Madain

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de geografia políticaMadain
Ctesiphon, Iraq, 1932.jpg

Localització

33° 06′ 00″ N, 44° 35′ 00″ E / 33.1°N,44.583333°E / 33.1; 44.583333
Satrapy of the Sassanian Empire Asoristan
Història
Fundador Tahmurath, Huixang, Alexandre el Gran i Sapor II
Modifica dades a Wikidata
Mapa de Ctesifont (Madain)-Selèucia

Madain (al-Madain, les Viles, المدائن) fou una ciutat de l'Iraq principalment sota els omeies i abbàssides. El nom designava a un grup de poblacions quasi juntes entre les quals la ciutat de Ctesifont, l'antiga capital administrativa sassànida i residència d'hivern del rei. El nom derivava de l'arameu Mahoze (Māhōzē). Estava a la vora del Tigris a uns 30 km al sud-est del lloc de Bagdad (que es va fundar el 762). Era residència també de l'exiliarca jueu i el catholikos nestorià. La tradició diu que eren set viles però les principals eren cinc:

A la riba oriental del Tigris:

  • Ctesifont, la més antiga, que els àrabs van anomenar la Ciutat Vella (al-Madina al-Atika) on hi havia el palau reial (Palau Blanc, al-Kasr al-Abyad)
  • Aspanbur, zona residencial, on vivien els alts funcionaris, amb un conjunt palatial, un bany, un tresor i una fàbrica de moneda. Estava tocant a Ctesifont
  • Veh Antiokh-i Khusraw, fundada a 5 km de Ctesifont per Cosroes I el 540, on foren instal·lats els presoners fets a Antioquia de l'Orontes. Els àrabs la van anomenar al-Rumiyya

A la riba occidental:

  • Veh-Ardashir fundada per Ardashir I vers el 230. Els àrabs la van anomenar Behrasir, els jueus Mahoza i els cristian Kokhe. Era la part comercial i industrial amb el seu propi taller de monedes. Hi havia la catedral dels nestorians i la residència de l'exiliarca, però fou abandonada parcialment al segle VI
  • Sabat, 5 km al sud de l'anterior, que guardava el pont al lloc on el Nahr al-Malik s'unia al Tigris.

Aquest conjunt de ciutats fou ocupat pels àrabs el març del 637 i anomenat al-Madain o Madain. Ja la noblesa havia fugit però els tresors trobats van produir un gran botí. La població va fer un pacte de capitulació i va pagar la djizya. Molts notables perses (dahakin) hi van seguir residint, així com el catholikos i l'exiliarca fins al segle VIII. El 663 hi havia una guarnició àrab de 300 homes i el 695 eren mil homes, sempre manats per notables de Kufa de la tribu Azd. Fou el centre de la regió del Diyala (Ard Djukha) dependent del governador de Kufa.

Un dels primers governador fou Salman al-Farisi (+ 656). Sad ibn Masud fou governador del 656 al 660 i el 657 va rebutjar un atac kharigita. Un altre governador, Simak, va impedir al kharigita al-Mustawrid de passar de la banda oriental a l'occidental. La ciutat va seguir a Kufa en la seba tendència religiosa, i fou un centre alida. El 687 la ciutat fou saquejada pels azraquites (kharigites extremistes). Shabib la va ocupar temporalment el 696. Al segle VIII els xiïtes de Madain eren considerats extremistes (ghulati). Allí es va fundar la secta Harithiyya que afirmava que qualsevol coneixedor de l'islam podia actuar lliurement i que va donar suport a l'aixecament alida del 744.

Després del 754 al-Mansur va residir temporalment a Madain (a al-Rumiyya) i en aquest lloc fou executat Abu Muslim el 754. El 762 el califa va decidir la fundació de Bagdad a 30 km al nord-oest. El cathòlikos, l'exiliarca i bona part de la població foren obligats a traslladar-se a la nova ciutat. El Palau Blanc fou parcialment demolit per al-Mansur i encara que el 755 va ordenar la seva restauració, va restar en ruïnes fins que al-Mustakfi (902-908) va ordenar vers el 903 acabar la demolició. Els materials van servir per fer un palau a Bagdad.

Al segle IX va agafar un caràcter de ciutat agrícola. Al segle X al-Rumiyya va quedar abandona però la resta de poblacions a la riba oriental van restar com a barris de Bagdad. En aquest segle X hi apareixen els extremistes alides anomenats Ishakiyya. Als segles XII i XIII encara subsistia una població petita a la riba oriental i un poble de xiïtes imamites a la riba occidental que era l'antic Behrasir que va existir fins al segle XV.

El 22 i 23 de novembre de 1915 es va lliurar a l'est de les ruïnes de l'Iwan l'anomenada batalla de Ctesifont en què els otomans van derrotar a l'exèrcit angloindi del general Townshend, aturant el seu avanç cap a Bagdad.

Referència[modifica]

  • Guy Rachet, Dictionnaire de l'archéologie, 1994, 1060 p. (ISBN 9782221079041), « Ctésiphon », pàg. 256
  • T. Matt, Largest Cities Through History, 2007 Nova York, a: about.com

Enllaços externs[modifica]

Coord.: 33° 05′ 37″ N, 44° 34′ 50″ E / 33.09361°N,44.58056°E / 33.09361; 44.58056