María Soriano Llorente
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 12 juny 1900  València |
| Mort | 24 març 1996 (95 anys) Madrid |
| Activitat | |
| Ocupació | Pedagoga |
Premis | |
Maria Soriano Llorente (València,12 de juny de 1900 - Madrid, 24 de març de 1996) fou una mestra espanyola, pionera de la pedagogia terapèutica. Va dirigir l'Escola Central d'Anormals de Madrid entre 1923 i 1970. Se li concedí, a títol pòstum, l'any 1999, la condecoració de la Gran Creu de l'Orde d'Alfons X el Savi, en reconeixement a la seva tasca pedagògica en l'educació especial.[1][2][3][1]
Biografia[modifica]
Filla d'una mestra i d'un enginyer, Maria dels Desemparats Soriano Llorente va néixer a València on va passar la seva infància fins als 11 anys, en què la família es trasllada a Madrid. L'any 1919 es gradua com a Maestra de Primera Enseñanza a l'Escola Normal de Guadalajara, i el 1923 ho fa a l'Escola d'Estudis Superiors de Magisteri, secció de Ciències, de Madrid.[4] Aquest mateix any obté per oposició una plaça a l'Escola Central del Patronat d' Anormals Mentals de Madrid (després, Institut Nacional de Pedagogia Terapèutica) i n'és nomenada directora pedagògica. Romandrà en aquest centre fins a la seva jubilació l'any 1970.[5][3]
L'Escola Central d'Anormals[modifica]
Maria Soriano s'incorpora a l' Escola Central d'Anormals el 1923, quan tot just s'ha creat, i única institució pública dedicada a l'educació de l'infant discapacitat. Es troba amb un edifici de condicions precàries però aconsegueix el trasllat a un nou centre, l'any següent, que serà inaugurat per Alfons XIII, i on disposarà de més recursos. Maria Soriano aplicarà els criteris metodològics de Maria Montessori i Ovide Decroly per a dissenyar una escola fonamentada en l'estimulació per al desenvolupament físic, cognitiu i afectiu de l'infant amb discapacitat.[6]
L'Escola va disposar també d'un reglament innovador i amb un enfocament multidisciplinari que integrava en la tasca educativa al personal mèdic, els doctors César Juarros i José Palancar, i al pedagògic, Carmen Higelmo i Dolores Plaza.[3][7][6]
Aquest reglament descrivia els serveis a prestar per la institucióː consulta mèdica, laboratori de biometria i psicologia, assistència psicopedagògica per a 60 alumnes, nens i nenes, biblioteca, formació inicial per a mestres i metges i la realització de conferències per a la divulgació del coneixement en educació especial.
L'any 1926, Decroly visita l'escola i en destaca la tasca investigadora, així com la xarxa de col·laboració de què disposa amb instituts psicotècnics de Barcelona i Madrid. Els resultats d'aquestes investigacions es van presentar en diferents àmbits acadèmics ("Le psychodiagnostic de Rochard chez les enfants anormaux" en la IV Conferència internacional de Psicotecnia, París, 1927; una conferència sobre el retard com a conflicte de caràcter social en la Quinzena Social Internacional, París,1928; o el seu treball "La escuela activa como descubridora precoz de transtornos mentales" a Bilbao, el mateix any.[3][2][3]
En el marc de l'Exposició Internacional de Barcelona, l'any 1929, Maria Soriano és convidada, en reconeixement de la rellevància internacional de la seva tasca, a exposar una mostra del seu material pedagògic i clínic, així com de les investigacions dutes a terme i de treballs fets pels alumnes de l'escola.[3]
Viatges d'estudis[modifica]
L'any 1925 sol·licita una beca a la Junta per a l'Ampliació d'Estudis, per a conèixer la tasca que es duia en terme a les colònies d'estiu a Bèlgica i assistir al primer Congrés Internacional del Nen a Ginebra. Aquesta estada la posarà en contacte amb les figures més importants de l'àmbit pedagògic del moment (Montessori, Pavlov, Claparède, Piaget i Decroly) i li permetrà conèixer altres centres similars al seu.[8]
Obtindrà una nova beca per a viatjar a Alemanya i Àustria i ampliar la seva formació en institucions pedagògiques durant els estius de 1930 a 1932.[8]
L'Institut Nacional de Pedagogia Terapèutica[modifica]
Els anys 30 i 40 suposen la consolidació del projecte de Maria Soriano, tot i les dificultats pels canvis polítics de l'època, la guerra civil i l'inici de la dictadura franquista. Així, l'any 1931, amb el trasllat a unes noves instal·lacions, l'escola passa a anomenar-se Escola Nacional d'Anormals i l'any 1942 organitza les primeres colònies d'estiu, a Santander, amb una subvenció del ministeri d'Educació Nacional. És l'any 1960 quan es produeix un canvi important i l'escola canvia de nom pel d'Institut Nacional de Pedagogia Terapèutica. Fruit de l'evolució pedagògica aconseguida i dels nous enfocaments psicopedagògics, els termes "anormal" o "mentalment retardat" són substituïts, pel seu sentit negatiu, pel terme "inadaptat" i la intervenció s'orienta tant a la correcció del déficits com a l'adaptació social dels nens i nenes. L'any 1967, s'aprovarà un nou reglament que serà el model de tots els centres i associacions dedicats a l'educació especial.
