Al-Jazira

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Al-Jazira (desambiguació)».
Regió d'Al-Jazira a l'Orient Mitjà

Al-Jazira és el nom aplicat pels historiadors àrabs a la regió de la part septentrional entre el Tigris i l'Eufrates, arribant fins a ciutats com Mayyafariqin, Arzan, Mosul, Nisibe. Es dividia en tres districtes principals: el Diyar Bakr, a l'oest; el Diyar Mudar al centre-oest; i el Diyar Rabia, a l'est. En àrab, al-Jazira designa una illa o de vegades una península, o els territoris entre dos grans rius, o separats d'altres terres per un desert.

La part occidental, que era possessió bizantina, va quedar aïllada en conquerir els àrabs Síria, i fou ocupada quasi sense resistència el 639, 640 i 641. La part oriental, que era persa, fou conquerida el 641 des l'Iraq. Va quedar inclosa en el govern de Síria, però després de Muawiya se'n va separar i fou governada per membres de la família omeia, com Muhammad ben Marwan o Maslama ben Abd al-Malik, governadors al mateix temps d'Armènia.

Durant el període omeia, els alides (xiïtes) van lluitar a la regió i Sulayman ben Surad, que tenia l'ajut del qaisita Zufar ben al-Harith, va morir el 685 en una batalla contra un dels lloctinents d'Ubayd Allah ben Ziyad. El omeies van patir una greu derrota en un afluent del Zab davant Al-Mukhtar el 686, i els xiïtes van ocupar Nisibe, Dara i Sindjar. El 690, els omeies van sotmetre la regió i el 691 Abd al-Malik va derrotar Musab ben al-Zubayr a Dayr al-Djathalik, a l'Iraq.

Després d'això, a la Djazira van tornar les lluites entre qaisites i taghlibites, que ja havien lluitat a la regió abans del 685.

Després, van seguir les revoltes dels kharigites, i les més greus foren les del temps d'Al-Hadjdj i les que hi va haver als darrers regnats omeies.

El darrer omeia, Marwan II, va tenir la seva capital a Harran, a la Djazira.

Per imposar-se a Djazira, els abbàssides van haver d'esforçar-se. Primer, hi fou enviat Muhammad ben Suhl i després Yahya, germà del primer califa.

S'hi va revoltar Abd Allah ben Ali, oncle d'Al-Mansur. Durant el califat d'Al-Mamun, s'hi va revoltar Nasr ibn Shabath al-Ukayli, rebel·lió que fou sufocada amb molt d'esforç el 824/825 per Abd Allah ibn Tahir, governador de Síria i Djazira. Amb Al-Mutasim, una revolta dels kurds al nord de Mosul va poder ser sufocada després de lluites sagnants. A partir d'Al-Mahdi, es van tornar a rebel·lar els kharigites. Amb Harun al-Rashid, es va revoltar el kharigita taghlabita Al-Walid ben Tarif. Les rebel·lions kharigites van augmentar la violència a la segona meitat del segle IX, sobretot dirigides per Musawir i després per Harun al-Shari.

Vers el 800, el govern de Mosul fou separat del de Djazira i sovint agregada sencera administrativament a Armènia (de vegades, només eren junts Armènia i el districte del Diyar Bakr).

Els governadors més destacats en foren Tahir ben al-Huseyn i el seu fill Abd Allah ben Tahir a l'època d'Al-Mamun.

A la segona meitat del segle IX, els governadors Ishak ben Kundajik, Muhammad ben Abul Sadj i Ibn Ishak es van reconèixer vassalls de l'emir Tulúnida d'Egipte, i van llegir l'oració (khutba) en nom seu, però el 892 el califa Al-Mútadid va recobrar-ne el control. Al segle següent, esdevingué possessió dels hamdànides, que es van reconèixer vassalls del califa, però foren de fet independents. Tot seguit, va passar als buwàyhides (Adud al-Dawla, 977), però repartida aviat entre els marwànides (Diyar Bakr) i els ukaylides (Mosul). El 1011, l'ukaylida Kirwash ben Mukallad va reconèixer la sobirania del califa fatimita. Aquestes dinasties foren eliminades pels seljúcides. Després el nom desapareix.