Le salaire de la peur

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de pel·lículaLe salaire de la peur
Fitxa tècnica
Direcció Henri-Georges Clouzot
Protagonistes
Producció Raymond Borderie per a Vera Films, CICC, Filmsonor (França) i Fono Roma (Itàlia)
Guió Henri-Georges Clouzot i Jérôme Geromini, de la novel·la Le Salaire de la peur de Georges Arnaud
Música Georges Auric
Fotografia Armand Thirard, en blanc i negre
Muntatge Madeleine Gug
Productora Q3555701
Distribuïdora Distributors Corporation of America
Dades i xifres
País França i Itàlia
Data d'estrena 1953
Durada 148 min
Idioma original Anglès, alemany, rus, italià, francès i castellà
Color blanc i negre
Temàtica
Gènere Drama, cinema d'aventures i thriller
Lloc de la narració Amèrica del Sud
Palmarès
Premis Ós d'Or (1953)
Més informació
IMDb Fitxa 8.2/10 stars
FilmAffinity Fitxa 8.2/10 stars
AlloCiné Fitxa
Rotten Tomatoes Fitxa
All Movie Fitxa
TCM Fitxa
Metacritic Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Le salaire de la peur és una pel·lícula de l'any 1953 dirigida per Henri-Georges Clouzot i protagonitzada per Yves Montand i Charles Vanel.[2]

Argument[modifica | modifica el codi]

Las Piedras, a l'Amèrica Llatina. A causa d'una acumulació de gasos, s'incendia un dels pous de petroli de la Southern Oil Company. Per a aturar el foc, cal fer esclatar quatre tones de nitroglicerina al bell mig del pou. El director de l'empresa, el nord-americà Bill O'Brien (William Tubbs), oferirà dos mil dòlars a qui accepti transportar l'explosiu. Mario (Yves Montand), Luigi (Folco Lulli), Bimba (Peter van Eyck) i el dur Jo (Charles Vanel) s'hi presenten voluntaris. Els camions són vells i els camins plens de pedres i clots, però ells corren el risc de travessar la selva. Temen que en qualsevol moment puguin saltar pels aires.[2]

Context històric i artístic[modifica | modifica el codi]

Mosquits, un sol abrusador, quatre homes temeraris i dos vells camions carregats de nitroglicerina són els elements suficients per a encarrilar la mecànica del neguit i la por d'aquesta pel·lícula, la qual és un thriller atípic i peculiar, situat entre el cinema de suspens i el drama psicològic. Conté episodis de perill, aclaparament i aventura, i presenta caràcters extrets del cinema negre i de la literatura existencialista. El llarg i perillós viatge dels mercenaris és narrat per Clouzot amb vigor suficient i molta tensió, encadenant seqüències en les quals els personatges -i els espectador també- aguanten la respiració i empal·lideixen. Serveixi d'exemple l'anguniejador passatge en el qual un dels camions travessa una petita llacuna de petroli i Jo (Charles Vanel en un paper rebutjat per Jean Gabin) hi queda atrapat. Aquest és un film sobre la peripècia física i l'adversitat pressentida d'uns homes, i és que molt aviat hom sap que els protagonistes de l'arriscat viatge són, a més de fracassats, uns absoluts perdedors. L'argument capital de la pel·lícula és el mateix viatge a través de la selva, ple de contratemps i dificultats, però el guió també admet alguns apunts secundaris relatius a l'explotació capitalista dels països subdesenvolupats i al colonialisme, trets gens estranys en una pel·lícula basada en la novel·la d'un confessat autor antiimperialista (Georges Arnaud): "On hi ha petroli, hi ha americans", diu un dels personatges.[2]

Encara que rodada a la Provença, la pel·lícula fa una convincent recreació d'una Amèrica tropical plena de paisatges abruptes i camins pedregosos. Més endavant, la novel·la tornaria a ésser portada al cinema, primer amb el títol de Violent road (Howard W. Koch, 1958) i després com Sorcerer (William Friedkin, 1977). Yves Montand, que ja havia refusat viatjar a l'Espanya franquista per a fer la pel·lícula de Clouzot, va negar-se a participar en aquesta darrera, en la qual tenen papers Roy Scheider i Paco Rabal.[2]

Frases cèlebres[modifica | modifica el codi]

«
"Compte! A la dreta hi ha un clot!" (Yves Montand com a Mario)[2]
»
«
Mario: "Quan algú altre està conduint, tinc por."[3]
»

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Errades del film[modifica | modifica el codi]

  • Quan Bimba s'està afaitant a la cabina del camió, té el costat dret de la seua cara coberta de crema d'afaitar, però, quan es gira per a parlar amb Luigi, hom pot veure com el costat dret de la cara és net de la susdita crema.[7]
  • Hom pot veure com el camió és net després d'haver conduït a través del petroli.[7]
  • Mario salta de la cabina i corre cap a la plataforma que ha col·lapsat, mentre que Jo s'amaga als turons. Amb ningú a la cabina, el motor s'atura com si algú l'hagués apagat.[7]
  • Quan Mario llança una pedra a la cara de Jo, tot i que ell és situat a un nivell superior, la pedra sembla colpejar la cara de Jo des de baix.[7]
  • L'ona expansiva de l'explosió arriba abans que la detonació.[7]

Premis[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Full Cast & Crew - IMDb (anglès)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 117. [1]
  3. Quotes - IMDb (anglès)
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 4,9 Trivia - IMDb (anglès)
  5. Unifrance (francès)
  6. Játiva, Juan Manuel «Tabalet, el silenci dels sons» (en ca). El País, 12-10-2012.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Goofs - IMDb (anglès)
  8. Filmaffinity (castellà)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]