Josep Gelabert i Rincón

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaJosep Gelabert i Rincón
Dades biogràfiques
Naixement 1859
El Morell, Tarragonès
Mort 6 de febrer, 1936
Llagostera, Gironès
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Activitat professional
Ocupació Prevere-pintor-geòleg i publicista
Modifica dades a Wikidata

Josep Gelabert i Rincón (El Morell (Tarragonès), 1859 - Llagostera (Gironès), 6 de febrer de 1936) fou un prevere, pintor, geòleg i publicista català.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Era fill del metge d'aquella població, la família del qual es traslladà a Olot, de la qual era originària i on ell amb gran profit cursà el batxillerat, fent la carrera sacerdotal en el Seminari de Girona. Durant la seva estada a Olot alternava els estudis assistint a l'Escola de Belles Arts, en la que fou deixeble de Vayreda i de Berga, especialitzant-se en la pintura de paisatges. Acabada la carrera eclesiàstica prestà els seus serveis espirituals a Verges (Baix Empordà), on actuà d'apòstol de la caritat durant l'epidèmia del còlera de 1885, passant després a Lloret de Mar comarca de la (Selva) i més tard a Olot a possessionar-se d'un benefici eclesiàstic fundat per la família Batlló; allà, alternant les seves obligacions amb l'estudi, es dedicà a la pintura i a la geologia, per les que posseïa genials aptituds.[2]

En el primer d'aquests aspectes cultivà especialment el paisatge, amb realisme natural i gran riquesa de colorit, pel que destacà sobre molts dels pintors de l'anomenada Suïssa catalana. Cap dels bells racons de les terres olotines i de quasi tota la província de Girona restà sense ser traslladat als seus llenç amb tot el sentiment i exquisidesa que ell sabia imprimir-los. Una de les seves millors produccions és el típic corredor de Sant Antoni d'Olot que reflectí en diferents aspectes. Les seves obres cridaren poderosament l'atenció dels entesos en les distintes exposicions que celebrà a Olot, a Girona i en les sales Dalmáu, Parés i Galeries Arenyas de Barcelona, en les que assoliren falaguers èxits. Últimament es dedicà a pintar bodegons d'admirable tècnica per l'assumpte i per la valentia de forma i colorit amb què els executava.[2]

La seva afició a la geologia corria parella amb la de la pintura, i des del seu retir de Llagostera, on es traslladà el 1900 per a ser el sacerdot particular de Can Barceló, realitzà nombroses excursions d'estudi per totes les comarques gironines, recollint valuosos exemplars en els terrenys d'origen volcànic i formant amb tots ells una rica i extraordinària col·lecció que deixà en dipòsit al Museu de la Garrotxa i fou admirada i elogiada per especialistes espanyols i estrangers, entre aquells els doctors Cazurro i Calderón, de les Universitats de Barcelona i Madrid. Una altra col·lecció notable la va conservar en la seva llar, convertida en museu.[2]

Fruit dels seus viatges i estudis foren les obres Los volcanes extinguidos de la província de Gerona; Guía ilustrada de Olot y sus valles; El Vora Tosaca, conferència científica, a banda d'altres que restaren inèdites i de diversos treballs de col·laboració en revistes científiques Nacionals i estrangeres. També va escriure una obra vers Etimologies de la Vall d'Aro, a la qual disciplina l'atreien igualment les seves aficions, dedicant una part del seu temps, sense que cap d'aquests li minvessin el compliment dels seus deures sacerdotals ni el seu zel en la predicació. Dos dies abans de la seva mort estigué a Caldes de Malavella estudiant el terreny geològic d'on sorgeixen les aigües termals d'aquella vila, amb el fi de completar, amb les anàlisis que tenia practicades, un treball de tesi oposada a la del geòleg Norbert Font i Sagué.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Grau i Ferrando, Dolors. Llagostera. Olot: Diputació de Girona, 1987, p. 73 (Quaderns de la Revista de Girona, 10). ISBN 978-84-86377-27-4 [Consulta: 3 agost 2014]. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Enciclopèdia Espasa Suplement núm. I, dels anys 1936-39, pàg. 433 (ISBN 84-239-4585-5)