Malversació
La malversació és un delicte contra una administració pública que consisteix en el fet que una autoritat o funcionari públic (o també un particular encarregat de fons, rendes o efectes de les administracions públiques; o un particular legalment dipositari de cabals o efectes públics) sostregui (o deixi que una tercera persona sostregui), destini a usos aliens a la funció pública o doni una aplicació privada a tot cabal o efecte públics que tingui al seu càrrec per raó de les seves funcions (o béns embargats, segrestats o dipositat per autoritat pública, encara que siguin privats).
Contra la larcènia[modifica]
La malversació difereix de la larcènia de tres maneres. Primer, en malversació, cal produir una conversió real; segon, la presa original no ha de ser ofensiva,[1] i tercer, en penalitzacions. Afirmar que la presa no era falsa és dir que les persones que realitzen la malversació tenien el dret de posseir, utilitzar o accedir als béns en qüestió i que, posteriorment, aquestes persones van secretar i convertir els béns per a un ús no desitjat o no autoritzat. La conversió requereix que la secreció interfereixi amb la propietat, en lloc de simplement traslladar-la. Com en el cas de la larcènia, la mesura no suposa el guany per al malversador, sinó la pèrdua per part dels actius. Un exemple de conversió és quan una persona registra les comprovacions en un registre de xecs o registre de transaccions com a utilitzats per a un propòsit concret i utilitza explícitament els fons del compte corrent amb un altre propòsit completament diferent.
La malversació no sempre és una forma de robatori o un acte de robatori, ja que aquestes definicions tracten específicament de prendre alguna cosa que no pertany als autors. En canvi, la malversació és, més genèricament, un acte de secreció enganyosa de béns per part d'una o més persones a qui se’ls ha confiat aquest patrimoni. Les persones encomanades d'aquests actius poden o no tenir una participació en aquests actius.
En el cas que es tracti d'una forma de robatori, pot ser difícil distingir entre malversació i larcènia.[2] Fer una distinció és especialment difícil si es tracta de malversacions de béns per part dels empleats. Per demostrar la malversació, l'Estat ha de demostrar que l'empleat tenia possessió de la mercaderia "en virtut de la seva feina"; és a dir, que l'empleat havia delegat formalment l'autoritat per exercir un control substancial sobre la mercaderia. Típicament, per determinar si l'empleat tenia un control suficient, els tribunals analitzaran factors com el títol del lloc de treball, la descripció del lloc de treball i les pràctiques operatives particulars de l'empresa o organització. Per exemple, el responsable d'un departament de sabates d'un gran magatzem tindria un control suficient sobre l'inventari de la botiga (com a cap del departament de sabates) de les sabates; que si convertissin la mercaderia al seu propi ús, serien culpables de malversació. D'altra banda, si el mateix empleat robés cosmètics al departament de cosmètica de la botiga, el delicte no seria malversació sinó larícia. Per a un cas que exemplifica la dificultat de distingir la larcènia i la malversació, vegeu State v. Weaver, 359 N.C. 246; 607 S.E.2d 599 (2005).
Els tribunals d'apel·lació de Carolina del Nord han agraït aquesta confusió interpretant malament un estatut basat en un acte aprovat pel parlament el 1528. Els tribunals de Carolina del Nord van interpretar aquest estatut com un delicte anomenat "larcènia per empleat"; un delicte que es distingia i distingia de la llei comuna.[3][4] Tanmateix, tal com assenyala Perkins, l'objectiu de l'estatut no era crear un nou delicte, sinó simplement confirmar que els actes descrits en l'estatut reuneixen els elements de la llei comuna.[5]
L'estatut servia a la finalitat de la llavors colònia de Carolina del Nord com a economia política de servidors i esclaus. Es va assegurar que un servent identificat (o qualsevol persona obligada al servei del treball a un amo, per exemple, un esclau), deuria al seu amo el seu treball; i, si deixessin el servei identificat o treballessin obligats de manera il·legal, la mà d'obra que van produir, ja sigui per ells mateixos (és a dir, per compte propi), o per a qualsevol altra persona, serien els béns convertits que van prendre il·legalment, del propietari legítim, la seva mestre.
De manera crucial (i això es pot veure com el propòsit de l'estatut), qualsevol empresari subsegüent d'un tal servent o esclau identificat, que de fet estava obligat al servei de treball a un mestre preexistent, seria responsable de la mala interpretació d'un delicte. (si es demostrava que sabien que l'empleat encara estava en llibertat amb un amo o era propietari d'esclau); i exigible com a accessori després del fet, a la pena, amb el servent o l'esclau; en ajudar-los, en emprar-los, en prendre il·legítimament el que era legalment vinculat (mitjançant la relació mestre-servent) en dret exclusiu, al mestre del servent o esclau indentat.
Mètodes[modifica]
A vegades, la malversació comporta una falsificació de registres per ocultar l'activitat. Les embaixadores solen secreir quantitats relativament petites de manera repetida, de manera sistemàtica o metòdica, durant un llarg període, tot i que alguns embrutadors segreguen una suma important alhora. Alguns esquemes de malversació molt reeixits han continuat durant molts anys abans de ser detectats per l'habilitat del malversador a ocultar la naturalesa de les transaccions o la seva habilitat per obtenir la confiança i la confiança dels inversors o clients, que aleshores es mostren reticents a "provar" la fiabilitat de la malversació obligant a retirar fons.
