Nacional-revolucionari

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Nacional-revolucionari és una ideologia considerada extrema dreta sorgida de la simbiosi de les dues grans ideologies socials del segle XX, el comunisme i el feixisme. De l'essència social i nacional d'aquestes ideologies, se sintetitza el corrent nacionalrevolucionari (NR), un moviment heterodox i eclèctic amb diferents tendències internes.

Orígens[modifica]

Fonts històriques[modifica]

Les fonts històriques dels moviments nacional-revolucionaris són diverses i diferents. Totes elles parteixen de variants de socialismes distints. Del sindicalisme revolucionari i de l'anarcosindicalisme va néixer el nacionalsindicalisme, antecessor nacional-revolucionari espanyol. Del bolxevisme (comunisme marxista) va néixer el nacional-bolxevisme, antecessor NR d'Europa central i oriental, amb gran rellevància a Rússia. Així mateix, moviments com el peronisme justicialista o el socialisme àrab suposen aportacions reals a la historiografia NR. Es diu, en general, que les dissidències socialistes que componen l'àrea metapolítica nacional-revolucionària forma part de la tercera revisió al marxisme, d'una tercera via revolucionària.

Darrerament han reivindicat ideòlegs d'una disparitat ben palesa: Louis-Auguste Blanqui, Pierre-Joseph Proudhon, Georges Sorel, Edouard Berth, Georges Vacher de Lapouge, Manuel Hedilla, Ramiro Ledesma Ramos, Juan Peron, Ernst Jünger, Ernst Niekish, els germans Gregor Strasser i Otto Strasser, i Jean Thiriart.

Pròpiament nacional-revolucionaris[modifica]

Existeix una gran controvèrsia entorn del naixement de la tendència nacional-revolucionària. En el text "De Jove Europa a les brigades roges" realitzat per la desapareguda associació Alternativa Europea, es parla de Jeune Europe com primera organització estrictament Nacionalrevolucionaria. Jean Thiriart esdevé, amb el seu nacional-comunitarisme, en el principal impulsor d'aquesta nova tesi revolucionària, com quedaria palesa en la tesi doctoral francesa. Jove Europa neix en 1963 i s'implanta en països com França, Espanya, Itàlia, Bèlgica, Portugal, Regne Unit o Suïssa. Sis anys despues, pressionat i cansat, Jean Thiriart decideix la autodisolución de Jeune Europe.

També va existir una organització paneuropea, promoguda per Francis Parker Yockey anomenada Front Europeu d'Alliberament composta pels següents partits:

Present[modifica]

Actualment a Europa existeixen nombrosos grups polítics i associacions nacionalrevolucionarias. Les més conegudes, serioses i importants són Nation de Bèlgica, Fiamma Tricolore a Itàlia i, a Espanya, la comunitat Xarxa Tercera Via (que inclou elements portuguesos) i el Moviment Social Republicà. Les seves idees principals són:

  • Aplicació del socialisme propi en cada Pàtria.
  • La revolució com a leitmotif de mantenir l'avantguarda social del seu ideari.
  • La defensa de la unitat de les pàtries com comunitats populars.
  • Anticapitalisme.
  • Antiglobalització.
  • Antisistema, entès com a lluita contra els sistemes actuals que ells entenen que aquestes corromputs.

Exemples internacionals[modifica]

Els nacionalrevolucionaris han vist com, durant l'última meitat del segle XX i principis del segle XXI, s'han constituït al llarg del món diversos governs de caràcter netament nacional, socialista i revolucionari. Així, Hugo Chávez gaudeix d'una àmplia simpatia dintre d'un sector específic del moviment NR. La seva lluita patriota i alhora socialista, duta a terme per una revolució democràtica i anticapitalista és una mostra de la possibilitat de vies patriotes i socialistes, però que és molt contestada i pren tints totalitaris. Així mateix, partits nacionalrevolucionaris com el Partit Baas de l'Iraq i Síria o algunes polítiques de Evo Morales a Bolívia suposen l'afirmació de la tendència nacionalrevolucionària, sense arribar-se a definir oficialment així.

Enllaços externs[modifica]