Lo Dia de la Sardenya

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula esdevenimentLo Dia de la Sardenya
Imatge
Entrada a Sàsser de Giuanne Maria Angioy
Tipusfesta nacional Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps14 setembre 1993 Modifica el valor a Wikidata - 

Lo Dia de la Sardenya (en sard, sa die de sa Sardigna, en sasserès La dì di la Sardhigna i en gal·lurès La dì di la Saldigna) és una festivitat instituïda pel govern sard el 14 de setembre de 1993 com a festa del poble sard.[1]

La festa recorda la rebel·lió del 28 d'abril del 1794, quan el virrei Vincenzo Balbiano, juntament amb els funcionaris de la Casa dels Savoia, va haver de fugir de Càller i de Sardenya arran de la negativa del govern torinès de reconèixer els drets històrics del poble sard.[2][3] La societat sarda del moment reclamava un consell d'estat propi, la seu del virregnat i un ministeri d'afers sards a Torí. La negativa dels piemontesos va ser l'origen de la rebel·lió popular que va provocar la fugida del virrei.[4]

Història[modifica]

Amb l'augment del descontentament pel tracte de l'administració piemontesa,[5][6][7] les darreres dècades del 1700 va sorgir un moviment rebel que travessà l'illa, encomanat pels esdeveniments revolucionaris de França i els moviments originats en diverses parts d'Europa (Irlanda, Polònia, Bèlgica, Hongria, Tirol). El 1793 una flota francesa havia intentat apropiar-se de l'illa per dos fronts, un al territori de Càller i l'altre a l'arxipèlag de la Magdalena. Encapçalava la flota el jove oficial Napoleó Bonaparte,[8] que s'havia refugiat a França després de la insurrecció de Pasquale Paoli a Còrsega, amb el suport dels anglesos. Però el pla va topar amb la resistència sarda, i així va començar a créixer, en l'opinió pública, un sentiment de revenja cap a la corona dels Savoia per la defensa del Regne.

Retrat de Giuanne Maria Angioy

Els sards van demanar que se'ls reservés una part important dels usos civils i militars i una autonomia més gran respecte de la classe dirigent local.[9] Davant la negativa final del govern piemontès d'acollir qualsevol demanda,[10][11] la burgesia urbana i la resta de la població van organitzar el moviment insurreccional.

L'episodi que va conduir definitivament a la rebel·lió va ser la detenció, ordenada pel virrei, de dos caps del Partit Patriòtic, els advocats calleresos Vincenzo Crabas i Efisio Pintor. El 28 d'abril del 1794, data coneguda com a sa die de s'aciappa[12] ('el dia de la captura') la població, enfurismada, va fer fora de la ciutat els 514 funcionaris colonials, virrei inclòs, que el mateix mes de maig d'aquell any van ser embarcats per força. Encoratjades pels fets de Càller, les poblacions de l'Alguer i Sàsser van fer el mateix,[11][13] i posteriorment també l'interior de l'illa. Sardenya va esdevenir, així, el primer país europeu a promoure una revolució pròpia seguint l'exemple francès, en comptes de permetre que el fenomen simplement s'importés des de l'exterior per les armes.

