K-pop

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de publicacions periòdiquesK-pop
Tipus gènere musical
Fitxa tècnica
Inici publicació 1990
Estat Corea del Sud
Modifica les dades a Wikidata

K-Pop (abreviació de Korean popular music, en anglès música popular coreana), és un gènere musical que inclou distints estils com ara la música dance electrònica, el hip hop, el rap, el rock, l'R&B, etc., i que es refereix específicament a la música popular de Corea del Sud, ja que com és sabut a Corea del Nord no hi ha indústria musical, tal com la concebem a occident, atès que el país s'autodefineix com una república popular.[1][2][3][4]

Història[modifica]

L'aparició del grup Seo Taiji and Boys el 1992 va marcar un punt important al panorama musical popular coreà, ja que el grup va incorporar gèneres occidentals com el hip hop, el rock, i el techno. L'enorme èxit de Seo Taiji and Boys a Corea així com de grups experimentals similars com ara Panic, van marcar la tendència de l'actual generació d'artistes K-Pop. Després de Seo Taiji and Boys, actes més orientats cap al ball varen començar a dominar l'escena de la música popular coreana dels anys 1990.

El 1995 l'empresari de Corea, Lee Soo Man va fundar l'agència de talents i el segell discogràfic més gran de Corea del Sud, la SM Entertainment. A finals del 1990, les empreses YG Entertainment, JYP Entertainment, DSP Entertainment i FNC Music van entrar en escena i van començar a produir futurs talents.

L'èxit de Seo Taiji & Boys va portar una nova audiència al K-pop: els adolescents, el que va comportar l'aparició de les anomenades "Idol Bands" (grups d'ídols); és a dir, grups formats per nois i noies joves, a l'estil boysband o girlsband, o dit altrament i ficant exemples, Back Street Boys i Spice Girls. El 1995 neix H.O.T, nom del que es considera la primera banda coreana d'estil idol band. Arran d'H.O.T. han anat succeint altres grups com ara Sechs Kies, SES, Fin.KL, NRG, Shinhwa i GOD.

A la dècada del 2000, el K-pop, formant part de l'onada coreana, va començar a expandir-se ràpidament, sobretot per Àsia. El primer cantant coreà que encapçalà dit lideratge al front de l'Oricon del Japó va ser BoA. Aquesta també és l'època de Rain que va començar a guanyar popularitat. La dècada ha vist aparèixer una nova generació d'ídols bans, tals com TVXQ, Super Junior, SS501, Big Bang, SHINee, 2PM, Wonder Girls, Girls' Generation, 2NE1 i Kara. Aquests grups han col·laborat amb productores americanes i europees, com ara, 2NE1 que ha treballat amb l'exmembre de Back Eyed Peas Will.I.Am, mentre que el 2012 el Tour Alive de Big Bang va ser dirigit per Laurieann Gibson.[cal citació]

L'expansió de l'interès pel K-pop quedà palès amb la creació el 2011 per part de Billboard de la llista de 100 grups de K-pop més venuts.[5]

El 2012 el K-pop fa un pas de gegant als mitjans de comunicació occidentals gràcies a la cançó Gangnam Style de PSY, que va difondre arreu d'Internet, i per consegüent del món sencer, la cultura K-Pop, tot i ser aquesta una cançó paròdia precisament del que és al cap i a la fi el K-Pop: Artistes preformats. Sigui com sigui, l'onada “Gangnam Style” va crear tal fenomen arreu del món que avui en dia la cançó s'ha classificat a com el vídeo més vist a la història del YouTube, destronant a Lady Gaga i Justin Bieber.

Característiques[modifica]

D'acord amb un article de la revista Rolling Stone, el K-pop és una barreja de gèneres com el pop, rock, hip hop, R&B i música electrònica.

Més de 60 grups de nois i noies es produeixen cada any a Corea, raó que fa que s'acostumi a posar l'etiqueta de “fàbrica d'estrelles” al fenomen K-pop. Molts d'aquests grups desapareixen poc després d'haver aconseguit entrar en el top u de les llistes d'èxits. El K-pop és una indústria de ritme ràpid i d'alta competència, cosa que va d'acord amb el Korea Times. La majoria de les cançons del K-pop passen molt poc temps a les llistes de música i és difícil veure un èxit liderant diverses setmanes el Top Vendes. El format bàsic es construeix generalment a l'entorn d'un cor de veus enganxós i una espectacular forma de dominar el ball que acompanya, òbviament, la cançó. Seria, per exemple, el cas de la cantant de música K-pop Gee, exmembre de Girls' Generation. Les cançons són comercialitzades durant un o dos mesos i després noves cançons n'ocupen el lloc.

