Khalduniya
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Madrassa  | |||
| Part de | madrasas of Tunis (en)  | |||
| Ús | biblioteca | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Tunis (Tunísia) | |||
| ||||
| Lloc component de Patrimoni de la Humanitat | ||||
| Data | ? | |||
La madrassa Khaldunia (àrab: المدرسة الخلدونية, al-Madrasa al-Ḫaldūniyya) o, simplement, la Khaldunia fou una associació cultural de Tunísia, fundada a Tunis el 22 de desembre de 1896.[1] Duia el nom del seu inspirador intel·lectual, Ibn Khaldun.[1] Va obrir portes el 15 de maig de 1897.[1] El seu objectiu era introduir a l'ensenyament una orientació moderna.
Laica, lliure i pública, constitueix, pel fet de ser la primera associació tunisiana en què els membres i el president eren elegits, el primer exemple d'organització democràtica en aquest país nord-africà. Publicà també una revista, en francès i àrab, destinada a facilitar els intercanvis franco-tunisians.
Història
[modifica]Va ser fundada pels Joves Tunisians, una associació política dirigida per Béchir Sfar, amb l'objectiu de difondre els coneixements científics i pràctics en els cercles culturals àrabs i sobretot entre els estudiants de la mesquita Zituna, els ensenyaments de la qual consideraven arcaics, escolàstics i exclusivament religiosos.[2] La institució, instal·lada prop de la Zituna, comptava amb el suport del resident general de França a Tunísia, René Millet,[3] que s'encarregà de redactar els seus estatuts. Aquests exclouïen les discussions polítiques i religioses, però fomentaven la reflexió i el pensament crític.
El 1904, en el marc d'un congrés de geografia celebrat a Tunis, Béchir Sfar va declarar, en relació amb la Khaldunia: «Aquesta societat contribueix, dins les seves possibilitats, a difondre entre els musulmans el gust per la ciència, a desenvolupar la seva intel·ligència i, a través de la geografia, a donar-los a conèixer la importància de cada nació, a destruir finalment els prejudicis i a obrir-se a ells, en el camp pràctic i comercial, horitzons que els eren totalment desconeguts. Aquesta és, creiem, una obra digna de ser encoratjada. El seu objectiu és l'elevació moral i intel·lectual dels musulmans, i tenim la ferma esperança d'assolir aquest objectiu gradualment.»[4]
Des de la seva obertura, s'hi van impartir cursos de geografia, dret, matemàtiques i higiene, així com cursos elementals de francès i d'àrab escrit. Fins a 1906, data de la fundació de l'Associació d'antics alumnes del col·legi Sadiki, se succeeixen cursos i conferències de literatura, història, matemàtiques, física i ciències naturals. Els fons de la biblioteca provenen de donacions, de contribucions i d'obres dels Joves Tunisians.
Al llarg de la seva història, la Khaldunia va acollir moltes personalitats del món àrab, especialment reformistes i nacionalistes compromesos amb la causa tunisiana, com l'il·lustre Muhàmmad Abduh. Convidat a donar un curs el 20 de setembre de 1903, centrat en l'ensenyament de la teologia, Abduh l'aprofita per atacar la fe passiva i el conservadorisme. Analitzant la fe com «el motor de l'acció i la llum que il·lumina el camí cap a la Veritat», Abduh afirma que la ciència és el mitjà per arribar-hi amb l'esforç de la reflexió (ijtihad) i l'ús de l'escriptura.[5]
Abdeljelil Zaouche, que va presidir la institució entre 1910 i 1919, va dur a terme nombroses reformes i va negociar ajuts públics mitjançant subvencions. Va intervenir a la Conferència Consultiva de Tunísia, cercant d'incloure en el pressupost de 1911 un augment del crèdit que es destinaria a beques i mirant d'assegurar que els estudiants tinguessin les condicions necessàries per poder allotjar-se i estar-se a la capital.
Ús actual
[modifica]Actualment l'edifici de la Khaldunia acull una biblioteca bilingüe, amb diversos milers de volums i un centenar de manuscrits, annexa a la Biblioteca Nacional de Tunísia.
Imatges
[modifica]-
Carreró de la Khaldunia. -
Entrada a la biblioteca. -
Placa de marbre a l'entrada de la biblioteca. -
Rajoles decoratives a l'entrada de la biblioteca.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Encyclopaedia of Islam. Second Edition, Brill Publishers, Leiden, s.v. «(al-)Khaldūniyya (al-Djamʿiyya)».
- ↑ Chabchoub, 2000, p. 108.
- ↑ Sraïeb, 1994, p. 48.
- ↑ Sraïeb, 1994, p. 49.
- ↑ Latrech, 2007.
Bibliografia
[modifica]- Ayadi, Taoufik. Mouvement reformiste et mouvements populaires a Tunis (1906-1912) (en francès). Tunis: Publications de l'Université de Tunis, 1986, p. 34 i ss..
- Chabchoub, Ahmed. École et modernité (en francès). París: L'Harmattan, 2000. ISBN 978-2738490391.
- حمّيش [Himmich], سالم [Salem]. الخلدونية في ضوء فلسفة التاريخ [La Khaldunia en el context de la filosofia de la història] (en àrab). Beirut: دار الطليعة للطباعة والنشر [Dar at-talia li-t-tibaa wa-n-naixr], 1998.
- خالد [Khaled], أحمد [Ahmed]. أضواء من البيئة التونسية على الطاهر الحداد ونضال جيل [Clarors del medi tunisià sobre Taher Haddad i el combat entre generacions] (en àrab). 3a. [Tunis]: الدار التونسية للنشر [Ad-Dar at-tunissiyya li-n-naixr], p. 14-17.
- Latrech, Adel «La pensée réformiste de l'intelligentsia tunisienne» (en francès). La Presse de Tunisie, 26-03-2007. ISSN: 0330-9991.
- Mouilleau, Elisabeth «La création de la Khaldounia, un projet colonial?» (en francès). Awal, 26, 2002, pàg. 49-60.
- Sraïeb, Noureddine «Le collège Sadiki de Tunis et les nouvelles élites» (en francès). Revue des mondes musulmans et de la Méditerranée, 72, 1994, pàg. 37-52 [Consulta: 21 febrer 2016].
