Observació participant
L'observació participant és un mètode de recerca qualitativa utilitzat en les ciències socials, principalment per l'antropologia cultural, però també per part de la sociologia, els estudis de comunicació i la psicologia social.
Consisteix que l'investigador interaccioni amb els investigats (o informants) en el context propi d'aquests, compartint-ne l'experiència quotidiana, alhora que es recullen dades de manera sistemàtica i no intrusiva.[1] Durant el procés de recerca l'investigador passa a formar part del grup estudiat, ha de ser acceptat per aquest i ha de negociar socialment la seva posició i participació.
Tot i que hi ha antecedents anteriors, el mètode s'origina i defineix a partir de la dècada dels anys 30 del segle XX a través del treball de camp dels antropòlegs socials, especialment dels estudiants de Franz Boas als Estats Units i en la recerca de sociologia urbana de l'Escola de Chicago. S'ha utilitzat per estudiar comunitats de tota classe: religioses, laborals, subcultures urbanes, sociabilitat a les xarxes digitals, etc.
L'investigador manté un punt equidistant entre l'objectivitat i la identificació amb els altres informants, que li permet entendre "des de dins" un fenomen, sense els prejudicis propis i per tant adoptant un enfocament sovint proper al relativisme cultural però sempre amb el distanciament que permet enumerar els pressupòsits i qüestions implícites o els tabús associats a aquella pràctica cultural. Per tant suposa adoptar un enfocament que combini l'esperit crític amb l'empatia. Les principals limitacions com a metodologia de recerca sorgeixen justament d'aquest difícil equilibri.
Referències[modifica]
- ↑ Taylor, S.J; Bogdan, R. «La observación participante. Preparación del trabajo de campo». A: Introducción a los métodos cualitativos de investigación (en castellà). Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica, S.A, 1987, p.31 (Paidós Básica). ISBN 84-7509-816-9.
