Al-Mansur (abbàssida)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Abu-Jàfar Abd-Al·lah al-Mansur ibn Muhàmmad ibn Alí, més conegut pel seu làqab Al-Mansur - en àrab أبو جعفر عبد الله المنصور, Abū Jaʿfar ʿAbd Allāh al-Manṣūr - (al-Humayma, a l'est del Jordà, 709/713- camí de la Meca, 775) fou califa abbàssida de Bagdad (754-775). Era fill d'una esclava berber de nom Sal·lama. Per la seva avarícia, ben coneguda, va rebre durant el seu govern el malnom d'Abu-d-dawanik, "l'home sense despesa".

El 744-746 va participar en la revolta fracassada del talibita Abd-Al·lah ibn Muàwiya contra els omeies al Jibal. El 749 va anar a Kufa amb el seu germà Abu l-Abbas (després califa as-Saffah). Proclamat el seu germà califa (750) va ser enviat a Wasit on encara resistia el governador omeia de l'Iraq Yazid o Yússuf ibn Úmar, conegut com a Ibn Hubayra,i va conèixer el general Hàssan ibn Qàhtaba. Abu-Muslim va exigir l'execució de Yússuf ibn Úmar contra el parer d'al-Mansur. Caiguda Wasit, al-Mansur fou nomenat governador d'Armènia i al-Jazira on va obtenir la lleialtat de diversos generals omeies, especialment Ishaq ibn Múslim al-Uqaylí.

Mentre fou governador, els bagràtides, considerats lleials als omeies, van veure confiscades part de les seves possessions al Taiq, Dariunq, Khelat i Vaspurakan. Els Mamikonian, que encapçalaven la resistència, només es van aprofitar de la desgràcia dels Bagratuni ocupant alguns territoris del Taiq a la frontera amb Bizanci. Vaspurakan fou donat als Ardzruni i a Khelat es van establir els musulmans.

El va substituir com a governador Yazid ibn Ussayd as-Sulamí, vers el 753.

Mort as-Saffah (juny del 754) era el successor designat per davant del seu nebot Issa ibn Mussa, governador de Kufa. En aquell moment estava fent el pelegrinatge amb Abu-Múslim i va tornar corrent per assolir el poder. El seu oncle Abd-Al·lah ibn Alí estava a la frontera bizantina amb un exèrcit (de sirians i alguns khorasanians) disposat a atacar als grecs quan va saber la mort del califa, i va utilitzar aquesta força per intentar un cop d'estat. Al-Mansur va haver de demanar ajut a Abu-Múslim que (tot i no ser partidari de la lluita) va mobilitzar als khurasanians i es va enfrontar al rebel, i el va derrotar prop de Nisibin el novembre del 754.[1] Abd-Al·lah va quedar en residència vigilada a l'Iraq; els generals sirians que havien donat suport al rebel van rebre beneficis d'al-Mansur en un intent de guanya-los al seu bàndol.

Tot i haver recorregut a Abu-Múslim, la relació entre els dos homes d'ençà que aquest va imposar l'execució d'Ibn Hubayra, era dolenta. Al-Mansur havia visitat al governador a Merv el 753 i pensava a més que tenia massa poder. El califa va decidir aprofitar que Abu-Múslim era a l'Iraq, lluny dels seus fidels, i el va fer assassinat a Madain (febrer del 755). Van esclatar disturbis a l'Iran, especialment la revolta anti-musulmana de Sunbadh, però finalment al-Mansur va dominar el Khorasan i províncies perses que en depenien. El 756 a l'Àndalus, un omeia, Abd-ar-Rahman ibn Muàwiya, va prendre el poder i va crear un emirat independent. El 757/758 es va rebel·lar al Khorasan Abd-al-Jabbar al-Azdí, amb caràcter autonomista; al-Mansur va enviar llavors com a governador al seu fill Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad (després califa al-Mahdí 775-85) amb seu a Rayy i amb poders de virrei (que va exercir deu anys). El 758/759 es va revoltar el grup dels Rawandiyya que pretenien un govern més messiànic; però però audaços van posar al califa en perill seriós, però foren finalment derrotats.

