Llei de 26 de gener de 1940 sobre Unitat Sindical
| Tipus | legislació  | ||
|---|---|---|---|
| Període | franquisme | ||
Llei de 26 de gener de 1940 sobre Unitat Sindical fou una llei dictada durant la dictadura franquista, posterior al Fuero del Trabajo de 1938 i que fou la clau de l'organització sindical franquista i en definitiva del sindicalisme vertical, expressat en la Llei de Bases de l'Organització Sindical de 6 de desembre de 1940.
La declaració no va permetre dubtes, unia de forma automàtica i obligatòria en l'única Confederació Nacional de Sindicats a tots els espanyols en la seva condició de "productors".
| « |
«...L'organització sindical es constitueix en un ordre de sindicats industrials, agraris i de serveis, per branques d'activitats a escala territorial i nacional que comprèn a tots els factors de la producció...» |
» |
| — Fuero del Trabajo, punt XIII.2. | ||
Dirigida a acabar amb l'autonomia que havien mantingut fins llavors les organitzacions catòliques agràries i promoguda pel llavors Delegat Nacional de Sindicats Gerardo Salvador Merino, un camisa vieja amb passat esquerrà que durant la Guerra Civil Espanyola va ser Cap Provincial a La Corunya, on s'havia guanyat fama d'obrerista. Salvador pretenia crear un potent aparell sindical autònom i capaç d'enquadrar les masses obreres.
| « |
«...L'acció dels Sindicats en les esferes nacional, provincial i local es desenvoluparà en la disciplina del Movimiento i sota les jerarquies dels Comandaments sindicals corresponents de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que funcionaran, respecte dels Comandaments Polítics del Partit, amb la subordinació que estableixen els seus Estatuts...» |
» |
| — Article 20. | ||
