Maputeoa
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | c. 1814  | ||
| Mort | 20 juny 1857 (42/43 anys) Rikitea (Polinèsia Francesa) | ||
| Causa de mort | pleuritis | ||
| Religió | Catolicisme | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Maria Eutokia Toaputeitou | ||
| Fills | Josep Gregori II | ||
| Parents | Matua, oncle | ||
Signatura  | |||
.jpg)
Maputeoa (c. 1814 - Rikitea, 20 de juny de 1857), conegut com a Te Maputeoa, batejat com a Gregorio Stanislas i de nom de rei Gregori I, va ser el penúltim monarca de l'illa polinèsia de Mangareva i la resta de les illes Gambier.[1][2] Va regnar des del 1830 fins que va morir el 1857.[3][4]
Durant el seu regnat, va capgirar les creences de la societat mangareviana, que va passar de practicar la religió indígena i fins i tot el canibalisme a ser una comunitat catòlica romana. Ho va atènyer eliminant tots els vestigis de les creences natives, com ara destruint les imatges tradicionals de fusta de la fe indígena consagrades en maraes i substituint-les per esglésies. El mateix rei va ser batejat el 25 d'agost del 1836.[5] Va conèixer el cristianisme a partir dels missioners de l'illa, encapçalats pels sacerdots francesos Honoré Laval i François Caret, de la Congregació dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. El seu oncle Matua, el gran sacerdot del temple local, també va tenir un paper fonamental en la conversió religiosa de la població de l'illa.[4][6]
Biografia
[modifica]Maputeoa era net de Mapurure (també conegut com Te Mateoa), que se sap que era viu el 1825 i que es creu que va morir el 1830 o el 1832.[7][8] Com que el fill de Mapurure, Te Ikatohara, va ser mort per uns taurons vers el 1824, ell es va convertir en rei immediatament després de la mort del seu avi. Atès que encara era menor d'edat, el seu oncle Matua, el gran sacerdot (taura tupua), va ocupar el càrrec de regent; Matua inspirava confiança al poble i podria haver arribat a tenir la intenció d'usurpar el poder al seu nebot.[9][10] En accedir al tron, Maputeoa va prendre l'autoritat sobre tot el regne, traient el fet que els seus quatre oncles posseïen conjuntament la terra amb ell; la lleialtat dels oncles envers el rei era només formal.[11] El monarca també tenia el control nominal sobre les altres illes Gambier (com ara Akamaru, Aukena, Taravai i Temoe), que disposaven de reis propis, vassalls del de Mangareva.[12]
L'agost del 1834, van arribar a Mangareva uns missioners cristians de l'orde de la Congregació dels Sagrats Cors de Jesús i Maria, provinents de Xile i encapçalats pel pare Honoré Laval i el pare François Caret.[5] En aquell moment, Mangareva era un regne independent sota el govern del rei Maputeoa, que els va negar l'accés a l'illa principal. Això no obstant, els missioners van aconseguir desembarcar en una petita illa on el líder local els va ajudar a aprendre la llengua mangareviana i, a canvi, ells van ensenyar als illencs el cristianisme. Passat un any, els missioners van reeixir a convertir a la seva religió els oriünds de Taravai, Aukena i Akamuru, van establir-hi esglésies i fins i tot van convèncer els illencs de vestir túnica.[13]
En vista d'això, Matua va acceptar les pràctiques religioses catòliques, va incitar els missioners a construir esglésies als maraes i els va assessorar sobre com enderrocar el rei.[14] Quan Maputeoa va adonar-se del que pretenia Matua, va decidir-se a tornar-s'hi i va començar a comparèixer sovint a missa. Dos anys després de l'arribada dels missioners a les illes Gambier, el rei va permetre de desmantellar el marae Te Keika (el més gran d'aquest tipus a Rikitea) i construir-hi la catedral de Sant Miquel, que es convertiria en l'església més gran del Illes del Pacífic Sud.[13] Maputeoa va ser batejat a l'església de Saint-Joseph-de-Taku a Mangareva, juntament amb 160 persones més del regne. Va adoptar el nom de Gregori després del baptisme en honor al Papa Gregori XVI, que havia enviat els missioners a l'Oceania oriental, i solemnement va posar les seves illes sota la protecció de la Mare de Déu.[15]
Maputeoa va morir el 20 de juny del 1857 de pleuresia aguda.[16][17][18] Va ser succeït com a rei de Mangareva pel seu fill petit, Josep Gregori II, amb la seva vídua, la reina Maria Eutokia Toaputeitou com a regent. El rei Josep va morir sense fills després d'un regnat d'onze anys.[16][19] Després del 1868, el regne va ser governat per regents fins que va ser annexat per França el 1881.[3] El 1977, la Polinèsia Francesa va emetre un segell amb una imatge de Maputeoa.[20] La cripta de Maputeoa es troba a la Capella Sant Pere rere la catedral de Sant Miquel.[21][22]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Kjellgren, 2007, p. 294.
