Joan Blanca
 Placa en memòria de Joan Blanca a la façana del Castellet de Perpinyà  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | segle XV Perpinyà |
| Mort | segle XV |
| Activitat | |
| Ocupació | cònsol |
Joan Blanca (segle xv - abans de 1483) -incorrectament esmentat com Joan Blanques per alguns autors- va ser un burgès de Perpinyà, cònsol en cap de la capital del Rosselló durant el setge de Perpinyà del 1474. La seva figura esdevingué un referent a la literatura historiogràfica romàntica catalana.
Biografia[modifica]
Joan Blanca fou un burgès de Perpinyà que tenia molins de farina al riu Tet i a la Bassa, al seu pas per Perpinyà, i que exercia de Cònsol en Cap (alcalde) de Perpinyà durant el setge de Perpinyà del 1474-1475 per part de les tropes de Lluís XI. Possiblement [nt 1] hagué de patir la mort del seu fill, que hauria estat, executat juntament amb el governador dels Comtats Bernat d'Oms i de Santapau, a mans dels ocupants francesos.
| « | Avui, dia de santa Llúcia, hom ha executat al castell [el castell de Perpinyà estava en mans franceses, mentre que la ciutat romania en poder dels catalans] en Bernat d'Oms i el fill de Joan Blanca. Aquest malaurat jove, víctima de l'adhesió del seu pare a la causa nacional, morí gairebé davant dels seus ulls, car Joan Blanca estava reclòs a Perpinyà | » |
| — Dels registres del notari Bonfill [3] en una versió discutida per Francesc de Fossà [4] | ||
Després de vuit mesos d'un setge molt dur [nt 2], Joan II ordenà que la ciutat es rendís a les tropes franceses (per l'heroica resistència, concedí a Perpinyà [6] el títol de Fidelíssima Vila). La repressió francesa fou molt severa, i Blanca hagué de veure com els seus béns eren confiscats i atorgats a Régnaud de Chesnay, governador de Montpeller i capità de Salses. El 1483, dos censos que pertanyien a l'heretat de Joan i Pere Blanca de Perpinyà [1] van ser objecte d'un contracte de compra-venda, cosa que evidenciaria que Joan Blanca ja era mort en aquell moment. Després de la recuperació del Rosselló per la corona d'Aragó el 1493, un Pere Blanca va ser nomenat batlle de Salses, i el 1494 percebia una pensió de les rendes de Prats de Molló, Montboló, Cortsaví, la Bastida i Conat.
Joan Blanca en la literatura[modifica]
La figura de Joan Blanca va ser engrandida per la literatura romàntica, basant-se en una llegenda (possiblement treta dels Anales de la Corona de Aragón de Zurita) que feia que les tropes franceses haurien demanat la rendició de Perpinyà a Joan Blanca, amenaçant d'occir-ne el fill si no els retia la ciutat, i que aquest els hauria ofert el seu ganivet, en una acció que emulava a la similar atribuïda a Guzmán El Bueno. La poesia A Barcelona (1859), d'Eusebi Pascual, el romanç històric Joan Blancas d'Enric Claudi Girbal (1866) i el drama Joan Blanques de Francesc Ubach i Vinyeta (1879 [7]) contribuïren a alimentar el mite, emparellant les figures de Blanca i Guzman. Posteriorment, però, Víctor Balaguer (Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, 1880), i altres historiadors coetanis seus com Jean Capeille [3] aigualiren el vi mostrant el seu escepticisme sobre la veracitat del proclamat sacrifici.[8]
Distincions i reconeixements moderns[modifica]
L'ajuntament de Perpinyà convoca, des del 1994, el Premi Joan Blanca per a distingir dues personalitats que consideri vinculades a la defensa de la cultura catalana amb un veritable compromís i fidelitat a Perpinyà. Al llarg dels anys ha guardonat cantants com Jordi Barre, escriptors com Renada Laura Portet o polítics com Joan Pau Alduy.
Des del 1907, el nom del carrer "Joan Blanques" del barri de Gràcia de Barcelona (amb el nom incorrecte, segurament per influència del drama fabulat de Francesc Ubach) i, des del 1975, una placa a la façana del Castellet de Perpinyà, recorden la figura del perpinyanenc.
Notes[modifica]
- ↑ Per bé que segons diverses fonts [1] Pere Blanca hauria mort durant el setge de Perpinyà o poc després, es conserva un testament de 1490, signat a Barcelona, que recull les darreres voluntats d'un ben viu Pere Blanca, burgès de Perpinyà, ara ciutadà de Barcelona, fill dels difunts Joan Blanca i Margarida, de la vila de Perpinyà[2]
- ↑ Com a exponent de la duresa del setge, es diu que els perpinyanesos hagueren de menjar carn de rata, d'on procediria el malnom de menja-rates [5] dels habitants de la capital del Rosselló
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Document de venda de dos censos de l'heretat de Joan i Pere Blanca (1483), conservat a l'arxiu del castell de Vilassar de Mar». Arxivat de l'original el 2016-06-05. [Consulta: 11 abril 2016].
- ↑ «Testament de Pere Blanca, conservat a l'Arxiu del castell de Vilassar de Dalt». Arxivat de l'original el 2016-06-05. [Consulta: 11 abril 2016].
- ↑ 3,0 3,1 Capeille, Jean. Dictionnaire de biographies roussillonnaises. Perpignan: Imp. Lib. Cat. J. Comet, 1914, p. 61-62. (facsímil Marseille: Laffitte Reprints, 1978)
- ↑ Fossa, François de. «Second siège de Perpignan, en 1475». A: Mémoire pour l'ordre des avocats de Perpignan. Toulouse: impr. Jean-Florent Baour, 1777, p. 107-110.
- ↑ Renyé i Pla, Rafael «El 10 de maig: Perpinyà es rendia a França». El Punt Avui, 10-05-2011.
- ↑ Bosch, Andreu. «Per quins actes y casos obtingueren los de la Vila de Perpinya en Rossello lo titol de fidelisims menja Rates y carn humana, y de aqui comunament Cathalans menja Rates». A: Summari, index o epitome dels admirables y nobilissims títols de honor de Cathalunya, Rossello, y Cerdanya. Perpinya: Pere Lacavalleria, 1628, p. 43-49.
- ↑ Ubach i Vinyeta, Francesc. Joan Blancas. Tragèdia en quatre actes i en vers [Premiada en los Jocs Florals de Barcelona de 1879]. Quarta edició. Barcelona: Bonavia i Duran, 1917. («Exemplar digitalitzat».)
- ↑ Sunyer, Magí. «Esquerdes en la identitat: els Trastàmara a la literatura romàntica». A: Literatura i identitats. Valls: Cossetània, 2004, p. 150-152. ISBN 8497910303.
Bibliografia[modifica]
- Martí Gou, Silvestre «El Carrer de Joan Blancas, continent d'una llegenda?». Gracia: la revista del distrito. Barcelona, núm. 23, agosto 1969, pàg. 385-387.
Enllaços externs[modifica]
- Carles Camp. «La llegenda de Joan Blanca, al web de la "Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya"». Arxivat de l'original el 2016-04-12. [Consulta: 11 abril 2016].