No s'ha de confondre la malversació amb el desnivell, cosa que suposa menors ingressos i la diferència. Per exemple, el 2005, es va trobar que diversos gestors del proveïdor de serveis Aramark estaven baix reportant beneficis d'una cadena d'ubicacions de màquines expenedores a l'est dels Estats Units. Si bé la quantitat robada de cada màquina era relativament petita, la quantitat total presa de moltes màquines durant un llarg temps va ser molt gran. Falsificant els registres es pot cobrir una tècnica intel·ligent emprada per molts malversadors de petit temps. (Exemple, si elimineu una petita quantitat de diners i falsifiqueu el registre, el registre seria tècnicament correcte, mentre que el gestor trauria el benefici i deixaria el flotador, aquest mètode faria efectivament el registre curt per al següent usuari i causaria la culpa. sobre ells)
Un altre mètode és crear un compte de venedor fals i subministrar factures falses a la companyia que es vegi malcada de manera que els xecs retallats semblin completament legítims. Un altre mètode és crear empleats fantasma, que després es paguen amb xecs de nòmina.
Els dos últims mètodes haurien de ser descoberts per auditories rutinàries, però sovint no ho són si l'auditoria no està prou aprofundida, perquè les paperetes semblen estar en ordre. Una empresa cotitzada en borsa ha de canviar auditors i empreses d'auditoria cada cinc anys. El primer mètode és més fàcil de detectar si totes les transaccions són mitjançant xec o un altre instrument, però si moltes transaccions són en efectiu, és molt més difícil identificar-lo. Els empresaris han desenvolupat diverses estratègies per afrontar aquest problema. De fet, les caixes registradores van ser inventades justament per aquest motiu.
Algunes de les formes de malversació més complexes (i possiblement més lucratives) involucren esquemes financers com els de Ponzi on es paguen rendiments elevats als inversors anticipats dels fons rebuts per inversors posteriors, creient que ells mateixos reben entrada en un esquema d'inversions de gran rendiment.. L'escàndol d'inversions de Madoff és un exemple d'aquest tipus d'esquema de malversació d'alt nivell, on s'al·lega que 65 milions de dòlars van ser sifonats per inversors i institucions financeres gullibles.
Contra salvaguardes[modifica]
Els controls interns, com ara la separació dels deures, són defenses habituals contra les malversacions. Per exemple, a una sala de cinema (cinema), la tasca d'acceptar diners i d'admetre els clients al teatre es divideix en dos llocs de treball. Un empleat ven el bitllet i un altre empleat agafa el bitllet i deixa el client al teatre. Com que no es pot imprimir una entrada sense entrar a la venda a l'ordinador (o, en èpoques anteriors, sense fer servir un bitllet imprès numerat en sèrie) i el client no pot entrar al teatre sense una entrada, tots dos empleats haurien de col·lisionar-se. per tal que la malversació sigui desapercebuda. Això redueix significativament la possibilitat de robatori, a causa de la dificultat afegida per organitzar una conspiració i la probabilitat de dividir els ingressos entre els dos empleats, fet que redueix la recompensa de cadascun.
Un altre mètode evident per dissuadir la malversació consisteix en traslladar regularment i inesperadament fons d'un assessor o persona confiada a un altre quan se suposa quesusceptible de ser retirat o utilitzat, per assegurar-se que la quantitat total dels fons estigui disponible i que la persona a qui s'hagi confiat els fons o estalvis no s'hagi embargat cap fracció de l'estalvi.
Anglaterra i Gal·les[modifica]
Els delictes de malversació foren creats anteriorment pels articles 18 i 19 de la Llei de Larcènia de 1916.
Els antics delictes de malversació se substitueixen pel nou delicte de robatori, contràriament a l'apartat 1 de la Llei de robatoris de 1968.[6]
Codi penal espanyol[modifica]
Al Codi penal espanyol existeixen quatre tipus d'aquest delicte:
- la malversació de cabals públics (art. 432 del Codi Penal)
- el destí de cabals públics a usos aliens (art. 433 del Codi Penal)
- la malversació per aplicació privada de béns públics (art. 434 del Codi Penal)
- la malversació impròpia (art. 435 del Codi Penal)
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Singer & LaFond, Criminal Law (Aspen 1997) at 213.
- ↑ In their book Criminal Law, Singer and LaFond provide an excellent analytical method for making these distinctions. Singer & LaFond, Criminal Law (Aspen 1997) at 221.
- ↑ N.C. Gen. Stat. § 14–74 provides in part: If any servant or other employee, to whom any money, goods or other chattels, . . . by his master shall be delivered safely to be kept to the use of his master, shall withdraw himself from his master and go away with such money, goods or other chattels, ... with intent to steal the same and defraud his master thereof, contrary to the trust and confidence in him reposed by his said master; or if any servant, being in the service of his master, without the assent of his master, shall embezzle such money, goods or other chattels, ... or otherwise convert the same to his own use, with like purpose to steal them, or to defraud his master thereof, the servant so offending shall be guilty of a felony . .
- ↑ For cases interpreting the statute, See State v. Canipe, 64 N.C. App. 102, 103, 306 S.E.2d 548, 549 (1983); State v. Brown, 56 N.C. App. 228, 229, 287 S.E.2d 421, 423 (1982).
- ↑ Perkins, Criminal Law 2d ed. (1986) at 286.
- ↑ Griew, Edward. The Theft Acts 1968 and 1978. Sweet and Maxwell. Fifth Edition. 1986. Paragraph 2-01 at page 12.