Manuel Gibert i Sans

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaManuel Gibert i Sans
 Governador Civil de Barcelona
Escudo de la provincia de Barcelona.svg
9 de novembre de 1847 – 20 de setembre de 1848
Dades biogràfiques
Naixement 1795
Barcelona
Mort 1873 (77/78 anys)
Barcelona
Activitat professional
Ocupació Jurista, advocat i militar
Modifica dades a Wikidata

Manuel Gibert i Sans (Barcelona, 1795 - ibídem, 1873) fou un militar i advocat català.[1]

Biografia[modifica]

Gibert i Sans era nét del notari de Barcelona Vicente Gibert, autor de l'«Art del notari». Estudià la carrera militar i s'allistà en l'exèrcit contra Napoleó Bonaparte. Gilbert i Sans féu els estudis de dret en la facultat de Cervera, exercint la seva carrera com a advocat a partir de 1819. L'any 1821 va contreure matrimoni amb María Ángeles Olives, filla del metge de l'exèrcit Miguel Olives.

Amb els seus coneixements militars i legals, fou triat capità de la companyia de voluntaris per contenir les tumults que assotaven la ciutat de Barcelona. Fou un destacat polític del partit dels moderats, i arribà a ser governador civil de Barcelona.

L'any 1845, sent president de la Sociedad del Liceo Filarmónico Dramático, que tenia el seu teatre i els ensenyaments de música i declamació en el convent de monges de Montesión, aconseguí, amb la cooperació eficaç del seu amic Joaquim De Gispert i Anglí, traslladar aquell institut i el seu teatre, que havia servit per sufragar les despeses militars de la companyia, a l'actual Gran Teatre del Liceu, redactant el Reglament del Liceu que va ser aprovat per unanimitat, sent president del mateix durant molts anys.[2]

Fou president durant 20 anys del primer ferrocarril de l'estat entre Barcelona i Mataró; car una vegada aquesta línia fou posada en funcionament, va ser instat per un dels membres de la seva junta reguladora, Josep Bosch i Mustich, per tal d'acabar amb la discòrdia i desacord que hi existia.

En 1832 comprà els terrenys de la Plaça de Catalunya seguint pel Passeig de Gràcia fins a la Gran Via. Fou, a més, un dels precursors en l'enderrocament de les muralles de Barcelona, posant la primera pedra de l'Eixample en la que esdevindria la seva casa a la plaça Catalunya.

La reina Isabel II li atorgà el títol de marquès, que ell rebutjà.

Referències[modifica]

  1. Manuel Gibert, un barcelonés clave, La Vanguardia, 5 de novembre de 2009
  2. La casa Gibert

Enllaços externs[modifica]