Vés al contingut

Mr. Imperium

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaMr. Imperium

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióDon Hartman
Protagonistes
Director artísticCedric Gibbons i Paul Groesse
ProduccióEdwin H. Knopf
GuióEdwin H. Knopf i Don Hartman adaptació de l'obra de Edwin H. Knopf
MúsicaBronislau Kaper
FotografiaGeorge J. Folsey Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeWilliam B. Gulick i George White
VestuariWalter Plunkett
ProductoraMGM
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena1951
Durada87 min
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
GènereDrama
Lloc de la narracióCalifòrnia Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0043822 FilmAffinity: 488235 Letterboxd: mr-imperium Allmovie: v103056 TCM: 527 TV.com: movies/mr-imperium AFI: 50210 Archive.org: Mr.Imperium TMDB.org: 23245 Modifica el valor a Wikidata
Lana Turner

Mr. Imperium és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Don Hartman, estrenada el 1951.

Argument

[modifica]

Una ballarina de Hollywood anomenada Fredd Barlo (Lana Turner) reinicia el seu idil·li amb un antic amor, Alex (Ezio Pinza), príncep de Ruritania, una petita nació europea, que ara s'ha convertit en rei. Per poder seguir la seva relació, han de trobar-se en secret i usar tots els artificis possibles per a les seves trobades furtives. Però, el malèvol Primer Ministre del regne (Cedric Hardwicke) farà de tot amb tal d'aconseguir separar-los. Pel·lícula romàntica i musical on, amb temps, l'amor venç sobre tot.

Anàlisi

[modifica]

La pel·lícula és, vista avui, alhora kitsch i emocionant, infantil i verídica, artificial i torbadora. El guió i la seva posada en escena són excel·lents. Hi ha punts interessants en aquesta història d'amor entre un príncep i una artista.

El tema sembla molt recurrent, però el director n'ha tret una pel·lícula lligada per la sinceritat profunda dels personatges i el context sociopolític bastant realista. No es pot pensar en l'embolic (històricament ulterior) entre el Príncep Rainier i Grace Kelly (a Mònaco).

Les poques escenes cantades, com de comèdia musical, són gracioses... i es té la impressió que els actors les interpreten així voluntàriament. El final no és el happy end esperat, sense ser però dramàtic.

Pel que fa a Lana Turner, no té res de la rossa assassina amb què ha aconseguit la seva reputació. Un paper d'adolescent impertinent (potser el primer) per a Debbie Reynolds.

Repartiment

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]