Oxiclorur de coure

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cristalls d’oxiclorur de coure

L’oxiclorur de coure o trihidròxid de clorur de dicoure (en anglès:copper (II) oxychloride o dicopper chloride trihydroxide) és un compost químic amb la fórmula química Cu2(OH)3Cl. Es tracta d’una substància sòlida cristallina verdosa que es troba de forma natural en alguns jaciments de minerals, productes de la corrosió dels metalls i en alguns sistemes biològics i un dels seus usos principals és com a fungicida acceptat també en agricultura ecològica. També es fabrica industrialment. Des de 1994 se’n fabriquen milers de tones a l’any i s’incorpora com suplement nutricional en animals de la ramaderia. .

Presència en la natura[modifica | modifica el codi]

Cu2(OH)3Cl es troba en minerals naturals en quatre formes cristallines polimòrfiques: atacamita, paratacamita, clinoatacamita, i botallackita .[1] [2] [3][4][5][6][7]

La forma més comuna de Cu2(OH)3Cl és l’atacamita, producte de l’oxidació d’altres minerals e coure, que rep el nom del desert d’Atacama de Xile on es troba i en altres llocs àrids però també en les fumaroles submarines. L’atacamita es presnta tsambé en objectes de bronze de l’antic Egipte i Mesopotàmia . Es troba atacamiita en la mandíbula del cuc Glycera dibranchiate. L’atacamita és estable.[2][3][4][8]

Propietats[modifica | modifica el codi]

L’oxiclorur de coure Cu2(OH)3Cl es descompon per sobre dels 220 oC amb eliminació de l’àcid clorhídric. És molt estable en medis de pH neutre però en els alcalins si s’esclafa dóna òxids. És virtualment insoluble en aigua i en solvents orgànics i soluble en àcids minerals donant les corresponents sals de coure, també és soluble en les solucions d’amoni, amines i EDTA .

Fàcilment es converteix en hidròxid de coure reaccionant amb hidròxid de sodi

Cu2(OH)3Cl + 3 HCl → 2 CuCl2 + 3 H2O (eq.1)
Cu2(OH)3Cl + 3 NaOH → 2Cu(OH)2 + NaCl (eq.2)


Preparació[modifica | modifica el codi]

  • Hidròlisi de CuCl2
2CuCl2 + 3 NaOH → Cu2(OH)3Cl + 3 NaCl (eq.3)

també per la següent reacció:

CuCl2 + 3 CuO + 3 H2O → 2 Cu2(OH)3Cl (eq.4)
  • Producció industrial per oxidació a l’aire de Cu(I)Cl en una solució en salmorra

Usos[modifica | modifica el codi]

Abans de l’any 1994, la producció industrial d’oxiclorur de coure es dedicava a fungicides o a producte intermedi en la producció d’altres compostos de coure. A partir d’aquesta data es va emprar també en la nutrició animal [9][10]


Com a fungicida s’utilitza en la majoria dels cultius: te, fruiters, cítrics, vinya, cautxú natural, cotó etc contra fongs com Phytophtora i altres espargint-lo sobre les plantes.[1][11]

Com a pigment en vidre i ceràmica, pintures de parets, manuscrits antics. També com a cosmètic en l’antic Egipte .[12][13]

En pirotècnia com agent colorant blau.

Com a catalitzador en síntesi orgànica per la cloració i oxidació


Com a suplement nutricional comercial es basa en la necessitat del coure, a nivells baixos, ja que es presenta en enzims amb funcions metabòliques en la majoria dels organismes. Des de 1900 s’incorpora coure a la dieta dels animals de la ramaderia però es feia amb altres compostos de coure com el sulfat de coure pentahidratat que donava alguns problemes de reaccions indesitjades en ambients calents i humits, per això es va substituir per l’oxiclorur de coure que és molt estable.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Richardson, H. W. Ed., Handbook of Copper Compounds and Applications. Marcel Dekker, Inc., New York, NY, U.S.A., 1997, 71.
  2. 2,0 2,1 (a) http://www.handbookofmineralogy.org/pdfs/atacamite.pdf; (b) http://www.handbookofmineralogy.org/pdfs/botallackite.pdf; (c) http://www.handbookofmineralogy.org/pdfs/paratacamite.pdf (d) http://www.handbookofmineralogy.org/pdfs/clinoatacamite.pdf
  3. 3,0 3,1 (a) http://webmineral.com/data/Atacamite.shtml; (b) http://webmineral.com/data/Botallackite.shtml; (c) http://webmineral.com/data/Paratacamite.shtml; (d) http://webmineral.com/data/clinoatacamite.shtml.
  4. 4,0 4,1 (a) Wells, A. F. The crystal structure of atacamite and the crystal chemistry of cupric compounds. Acta Crystallogr. 1949, 2, 175-80. (b) Paris, J. B; Hyde, B. G. The structure of atacamite and its relationship to spinel. Crystal. Struc. Comm. 1986, C42(10), 1277-80.
  5. Hawthorne, F. C. Refinement of the crystal structure of botallackite. Mineral Mag. 1985, 49, 87- 89.
  6. FLeet, M.E. The crystal structure of paratacamite, Cu2(OH)3Cl. Acta Crystallorg. 1975, 831, 183-187.
  7. (a) Jambor, J. L.; Dutrizac, J. E.; Roberts, A. C.; Grice, J. D.; Szyma´nski, J. T. Clinoatacamite, a new polymorph of Cu2(OH)3Cl, and its relationship to paratacamite and “anarakite”. Can. Mineral. 1996, 34, 61–72; (b) Grice, J.D.; Szyma´nski, J. T.; Jambor, J. L. The crystal structure of clinoatacamite, a new polymorph of Cu2(OH)3Cl. Can. Mineral. 1996, 34, 73–78.
  8. (a) Lichtenegger, H. C.; Schöberl, T.; Bartl, M. H.; Waite, H.; Stucky, G. D. High Abrasion Resistance with Sparse Mineralization: Copper Biomineral in Worm Jaws. Science 2002, 298 (5592), 389 – 392; (b) Lichtenegger, H. C.; Birkedal, H.; Casa, D. M.; Cross, J. O.; Heald, S. M.; Waite, H.; Stucky, G. D. Distribution and Role of Trace Transition Metals in Glycera Worm Jaws Studied with Synchrotron Microbeam Techniques. Chem. Mater. 2005, 17, 2927-2931
  9. (a) Steward, F. A. Micronutrients, Heritage Environmental Service, US. Micronutrient supplement. WO95024834, US5451414, US5534043. (b) Steward, F. A. Micronutrients, Heritage Environmental Service, US. Vitamin compatible micronutrient supplement. WO00032206.
  10. Steward, F. A. Development and manufacture of an innovative mineral feed ingredient produced from recycled copper. Proceeding of The 4th Int. Symposium on Recycling of Metals and Engineered Materials, Oct. 22-25, 2000, Pittsburgh, PA.
  11. Lubej, A.; Koloini, T.; Pohar, C. INDUSTRIAL PRECIPITATION OF CUPRIC HYDROXY-SALTS. Acta Chim. Slov. 2004, 51, 751-768.
  12. Eastaugh, N.; Walsh, V.; Chaplin, T.; Siddall, R. The Pigment Compendium. A Dictionary of Historical Pigments. Elsevier Butterworth-Heinemann Linacre House, Oxford, UK. 2004.
  13. Scott, D. A. A Review of Copper Chlorides and Related Salts in Bronze Corrosion and as Painting Pigments. Studies in Conservation 2000, 45(1), 39-53.