El 762 va decidir finalment construir una nova capital a Bagdad.[2] Inicialment es van construir les dependències administratives i militars. El setembre del 762 va esclatar finalment la revolta alida dirigida per Muhàmmad an-Nafs az-Zakiyya a Medina; els rebels van intentar estendre's a Egipte i Síria sense èxit i a Kufa, tradicional ciutat alida, les forces califals vigilaven de prop els esdeveniments. El califa va tallar els subministrament al Hijaz i el cap rebel va quedar aïllat a Medina. Ibrahim ibn Abd-Al·lah, germà del cap rebel, va iniciar una revolta a Bàssora que va tenir ampli suport. Però Muhàmmad fou derrotat per un exèrcit manat per l'hereu Issa ibn Mussa (novembre de 762). Ibrahim va avançar cap a Kufa però es va enfrontar a l'exèrcit abbàssida dirigit per Issa ibn Mussa i derrotat a Bakhamra el febrer del 763. En endavant el regnat d'al-Mansur fou més tranquil amb rebel·lions menors a Badghis (els Ustadhsis) del 764-768 i alguna altre al Khurasan oriental i dels kharigites a Ifriquiya, sense cap perill seriós. El problema més greu fou amb els khàzars amb els que el califat tenia frontera al Caucas els quals el 764 van ocupar Tiflis i la van tenir un cert temps abans de ser-ne expulsats. Aquest any 764 el califa va obligar al hereu presumpte Issa ibn Mussa a renunciar a la successió i va designar hereu al seu propi fill Muhàmmad al-Mahdí, que després de sis anys al Khurasan tenia el suport del grup d'aquest territori. Issa ibn Mussa va passar a ser hereu d'al-Mahdí.

El 768 es va construir un barri comercial a Bagdad (al-Karkh) a la part sud, i després es va poblar la riba esquerra del Tigris. El 772 el muhal·làbida Yazid ibn Hàtim al-Muhal·labí (762-768) va sotmetre definitivament Ifríqiya. Aquest mateix any es va establir la base khurasaniana d'al-Rakka a al-Jazira que complementava a la guarnició khurasaniana de Bagdad a l'Iraq.

Al-Mansur es va recolzar sobretot en el grup militar khurasanià (els governadors del Khurasan i altres províncies eren nomenats entre aquest grup i tenien guarnicions a Bagdad i al-Rakka), i en la seva família, amb diversos prínceps exercint governs i càrrecs destacats a l'Iraq i Síria. Sulayman ibn Alí a Bàssora i Sàlih ibn Alí a Síria van estar a punt de formar subdinasties autònomes. Altres suports foren alguns antics generals omeies, i alguns caps de la facció iemenita de l'estat omeia, singularment la família Banu Muhàl·lab o muhal·làbides que van rebre el govern d'Egipte, Ifríqiya, Azerbaidjan i Bàssora (d'on eren originaris).

Va morir de camí a la Meca l'octubre del 775, quan tenia uns 65 anys o potser una mica menys, i després de 21 de regnat. El va succeir el seu fill al-Mahdí.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alikuzai, Hamid Wahed. A Concise History of Afghanistan in 25 Volumes. vol.1 (en anglès). Trafford Publishing, 2013, p. 162. ISBN 1490714464. 
  2. Falk, Avner. Franks and Saracens (en anglès). Karnac Books, 2010, p. 69. ISBN 1780492499. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • F. Omar, The Abbasid caliphate, Bagdad 1969
  • H. Kennedy, The early Abbasid caliphate, Londres 1981


Precedit per:
Abu-l-Abbàs as-Saffah
califa de Bagdad
754-775
Succeït per:
Al-Mahdí