Lai

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre un tipus de cançó medieval. Si cerqueu el rei de Tebes, vegeu «Laios».

El lai és un tipus de cançó que va aparèixer al segle XII al Nord d'Europa, especialment a França i Alemanya, i que es va desenvolupar entre els segles XIII i XIV. La seva primera manifestació que coneixem són Els Lais de Maria de França compostos per Maria De França prop del 1160. El lai com a gènere literari es troba dintre de la matèria de Bretanya. És tractava doncs d'un poema musical curt en octosíl·labes apariat inspirat en les llegendes celtes que servia de conclusió o entreacte entre les trames d'un relat. El lai comparteix aquesta retòrica i sentit de la brevetat amb altres gèneres coetanis com el fabliau, l'exemplum o el dit.[1] [2]

En el Roman de Brut (1155) de Wace es troba la primera aparició de la paraule lai dintre de la literatura francesa. En aquest petit text, Wace fa servir el terme per descriure una melodia instrumental sense veu:

“Molt poïsseiz oïr chançons,                    Allí se podían oír canciones, retroenchas y nuevas melodías,

Rotruanges ey nouviaus sons,                composiciones para zanfonías, lais y acordes.

Vieleüres, lais et notes.

(vv. 10.541-10.543)

Originalment el lai consistia en una composició musical sense acompanyament vocal que era només interpretat per un únic instrument. Servia per a mantenir viu el record d'un esdeveniment que va succeir a una Bretanya remota, una 'aventure' o anècdota que va donar lloc al lai. En un principi, el públic era capaç de diferenciar el que era el lai (en un sentit musical) i el 'conte' o anècdota que acompanyava la interpretació musical, però el temps va fer que els dos termes es barreja-se'n. [2]

Etimològicament, l'origen de la paraula lai no és concloent, hi ha autors que l'emmarquen dintre del món Cèltic (laúd, loíd, laoídth): es trobava en les antigues sagues irlandeses, compostos per una banda Bretó per rememorar un fet o una aventura notable en forma de cant mig líric i mig narratiu. D'altres autors apunten a una connexió amb la paraula cèltica 'laid' (composició musical).[1][2]

Al nostre context, per referir-nos als relats breus escrits en octosíl·labes apariats, fem servir el terme lais narratius, per distingir aquests de les distintes realitzacions literàries que existeixen dintre dels lai:

1 El Lai Narrativo (Lais courtoins): Aquest tipus de lai consistia en un relat breu de caràcter episòdic i que es caracteritzava per la seva poca amplitud d'acció, la qual cosa ho diferenciava del Romance. Alguns estudis sostenen que mai van ser cantats. Els lais bretons van ser les primeres representacions dels lais narratius on es evident l’influencia de les llegendes cèltiques. Solien tractar sobre una història d'amor dintre dels canons de l'amor cortès, un gènere molt representatiu del segle XXII. En la seva narració podem distingir l'existència de dos mons: el que representa la societat cortès del segle XXII i el del 'Més enllà' de caràcter fantàstic i sobrenatural. Un eixample representatiu és el Lai de l'ombre.

2 El Lai Líric independent: Majoritàriament d'origen francès es distingeix de la cançó pel fet que aquest posseïa dintre del seu contingut nombrosos elements formals.

3 El Lai Líric Asturià: Aquests lais anònims es caracteritzaven pel seu arcaisme lingüístic, musical i mètric. Es trobaven immersos en trames narratives de textos en prosa i tenien la funció de servir d'entreacte, és a dir, de pausa, entre les distintes accions que conformaven la narració. [2]

El lai com a gènere literari va anar evolucionant cap a una estètica realista, deixant de banda els elements fantàstics que ho conformaven per adoptar un tractament i to paròdic de la realitat. Fet que va determinar la seva desaparició al barrejar-se amb altres gèneres com el fabliau o el dit. [2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Simó, Meritxell. Prosa. 2ª Edició (en catalá). FUOC, 2015. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Cifuentes Pérez, Elisa «El lai bretón como género literario: una breve aproximación». Thélème: Revista Complutense de Estudios Franceses, 2002, pàg. 171-178.