Manel Arcos i Martínez

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article o secció no és enciclopèdic i sembla un currículum.
Si us plau, reescriviu l'article de manera que el redactat sigui enciclopèdic. Vegeu Viquipèdia:Llibre d'estil i Viquipèdia:Allò que la Viquipèdia no és.
Infotaula de personaManel Arcos i Martínez

(2012) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement11 setembre 1965 Modifica el valor a Wikidata (58 anys)
València Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatValencià
Activitat
OcupacióPeriodista, divulgador, escriptor i editor

Manel Arcos i Martínez (Oliva, Safor, 11 de setembre de 1965)[1] és un periodista, escriptor i investigador valencià d'història contemporània, conegut pels seus assajos sobre el bandolerisme valencià del segle xix i per la divulgació d'aquest fenomen.[1]

Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València, ha treballat en diferents mitjans de comunicació, com ara Ràdio Puça (1985), Ràdio Oliva (1986-1989), Ràdio 4 a València (1989-1991), Radio Nacional de España (1991-1992), Canal Nou (1992) i Ràdio 9 (1999).[1] Entre el 2 d'octubre de 2012 i el 23 de juny de 2015, va dirigir i va presentar el programa Paraules en silenci a Ràdio Pego, programa que va ser guardonat el 29 d'abril de 2013, en la 13 edició dels Premis Ràdio Associació convocats per la RAC de Catalunya, amb una Menció de Qualitat en la categoria de millor programa de ràdio local,[2][3] “per divulgar amb llenguatge actual i utilitzant els recursos del mitjà, la qualitat de la literatura catalana, en especial la poesia".

Entre abril de 2011 i març de 2023, va ser director de la revista Cabdells, editada per l'Associació Cultural Centelles i Riusech d'Oliva.[4] Ha guanyat el XV Premi d'Investigació Històrica Francesc Ferrer i Pastor (2008), per La senda dels lladres: bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839),[5] i la XIV Beca d'Investigació Ciutat de Dénia (2011), per Els segrestadors de la Marina: bandolerisme en temps de revolució (1869-1875).[6]

Des de desembre de 2016, és el màxim responsable de l'editorial Edicions del Sud.[7]

Obra[modifica]

Assaig
  • 2009: Josep Poler i Cangròs: un roder xeresà que va acabar com Camot, Ajuntament de Xeresa.
  • 2009: La senda dels lladres: bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839), Universitat de València.[8]
  • 2010: El Tio Joan de la Marina: un bandoler d'Ador en terres del Xúquer i el Túria (1851-1878), Edicions Tivoli.[9]
  • 2011: Acabaren com Camot: bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833), Edicions Tivoli.[10][11]
  • 2012: Els guerrillers de la Marina: el Campaner i el saqueig de Xàbia de 1812, CIRNE.[12]
  • 2012: Quan els trabucs refilaven: recull d'estudis i assajos sobre el bandolerisme valencià del segle XIX, Edicions Tivoli.[13]
  • 2013: El robatori de Benimassot: un misteri, una llegenda i uns quants roders de la Marina, Edicions Tivoli-IECMA.[14][15]
  • 2015: Gaianes-Xàtiva, un viatge sense tornada: tres germans, tres bandolers i una història oblidada, Edicions Tivoli.
  • 2015: Conflicte d'interessos: bandolerisme i vendetta a la Marina Alta en temps de cacics (1844-1875), El Petit Editor.
  • 2015: El robo de Benimassot: un misterio, una leyenda y un puñado de bandidos de La Marina, El Petit Editor.
  • 2017: El llop del Comtat: la història mai contada d'un roder anomenat el Macareno, Edicions del Sud.
  • 2019: Micalet Mas de la Llosa de Ranes, Edicions del Sud.
  • 2021: Els Ganyans: la història que no es va contar (Pego, 1844-1883), Edicions del Sud.
  • 2023: Històries de roders contades a boca de canó, Edicions del Sud.
Poesia
  • 2014: El vol del silenci, Edicions Tivoli.
  • 2016: Llibre de Guardamar de la Safor, El Petit Editor.

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Mora, Ignasi. «Català i valencià». ara.cat, 11-02-2014. [Consulta: 9 març 2015].
  2. ↑ «'Paraules en silenci', de Ràdio Pego, Menció de qualitat al millor programa de Ràdio Local». La Veu del País Valencià, 01-05-2013. [Consulta: 8 març 2015].
  3. ↑ «Pego reivindica su radio tras el galardón a ´Paraules en silenci´» (en castellà). Levante-EMV, 15-05-2013. [Consulta: 8 març 2015].
  4. ↑ «Manel Arcos i Martínez». Associació d'Editors del País Valencià. Arxivat de l'original el 2015-04-02. [Consulta: 9 març 2015].
  5. ↑ «El Micalet premia un estudio sobre el bandolerismo valenciano con ´La senda dels lladres´» (en castellà). Levante-EMV, 30-11-2008. [Consulta: 8 març 2015].
  6. ↑ «Manuel Arcos gana la beca de investigación del Ayuntamiento de Dénia» (en castellà). DENIA.COM, 28-03-2011. [Consulta: 8 març 2015].
  7. ↑ «Edicions del Sud, un projecte per vertebrar el País Valencià - Diari La Veu». [Consulta: 10 juliol 2019].
  8. ↑ Sanz, Zoa. «La cuna de los bandidos» (en castellà). Las Provincias, 05-07-2009. [Consulta: 9 març 2015].
  9. ↑ Sanz, Zoa. «El bandolero más audaz de la Valencia del XIX» (en castellà). Las Provincias, 12-08-2010. [Consulta: 9 març 2015].
  10. ↑ Moreno, María. «Los bandoleros del siglo XIX» (en castellà). Las Provincias, 11-08-2011. [Consulta: 9 març 2015].
  11. ↑ Rodrigo, Bea. «El que 'va quedar com Camot'» (en castellà). Las Provincias, 19-08-2011. [Consulta: 9 març 2015].
  12. ↑ Sanz, Zoa. «La Safor y la Marina, tierras de los guerrilleros que se enfrentaron a Napoleón» (en castellà). Las Provincias, 27-10-2012. [Consulta: 9 març 2015].
  13. ↑ Sanz, Zoa. «El bandolerismo más sangriento» (en castellà). Las Provincias, 22-11-2012. [Consulta: 9 març 2015].
  14. ↑ Font, Miquel. «Una ´sociedad clandestina´ protegía al jefe de la banda» (en castellà). Levante-EMV, 18-08-2013. [Consulta: 9 març 2015].
  15. ↑ Ripoll, Inca. «La verdad del 'robatori de Benimassot'» (en castellà). Las Provincias, 16-08-2013. [Consulta: 9 març 2015].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Manel_Arcos_i_Martínez&oldid=32815238»