Moritz Hauptmann
| Moritz Hauptmann | |
|---|---|
Retrat de Hauptmann
|
|
| Naixement | 13 d'octubre, 1792 Dresden |
| Mort | 13 de gener, 1868 Leipzig |
| Nacionalitat |  Alemanya |
| Ocupació | Compositor – Musicògraf |
| Obres notables | Òpera, Mathilde monik und Metrik |
| Estil | Romàntic-clàssic |
 |
|
Moritz Hauptmann (Dresden, 13 d'octubre de 1792 - Leipzig, 13 de gener de 1868) fou un compositor i musicògraf alemany.
Fill d'un arquitecte, se'l dedicà ala mateixa professió de constructor, però ell abraçà decididament la música, anant a Gotha per estudiar violí amb Spohr. Ja el 1812 entrà de violinista en la Capella Reial de Dresden. De 1814 a 1815 va viure entre Praga i Viena, i des del 1815 fins al 1820 fou professor particular de música de la casa del príncep rus Repnin.
Tornat a Alemanya el 1820, entrà el 1822 en la Capella del Palau de Cassel. El 1842, per recomanació de Spohr i Mendelssohn, fou nomenat cantor de la Thomasschule de Leipzig, i un any després primer professor de teoria musical del Conservatori de la mateixa ciutat, recent fundat. El 1843 dirigia la revista Allgemeine Musikalische Zeitung, però no aconseguí assimilar-se a aquesta feina. Com a professor adquirí gran reputació, i el Conservatori de Leipzig li degué gran part del crèdit que assolí com Institut d'ensenyança musical, ja que en aquest tingué alumnes que després serien famosos, tals com el danès Siboni,[1] William Rockstro, Willem Frans Thooft,[2] Frederic Hymen Cowen, Martín Andreas Udbye, Johann Franz Dupont,[3] Aleksandr S Famincyn, Oscar Paul, Wasielewski, Friedrich Marpurg, Karl Eric Adolf Reiss[4] Woldemar Bargie,[5] Gustav Graben-Hoffmann,[6] Wilhelm Langhans[7] Norbert Brugmüller[8] Charles Swinnerton Heap,[9] Karl von Perfall[10] i d'altres.
Entre les seves composicions (les quals es distingeixen per la regularitat de la contextura arquitectònica, la puresa de la frase i la naturalitat en el moviment de les veus), destaquen els seus motets, dues misses, un ofertori, una Salve Regina, cants corals per a veus mixtes, diversos duets, sonates, per a piano i violí, etc.i l'òpera Mathilde monik und Metrik (Leipzig, 1853) 2,º. Edició 1873), en la que afirma les dues harmonies, major i menor, no són més que la imatge invertida l'una de l'altra.
Són així mateix de gran importància moltes observacions pròpies expressades en aquella obra, com també les seves petites feines titulades Erlänterungen zu J. S. Bach Kunst der Fuge; Ueber die Beantwortung des Fugenthemas i altres, que inserí en revistes professionals.
Després de la seva mort es publicaren les seves obres Die Lehre von der Harmonik (Leipzig, 1868), i Opuscula (Leipzig, 1874).
Bibliografia[modifica | modifica el codi]
- Enciclopèdia Espasa Volum núm. 27, pàg. 806 (ISBN 84-239-4527-8)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 55.pàg. 974 (ISBN 84-239-4555-3)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 61, pàg. 679 (ISBN 84-239-4561-8)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 18, 2a part, pàg. 2535 (ISBN 84-239-4581-2)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 50, pàg. 417 (ISBN 84-239-4550-2)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 2 (ISBN 84-239-4510-3)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 26, pàg. 881-82 (ISBN 84-239-4526-X)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 29, pàg. 645 (ISBN 84 239-4529-4)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 9. (ISBN 84 239-4509-X)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 27, pàg. 857' (ISBN 84 239-4527-8)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 43, pàg. 752 (ISBN 84-239-4543-X)
|
