Vés al contingut

Mey Rahola de Falgàs

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaMey Rahola de Falgàs
Biografia
Naixement(ca) Maria del Remei Rahola de Falgàs Modifica el valor a Wikidata
25 març 1897 Modifica el valor a Wikidata
Lleó (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort17 agost 1959 Modifica el valor a Wikidata (62 anys)
Vaucresson (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Ictus Modifica el valor a Wikidata)
Activitat
Ocupaciófotògrafa Modifica el valor a Wikidata
Membre de
ProfessorsAntoni Campañà i Bandranas Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeJosep Xirau i Palau Modifica el valor a Wikidata

Mey Rahola de Falgàs (Lleó, Castella i Lleó, 25 de març de 1897 - Vaucresson, Illa de França, França, 17 d'agost de 1959) fou una fotògrafa catalana.[1][2] El seu nom complet era Maria del Remei Rahola de Falgàs.[3] Es considera l'única dona que va fer-se un lloc en els estimulants ambients de la fotografia amateur dels anys trenta a Catalunya.[4]

Formava part de la família Rahola, impulsors dels primers ferrocarrils, i va néixer a Lleó i créixer a Madrid per les circumstàncies laborals del seu pare, Francisco Rahola Puignau, enginyer de la Compañía de Ferrocarriles del Norte i aficionat a la fotografia. La família de la mare, Consuelo de Falgàs (o Falgars) i de Pouplana, formava part de la petita noblesa empordanesa. Era la gran de set germans. A Madrid, va estudiar en una escola del Sagrat Cor i va completar la seva formació amb estudis de piano. Passava els estius a Cadaqués, poble d'on era originari el seu pare, a la «casa de les madrilenyes», al carrer del Vigilant.[1]

Després de la mort del pare, el 1921, Mey Rahola es va casar amb Josep Xirau Palau, que era l'hereu d'una família de juristes de Figueres. Pels estudis de Xirau, van viure a Sevilla, Berna i Roma, i finalment es van instal·lar en un pis de la Gran Via de Barcelona.[4] Tindrien tres fills, la Maria Teresa (1923), l'Albert (1925) i en Jaume (1927).[1]

No seria fins al 1930, un cop establerts a Barcelona, quan va començar a treballar com a fotògrafa artística. Havia après la tècnica amb la col·lecció de càmeres del seu pare i amb l'ajut del seu tiet, Silví Rahola. D'altra banda, el seu cunyat, Joan Xirau, que havia sigut amic de joventut de Salvador Dalí, es va instal·lar un laboratori fotogràfic a la rebotiga de la farmàcia que regentava a Figueres. Va ser allà on Mey aprendria a revelar imatges. Va perfeccionar la tècnica fotogràfica de la mà del seu amic i fotògraf Antoni Campañà.[3] Dues de les seves germanes, les bessones Pilar i Amparo, també s'interessarien per la fotografia.[1]

Cua del pa (1937), fotografia de Mey Rahola

Mey es va començar a fer un nom en el camp de la fotografia artística catalana de l'època. Va exposar al Reial Club Marítim de Barcelona, i va ser l'única dona premiada, i en tres categories, al concurs “Catalunya 1934” del diari El Día Gráfico. També va publicar un reportatge fotogràfic a la revista femenina Claror. L'any 1935 va participar en el Saló Internacional d'Art Fotogràfic de Barcelona. El gener del 1936 es va fer sòcia de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on dos mesos després guanyaria la Medalla d'Argent del XII Concurs Anyal. La crítica de l'època va elogiar la seva feina i fins i tot el referent Joaquim Pla Janini li va dedicar un negatiu. Aquell mateix any va fer un viatge fotogràfic per Espanya amb el seu amic Antoni Campañà.[1]

Quan va arribar la Guerra Civil es va exiliar a França, fent fotos de carnet i mantenint la família treballant per a un altre estudi de fotografia a Lió.[3] A França també faria els darrers retrats coneguts de Manuel Azaña, durant una visita a Arcaishon.[1]

Un cop finalitzada la guerra, va continuar fent fotos només ocasionalment a Cadaqués i als Alps.[5] El 1947 el seu home va trobar una feina a la seu de la Unesco, i la família es va establir a Vaucresson, prop de París. Els darrers anys de la seva vida va fer d'acordionista en un grup de balls folklòrics amb el qual faria gira fins i tot per l'URSS.[4] Moriria d'un ictus el 17 d'agost de 1959.[1]

