en discordia» (en castellà). [Consulta: 14 juny 2024].
  126. «Tan cerca, tan lejos y tan complicado (II): Chipre, el tercero en discordia» (en castellà). [Consulta: 14 juny 2024].
  127. «Tan cerca, tan lejos y tan complicado (II): Chipre, el tercero en discordia» (en castellà). [Consulta: 14 juny 2024].
  128. Igor Bogdanovic. Els Balcans. Barcelona: UOC Ed., 2005
  129. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  130. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  131. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  132. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  133. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  134. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  135. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  136. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  137. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  138. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  139. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  140. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  141. Álvarez, Jesús. «La historia de las semifinales en Eurovisión (1993-2003)» (en castellà), 01-09-2023. [Consulta: 19 juny 2024].
  142. M.L.G. «Eurovisión: un festival con muchos líos» (en castellà), 28-04-2020. [Consulta: 19 juny 2024].
  143. Redacció. «Josmar tanca el festival Gargall», 25-03-2011. [Consulta: 17 juny 2024].
  144. Redacció. «Josmar tanca el festival Gargall», 25-03-2011. [Consulta: 17 juny 2024].
  145. Vegas, Valeria. «¡Viva la Diva!: 20 años del triunfo de Dana International en Eurovisión» (en espanyol europeu), 12-05-2018. [Consulta: 19 juny 2024].
  146. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].
  147. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].
  148. Nivelle, Pascale. «Dana International, transsexuelle et chanteuse israélienne, lauréate 1998 de l'Eurovision, met en rage les intégristes de son pays. La queen de Sabbat.» (en francès). [Consulta: 19 juny 2024].
  149. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].
  150. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].
  151. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].
  152. Vegas, Valeria. «¡Viva la Diva!: 20 años del triunfo de Dana International en Eurovisión» (en espanyol europeu), 12-05-2018. [Consulta: 19 juny 2024].
  153. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].
  154. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].
  155. Vegas, Valeria. «¡Viva la Diva!: 20 años del triunfo de Dana International en Eurovisión» (en espanyol europeu), 12-05-2018. [Consulta: 19 juny 2024].
  156. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].
  157. Vegas, Valeria. «¡Viva la Diva!: 20 años del triunfo de Dana International en Eurovisión» (en espanyol europeu), 12-05-2018. [Consulta: 19 juny 2024].
  158. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].
  159. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].
  160. Vegas, Valeria. «¡Viva la Diva!: 20 años del triunfo de Dana International en Eurovisión» (en espanyol europeu), 12-05-2018. [Consulta: 19 juny 2024].
  161. Nivelle, Pascale. «Dana International, transsexuelle et chanteuse israélienne, lauréate 1998 de l'Eurovision, met en rage les intégristes de son pays. La queen de Sabbat.» (en francès). [Consulta: 19 juny 2024].
  162. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].
  163. Ivan I. «Dana International: repercusión en España», 19-03-2013. [Consulta: 19 juny 2024].