Assessoraments[modifica]
En la dècada dels 60, Maria Soria desenvolupa una tasca d'assessorament en educació especial en l'àmbit local, nacional i internacional. Els projectes més destacats són la planificació de l'atenció educativa a Orense, l'any 1964, i el desenvolupament de l'educació especial a Costa Rica, l'any 1968. Finalment, amb l'elaboració del Pla Nacional d'Educació Especial, l'any 1978, el seu model educatiu tindrà una difusió en l'àmbit de l'OCDE com a exemple de planificació educativa.
Maria Soriano va presidir la Reunió Internacional per a l'Estudi Científic del Retard Mental (Santiago de Compostela, 1990) i va ser designada com a ambaixadora de l'Educació Especial d'Espanya i Iberoamérica per la UNESCO (1991).
Reconeixements[modifica]
Va rebre nombrosos reconeixements oficials, com la Creu d'Alfons XII (1925), la Creu d'Alfons X el Savi (1967), l'Ordre Civil de Beneficència (1969) i el premi Reina Sofia d'Integració (1991).[3] A títol pòstum li va ser atorgada la Gran Creu de l'Orde d'Alfons X el Savi (1999).[3]
L'any 1992 es publicà el llibre La educación de los niños deficientes mentales en España: análisis histórico a través de un hilo conductor. Libro homenaje a María Soriano, de Santiago Molina García i amb pròleg de Federico Mayor Zaragoza.[9]
Referències[modifica]
- ↑ Deaño, Manuel. «María Soriano y la educación especial en España» (en castellà). Universidad de Vigo. [Consulta: 11 febrer 2017].
- ↑ Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. La educación en la España del siglo XX: primer centenario de la creación del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes. Biblioteca Nacional, septiembre-octubre 2001, 2001, p. 186. ISBN 9788436934953.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Delgado Echeverría, Isabel; Magallón Portolés, Carmen; Barral Morán, María José. Tras las huellas de científicas españolas del XX. Pamplona: Next Door, 2022. ISBN 978-84-124767-0-5.
- ↑ San Martín Montilla, María Nieves. «Matilde Huici en España». A: Matilde Huici Navaz: La tercera mujer. Narcea Ediciones, 2009, p. 89. ISBN 9788427716353.
- ↑ Viñao, Antonio. Escuela para todos: educación y modernidad en la España del siglo XX. Madrid: Marcial Pons Historia, 2004, p. 144. ISBN 9788495379726.
- ↑ 6,0 6,1 Cabrera Pérez, Mª Victoria; Manuel Cabrera Espinosa; Juan Antonio López Cordero. «María Soriano Llorente, Psicóloga y Pedagoga española.». A: XII Congreso virtual sobre Historia de las Mujeres. Archivo Histórico Diocesano de Jaén, 2020. Dipòsit Legal J 812-2020.
- ↑ Rosa Molina Roldán; Maria Reyes Berruezo i Susana Conejero (coord.). «La Escuela Central de Anormales de Madrid». A: El largo camino hacia una educación inclusiva. Universidad Pública de Navarra, 2009, p. 297. ISBN 978-84-9769-246-5.
- ↑ 8,0 8,1 Martín Eced, Teresa. Universidad de Castilla La Mancha. Innovadores de la educación en España: becarios de la junta para ampliación de estudios, 1991, p. 338. ISBN 9788477291077.
- ↑ Molina García, Santiago. La educación de los niños deficientes mentales en España: análisis histórico a través de un hilo conductor. Libro homenaje a María Soriano.. Madrid: CEPE, 1992. ISBN 84-7869-079-4.