Els moviments antifeudals van ser guiats els dos anys següents per Giovanni Maria Angioy,[14][15] alt magistrat del Regne de Sardenya. Les forces lleialistes, enfortides arran del tractat de pau entre Napoleó i Víctor Amadeu III, van reprimir la rebel·lió, posant terme a l'experiment revolucionari sard, i l'illa va mantenir-se sota la jurisdicció dels Savoia.[16] Va succeir un període de restauració aristocràtica i monàrquica, que va acabar amb la Fusió perfecta del 1847 (nom amb què es coneix la unió de Sardenya i el Piemont, precedent de la unificació italiana). Malgrat tot, la restauració no va aconseguir sufocar altres tumults espontanis entre el 1802 i el 1821, com ara la Conjura de Palabanda del 1812 (Càller)[17][18][19] o la revolta algueresa del 1821.[20]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Legge Regionale 14 settembre 1993, n. 44». www.regione.sardegna.it. Arxivat de l'original el 2021-04-21. [Consulta: 28 març 2020].
  2. ↑ Scanu, Adrià Mainar. «Esguard Històric: 28 d'abril de 1794, la Diada de Sardenya», dilluns, 28 abril 2014. [Consulta: 29 abril 2020].
  3. ↑ «Esclata la revolta “catalana” de Sardenya». [Consulta: 29 abril 2020].
  4. ↑ «Sa die de sa Sardigna». Sardegna Cultura. Arxivat de l'original el 2020-09-23. [Consulta: 30 març 2020].
  5. ↑ Carta Raspi, Raimondo. Storia della Sardegna. Mursia, 1971, p. 793. ISBN 88-425-0685-0. OCLC 868643061. 
  6. ↑ Napoli, Tommaso. (en italià). «L'aversió de la Nació Sarda contra els piemontesos va començar durant més de mig segle, quan van començar a reservar-se tots els treballs lucratius, a vulnerar els antics privilegis concedits als sards pels reis d'Aragó, a promoure els millors súbdits de la seva nació deixant als nacionals només els bisbes d'Ales, Bosa i Castelsardo, és a dir, Ampurias. L'arrogància i el menyspreu amb què els piemontesos tractaven els sards titllant-los de captaires, grossos, covards i altres epítets semblants i irritants i sobretot l'habitual intercalar de Sardis molenti, és a dir asinacci, els va agredir diàriament l'ànim i els va allunyar d'això. nació.» 
  7. ↑ Onnis, Omar. La Sardegna e i Sardi nel tempo, p. 149. ISBN 978-88-6851-064-0. OCLC 912286255. 
  8. ↑ «La Maddalena, February 1793». www.napoleon-series.org. [Consulta: 28 març 2020].
  9. ↑ Sotgiu, Girolamo,. Storia della Sardegna Sabauda : 1720-1847. ISBN 978-88-6429-129-1. OCLC 1057008457. 
  10. ↑ «Sas cunditziones de sos Sardos: pacos, pòveros e tassados». Sardigna e Mediterràneu. [Consulta: 30 març 2020].
  11. ↑ 11,0 11,1 Onnis, Omar. La Sardegna e i Sardi nel tempo. ISBN 978-88-6851-064-0. OCLC 912286255. 
  12. ↑ «28 abrili: sa festa de su pòpulu sardu». Monserrato & le Scuole, 27-04-2016. [Consulta: 28 març 2020].
  13. ↑ Beccu, Lisandru. «In die de oe | Giuanne Maria Angioy movet dae Casteddu conca a Tàtari» (en sard). Arxivat de l'original el 2020-09-20. [Consulta: 28 abril 2020].
  14. ↑ «Juanne Maria Angioy». Sardigna e Mediterràneu. [Consulta: 30 març 2020].
  15. ↑ Cireddu, Massimeddu. «Regordamus s'istòria nostra e su 28 de abrile», 29-04-2012. [Consulta: 30 març 2020].
  16. ↑ Onnis, Omar. La Sardegna e i Sardi nel tempo, p. 152. ISBN 978-88-6851-064-0. OCLC 912286255. 
  17. ↑ «Sos vàrios tentativos de congiuras pro sighire su disignu rivolutzionàriu de s'Angioy». Sardigna e Mediterràneu. [Consulta: 30 març 2020].
  18. ↑ «La rivolta contro il Re in una Sardegna oppressa dalla fame». La Nuova Sardegna, 15-11-2012. [Consulta: 28 març 2020].
  19. ↑ «Oe s'ammentat s'impicu de Cadeddu, patriota sardu de sa rivolutzione de Palabanda». Limba Sarda 2.0. [Consulta: 28 març 2020].
  20. ↑ Armangué i Herrero, Joan. Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss. XVIII-XX) : recull de documents. Grafica del Parteolla, 2006. ISBN 978-88-88246-99-4. OCLC 803194116. 

Bibliografia[modifica]

  • Anònim (es creu que va ser Micheli Obino). L'Achille della sarda liberazione (en italià). 1796.
  • del Piano, Lorenzo. Salvatore Frassu e i moti rivoluzionari della fine del '700 a Bono (en italià). Chiarella, 1989.
  • Francioni, Federico. 1793: i franco-corsi sbarcano in Sardegna (en italià). Sàsser, Condaghes, 1993.
  • Francioni, Federico. Vespro sardo : dagli esordi della dominazione piemontese all'insurrezione del 28 aprile 1794 (en italià). Càller, Condaghes, 2001.
  • Loni Alberto; Carta, Giuliano. Sa die de sa Sardigna - Storia di una giornata gloriosa (en italià). Sàsser, Isola editrice, 2003.
  • Sotgiu, Girolamo. L'insurrezione di Cagliari del 28 aprile 1794 (en italià). Agorà, 2005.
  • Pistis, Massimo. Rivoluzionari in sottana. Ales sotto il vescovado di mons. Michele Aymerich (en italià). Roma, Albatros Il Filo, 2009.
  • Bomboi, Adriano. L'indipendentismo sardo. Le ragioni, la storia, i protagonisti (en italià). Càller, Condaghes, 2014.
  • Onnis, Omar. La Sardegna e i Sardi nel tempo (en italià). Càller: Arkadia, 2015. ISBN 978-88-6851-064-0. 
  • Angioy, Giovanni Maria. Omar Onnis. Memoriale sulla Sardegna (1799) (en italià, sard). Càller: Condaghes, 2015. ISBN 978-88-7356-256-6. 
  • Casula, Francesco. Carlo Felice e i tiranni sabaudi (en italià). Dolianova: Grafica del Parteolla, 2016. ISBN 978-88-6791-124-0. 
  • Onnis, Omar; Mureddu, Manuelle. Illustres. Vita, morte e miracoli di quaranta personalità sarde (en italià). Sestu: Domus de Janas, 2019. ISBN 978-88-97084-90-7. 
  • Onnis, Omar. Storia di Sardegna. I grandi personaggi. Giovanni Maria Angioy (en italià). Sàsser: La Nuova Sardegna, 2019. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lo_Dia_de_la_Sardenya&oldid=32555345»