L'arbore di Diana

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: L'arbore de Diana)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióL'arbre de Diana
L'Arbore di Diana. Gran Teatre del Liceu, Barcelona 2009.jpeg
Liceu, Barcelona, 2009
Títol original 'L'arbore di Diana'
Forma musical òpera
Compositor Vicent Martín i Soler
Llibretista Lorenzo Da Ponte
Llengua original italià
Gènere opera buffa
Actes dos
Personatges
Estrena
Data 1 d'octubre de 1787
Escenari Burgtheater de Viena,
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya Teatre de la Santa Creu (Barcelona), 1791
Estrena al Liceu 1 d'octubre de 2009
Modifica dades a Wikidata

L'arbore di Diana és una òpera buffa en dos actes del compositor Vicent Martín i Soler estrenada al Burgtheater de Viena l'1 d'octubre de 1787, 28 dies abans que Mozart presentés el seu Don Giovanni a Praga. S'estrenà sota la protecció de l'emperador Josep II. El llibret, de Lorenzo Da Ponte, revela la seva grandesa com a poeta i dramaturg: insolència i amoralitat es donen la mà en un text que irritaria en el seu moment catòlics i protestants.

Tingué un èxit extraordinari per damunt de les tres obres de Mozart en col·laboració amb Da Ponte, i es representà a tot Europa, on triomfà a Itàlia, Viena, Sant Petersburg i Londres.

L'argument és aparentment simple: la deessa de la castedat, Diana, té un arbre al seu jardí que produeix grans pomes. Quan hi passen per sota les seves nimfes..., si són castes, les pomes esdevenen brillants i fan sons dolcíssims. Si han comès algun delicte contra la castedat, la poma esdevé negra i les castiga. Amor no suporta aquesta llei, entra al jardí de Diana, ensenya el jardiner a enamorar les nimfes i introdueix el pastor Endimió, del qual s'enamora la mateixa Diana. La deessa fa tallar la planta delatora i Amor converteix el jardí de Diana en palau de l'amor.

Els estudiosos de l'òpera interpreten que s'hi amaga una intencionalitat política –malgrat utilitzar elements del gènere pastoral i de la comèdia eròtica– favorable a l'abolició de convents i monestirs decretada pel sobirà. Diana i les nimfes simbolitzen les monges, i que Amor és una personificació de l'emperador, i hi detecten similituds evidents amb La flauta màgica de Schikaneder i Mozart.

El caràcter vitalista del llibret es tradueix en una partitura deliciosa i que demostra l'ofici de Vicent Martín i Soler, que va saber connectar amb els gustos de l'època: no en va, personatges com les tres nimfes o el Doristo de L'arbore di Diana prefiguren les tres dames i el Papageno de La flauta màgica. L'univers de Così fan tutte també és latent en una pàgina que, en certa manera, també anuncia la futura “Scuola degli amanti”.