La seva obra[modifica]

Jugadores de pilota (Alegria), fotografia de Mey Rahola

Les seves imatges són d'una modernitat sorprenent. Rahola va fer fotografies de totes les maneres possibles aleshores, com a aficionada que va poder exposar ocasionalment, amb vocació de fotoreportera i com a fotògrafa d'estudi. Va adoptar recursos de les avantguardes fotogràfiques del seu temps –composicions geomètriques, perspectives innovadores, picats i contrapicats, contrallums– i va escollir i explorar temàtiques diversesː marines, nàutica i vaixells, esport i dones esportistes, fotoreportatge i autoretrat. El seu fons ha estat dispers en la família, fins que el MNAC ha adquirit algunes de les seves obres, que ha mostrat en exposició.[6][7]

Redescoberta[modifica]

El seu besnét, l'editor i musicòleg Lluís Bertran Xirau, i la fotògrafa i historiadora Roser Martínez Garcia, en una col·laboració inesperada, han dut a terme la redescoberta d'aquesta fotògrafa oblidada, fet que ha comportat diverses exposicions que l'han donat a conèixerː[8]

L'octubre de 2020[9] es va inaugurar una exposició al Museu de l'Empordà, Pintar, crear, viure. Dones artistes a l'Alt Empordà (1830-1939) que va permetre redescobrir la trajectòria d'aquesta fotògrafa. Durant els darrers anys s'està fent una feina de recerca, descobriment i catalogació de la seva obra, i la recerca als arxius familiars ha permès catalogar més de 650 proves positivades i uns 350 negatius, datats entre el 1932 i els anys 1950.[10]

L'any 2022 el Museu Nacional d'Art de Catalunya, en col·laboració amb el Museu de l'Empordà, va presentar una selecció de 80 fotografies de l'artista a l'exposició Mey Rahola, 1897-1959. La nova fotògrafa. Segons l'assagista Cristina Masanès i la historiadora Roser Martínez García, Mey Rahola «podria ser una Breslauer catalana, una dona moderna que fumava, portava pantalons, participava en regates de vela i feia unes fotografies molt valentes».[3] Complementària a aquesta, el Museu de l'Empordà va presentar Mey Rahola. Desig d’horitzons, comissariada per Lluís Bertran i Roser Martínez.[11][2]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Bertran Xirau, Lluís; Martínez Garcia, Roser. «Mey Rahola, una mirada retrobada». Revista de Girona, [en línia], 2020, Núm. 320, p. 56, [Consulta: 6-10-2020].
  2. ↑ 2,0 2,1 Rovira, Jordi. «Un tresor anomenat Mey Rahola». Capçalera. Col·legi de Periodistes de Catalunya, 19-05-2021. [Consulta: 16 juny 2024].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Vàzquez, Eva. «L'hora de Mey Rahola - 16 abril 2020». [Consulta: 6 octubre 2020].
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Vàzquez, Eva. «Mey Rahola, l'alegria». [Consulta: 6 octubre 2020].
  5. ↑ Carmona, Alba. «La modernitat de Mey Rahola, a l'InCadaqués». Diari de Girona, 03-10-2020. [Consulta: 6 octubre 2020].
  6. ↑ «Mey Rahola (1897-1959). La nova fotògrafa». Museu Nacional de Catalunya, 25-05-2022. [Consulta: 16 juny 2024].
  7. ↑ Sesé, Teresa. «Mey Rahola, la fotógrafa que no existió durante seis décadas» (en castellà). La Vanguardia, 24-11-2022. [Consulta: 16 juny 2024].
  8. ↑ Petit, Alfons. «Mey Rahola, la troballa de l'any». Diari de Girona, 31-12-2020. [Consulta: 16 juny 2024].
  9. ↑ Redacció. «El Museu de l'Empordà reivindica les artistes». [Consulta: 6 octubre 2020].
  10. ↑ Ribas Tur, Antoni. «Qui era Mey Rahola, la fotògrafa que es pentinava 'à la garçonne'». Diari Ara, 17-01-2021. [Consulta: 20 gener 2021].
  11. ↑ «El Cadaqués de Mey Rahola centra una exposició a Figueres» (en castellà). Empordà, 24-11-2022. [Consulta: 16 juny 2024].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mey_Rahola_de_Falgàs&oldid=33621772»