L'experiència visual és una part integrant del K-pop, que busca una aparença prototip del físic de l'artista i de la seva roba. En aquest sentit, els efectes visuals dels concerts i dels vídeos llueixen per espectacularitat. Els vídeos del K-pop són, sovint, vius, colorits, estridents, extravagants i en comparació als tradicionals vídeos de pop, poden ser més xocants o incomprensibles.

Les cançons del K-pop són escrites per compositors experimentats, alguns d'ells nascuts o criats als EUA, com és el cas del Teddy Park. Però també hi ha altres compositors i productors que són aquests americans i europeus (seria el cas de Will.I.Am o Sean Garrett) que cedeixen cançons als artistes coreans. Alguns ídols del K-pop que componen i escriuen les seves pròpies cançons són, per exemple, Tablo, G-Dragon, i els membres de CN Blue i Block B.

Ball[modifica]

El ball és també una part integral del K-pop. S'acostuma a combinar diversos cantants entre ells que s'intercanvien de lloc i van ballant al ritme de moviments ràpids sincronitzats els uns amb els altres i pensats, o en qualsevol cas aquesta és la impressió, per ser captats per la càmera. Des dels inicis de Seo Taiji & Boys, els cantants del K-pop utilitzen aquesta tècnica de nom "formació canviant" convertint-se en un punt d'inflexió per a l'establiment de la coreografia del K-pop.

Moda[modifica]

El K-pop també és el causant de la moda, especialment a Àsia, on la roba i accessoris utilitzats per les estrelles del K-pop així com els pentinats i les marques de cosmètics són els més buscats pels joves d'aquests països. Diferents marques de moda han llençat de fet còpies de la roba que utilitza cadascun d'aquests ídols. Serien exemples pel que fa a aquesta manera de consumir moda els 2NE1, i G-Dragon, líder de Big Bang. Alguns dissenyadors occidentals han treballat amb ídols del K-pop, per exemple, Jeremy Scott, que ha proclamat a CL, líder de 2NE1, com a una de les seves muses.

Grups/Solistes masculins[modifica]

Grups mixtes[modifica]

Grups/solistes femenines[modifica]

Referències[modifica]

  1. Jung, Sun. Korean masculinities and transcultural consumption: Yonsama, Rain, Oldboy, K-Pop idols (en anglès), 2011, p. 5. ISBN 9789888028672. «In 2009, the year-end South Korean popular music (K-pop) festivals and awards were filled with pretty boys disguised as girls.1 At the SBS Music Festival (Gayo Daejeon), some of the top idol boy bands — Super Junior, SHINee, 2PM,NU'EST, 2AM» 
  2. Hartong, Jan Laurens. Musical terms worldwide: a companion for the musical explorer (en anglès). Semar Publishers, 2006, p. 15. ISBN 9788877780904. «Since the 1990s, popular genres like rap, rock and techno house have been incorporated into Korean popular music, setting the trend for the present generation of K-pop, which often emulates American models» 
  3. Kim, Myung Oak. The new Korea: an inside look at South Korea's economic rise (en anglès). AMACOM Div American Mgmt Assn, 2010, p. 169. ISBN 9780814414897. «Rain and BoA belong to what is known as K- pop—Korean popular music. Before the early 1990s, the country's music industry was dominated by traditional folk music (crooned by older, often gray- haired singers), ballads,...» 
  4. Holden, Todd Joseph Miles. Medi@sia: global media/tion in and out of context (en anglès). Taylor & Francis, 2006, p. 144. ISBN 9780415371551. «Since the 1990s, the term “K-pop” has become popularized to refer to Korean popular music, being widely used throughout East and Southeast Asia.» 
  5. Bevan, David «Seoul Trained: Inside Korea’s Pop Factory». Spin, 26-03-2012 [Consulta: 26 juny 2017].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: K-pop Modifica l'enllaç a Wikidata