- ↑ Smith, 1918, p. 130–131.
- ↑ 3,0 3,1 Cahoon, Ben. «French Polynesia». WorldStatesman.org. Worldstatesman organization. Arxivat de l'original el 23 July 2018. [Consulta: 21 juny 2015].
- ↑ 4,0 4,1 The Dublin Review, Vol. IV, 1838, p. 372–73.
- ↑ 5,0 5,1 Kerchache, 2001, p. 309.
- ↑ Garrett, 1982, p. 94.
- ↑ Scarr, 2013, p. 125.
- ↑ Laval, Newbury i O'Reilly, 1968, p. 9.
- ↑ Laval, 1842, p. 164.
- ↑ Laval, Newbury i O'Reilly, 1968, p. cxli.
- ↑ Williamson, 2013, p. 331.
- ↑ Williamson, 2013, p. 334.
- ↑ 13,0 13,1 Hordern, 2014, p. 185.
- ↑ Garrett, 1982, p. 91.
- ↑ Wiltgen, 2010, p. 151.
- ↑ 16,0 16,1 Laval, 1859, p. 288–289.
- ↑ Laval, 1968, p. 19.
- ↑ Cuzent, 1872, p. 117–118.
- ↑ Henige, 1974, p. 87.
- ↑ The American Philatelist, Vol. 91, 1977, p. 574.
- ↑ Stanley, 1999, p. 265.
- ↑ Eskridge, 1931, p. 178.
Bibliografia
[modifica]- The American Philatelist. 91. Altoona, PA: American Philatelic Association, 1977.
- Cuzent, Gilbert. Voyage aux îles Gambier (Archipel de Mangarèva). Paris: V. Masson et Fils, 1872.
- Deschanel, Paul Eugene Louis. Les intérêts français dans l'océan Pacifique. Paris: Berger-Levrault et cie, 1888.
- Eskridge, Robert Lee. Manga Reva: the Forgotten Islands. Indianapolis: The Bobbs-Merrill company, 1931.
- Garrett, John. To Live Among the Stars: Christian Origins in Oceania. Suva, Fiji: Institute of Pacific Studies, University of the South Pacific, 1982. ISBN 978-2-8254-0692-2.
- Henige, David P. The Chronology of Oral Tradition: Quest for a Chimera. Oxford: Clarendon Press, 1974. ISBN 978-0-19-821694-0.
- Hordern, Miles. Sailing the Pacific: A Voyage Across the Longest Stretch of Water on Earth, and a Journey into Its Past. New York: St. Martin's Press, 2014. ISBN 978-1-4668-7196-0.
- Laval, Honoré. Mémoires pour servir à l'histoire de Mangareva: ère chrétienne, 1834-1871. Paris: Musée de l'Homme, 1968.
- Laval, Honoré. «Missions of Eastern Oceania Letter of Father Laval, of the Society of Picpus to the Rev. Father Hilarion, of the Same Society». A: Annals of the Propagation of the Faith. III. Londres: Published for The Institution, 1842, p. 155–164.
- Laval, Honoré. «Extract from a Letter of Father Laval, of the Society of Picpus, to the Brothers Vincent and Alain». A: Annals of the Propagation of the Faith. XX. Londres: Published for The Institution, 1859, p. 288–289.
- Lesson, A. «Océanie. Archipel de Mangareva (Iles Gambier)». A: Revue de l'Orient, de l'Algërie et des colonies, 1846, p. 161–199.
- Kerchache, Jacques. Sculptures, Africa, Asia, Oceania, Americas: Musée de Louvre, Pavillon des Sessions. París: Réunion des musées nationaux, 2001. ISBN 978-2-7118-4234-6.
- Kjellgren, Eric. Oceania: Art of the Pacific Islands in the Metropolitan Museum of Art. New York: Metropolitan Museum of Art, 2007. ISBN 978-0-300-12030-1.
- Scarr, Deryck. A History of the Pacific Islands: Passages Through Tropical Time. Abingdon, UK; New York: Routledge, 2013. ISBN 978-1-136-83789-0.
- Smith, S. Percy Journal of the Polynesian Society [Wellington, NZ], 27, 1918, pàg. 115–131.
- Stanley, David. South Pacific Handbook. David Stanley, 1999. ISBN 978-1-56691-172-6.
- Williamson, Robert W. The Social and Political Systems of Central Polynesia. Cambridge: Cambridge University Press, 2013. ISBN 978-1-107-62582-2.
- Wiltgen, Ralph M. The Founding of the Roman Catholic Church in Oceania, 1825 to 1850. Eugene, OR: Wipf and Stock Publishers, 2010. ISBN 978-1-60899-536-3.
- «Glance at the Institution for the Propagation of the Faith. London. 1837». The Dublin Review. Booker & Dolman, p. 368–375.