Palau Berenguer d'Aguilar
Palau Berenguer d'Aguilar | ||||
---|---|---|---|---|
Dades | ||||
Tipus | Palau | |||
Característiques | ||||
Estil arquitectònic | arquitectura gòtica | |||
Localització geogràfica | ||||
Entitat territorial administrativa | Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) | |||
Localització | Montcada, 15, Cremat Gran, 2-6 | |||
| ||||
Bé cultural d'interès local | ||||
Id. IPAC | 40492 | |||
Id. Barcelona | 417 | |||
El Palau Berenguer d'Aguilar és un edifici situat als carrers de Montcada i Cremat Gran de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1][2]
Història
[modifica]La primera referència documental (a través d'un escut a l'enteixinat de la sala noble) situa la família Caldes com a propietària de la casa a les darreries del segle xiii. Durant els segles xiv i xv es documenten diferents transmissions de la propietat de la cassa: l'any 1332 va ser adquirida per Pere Mitjavila, el 1386 per Joan Corominies i el 1432 per Ramon Desplà. Poc després, el 1463, la casa va ser comprada per Berenguer d'Aguilar, els descedents del qual van mantenir-ne la propietat fins a la segona meitat del segle xvi, tot realitzant obres de gran significació estructural.[1]
Des de la segona meitat del segle xvii i durant el segle xviii, aquest gran casal fou propietat de la branca Descatllar-Cruïlles i Rocabertí, que també van deixar la seva empremta a la casa en forma d'obres molt significatives, com una de documentada el 1690, obra de Jaume Arnaudies. A inici del segle xix, els propietaris Pere Clerch i Llorenç Pons hi van realitzar un seguit de modificacions, l'autor de les quals fou Josep Mas i Vila.[1]
Durant el segle xix i principis del segle xx, el palau va ser adaptat com a finca de veïns i la sala noble va ser llogada com a botiga de cartrons. El 1953 va ser adquirida per l'Ajuntament de Barcelona i es va començar una campanya d'obres amb diverses fases a càrrec d'Adolf Florensa (1954-1956) i Joaquim de Ros i de Ramis (1959) que van eliminar bona part del seu passat barroc per tal de recuperar els dels elements gòtics.[1]
Actualment, i des del 1963, el palau la casa acull les dependències del Museu Picasso, motiu pel qual es van realitzar diverses campanyes d'obres que van modificar-lo considerablement. El 1983 es va construir un corredor transversal, projectat pels arquitectes Enric Sòria i Jordi Garcés, que en va modificar bona part de l'estructura original, obrint les mitgeres entre les finques que configuren el museu i eliminant alguns testimonis històrics constructius com l'antic pati elevat.[1]
Descripció
[modifica]Disposa també d'una façana posterior oberta al nou espai de la plaça de Jaume Sabartés, sorgida de l'enderroc de l'illa de cases que hi havia entre els carrers de Cremat Gran i Cremat Xic. També ocupa la volta sobre el carrer de Cremat Xic.[1] Consta de planta baixa i tres pisos i està coberta per teulades pràcticament en la seva totalitat, a excepció del sector més oriental on la solució utilitzada pel seu coronament és la d'un terrat pla i transitable.[1]
Al baixos del carrer de Montcada es localitza la gran portalada amb un arc escarser adovellat (obra del segle xviii) que dona accés a l'interior de la casa a través d'un vestíbul. Al costat d'aquesta, es localitzen tres grans finestres (que es corresponen als estudis de la casa realitzats al segle xvi) ricament decorades amb motius heràldics i escultòrics de la família Aguilar. La resta de nivells, a excepció del nivell de sotacoberta (amb petites finestres rectangulars), presenta balcons amb una estructura en volada de ferro, paviment de rajola i barana de ferro amb barrots helicoïdals, fruit d'una reforma del segle xviii. Aquests balcons haurien substituït les finestres existents anteriorment, de les quals encara se'n conserven dues amb llindes motllurades i motius escultòrics.[1]
Al pati es localitza la gran escala monumental que dona accés al primer pis o planta noble de la casa. Aquesta escala es troba protegida per un gran ràfec de fusta, de fàbrica barroca, adossat al mur on s'obren tres finestres amb llinda esculpida. Aquestes obertures, amb origen al segle xiii, haurien estat modificades durant l'època en què la casa va pertànyer a la nissaga Aguilar (segle xvi), tot substituint les llindes de mig punt de les finestres coronelles medievals, per unes rectes amb escuts i baixos relleus figuratius. D'aquesta època trobem també la galeria o naia amb arcs apuntats i la porta d'accés a l'antic estudi de la casa, localitzada al replà de l'escala noble. Aquesta porta constitueix un dels testimonis renaixentistes més rellevants de l'edifici amb un arc mixtilini amb motius vegetals i un relleu figuratiu que representa a Sant Cristòfol portant al nen Jesús.[1]
Tot i que una bona part de les estructures conservades al llarg del temps són renaixentistes i barroques, aquest gran casal urbà, compta amb testimonis materials de cronologies medievals com l'arc de mig punt localitzat a la façana més meridional del pati, únic testimoni de la tribuna medieval que donava accés a la casa. Al darrer nivell de les façanes que donen al pati, es localitza una galeria amb arcuacions que, tot i que hauria estat modificada al segle xx, hauria d'associar-se a alguna de les campanyes d'obres barroques. Tanmateix tant a la planta baixa com al pis noble, es conserven sengles forjats de fusta amb policromia original medieval, realitzats molt probablement a les darreries del segle xiii, ja que presenta l'heràldica de la família Caldes. Tot i així, el de la planta baixa, va ser modificat cap al segle xvi, quan es van construir els estudis de la casa i es segregà aquest espai, tot realitzant una nova decoració amb paper pintat en una part del forjat.[1]
Actualment, l'interior es troba força modificat, ja que ha estat adaptat (a través de diverses campanyes d'obres al Plantilla:Segle XX) a les necessitats expositives del Museu Picasso. Així, a la planta baixa hi ha un passadís o corredor transversal que comunica amb la resta d'edificis del museu (núms. 17, 19 i 21-23) i que va ser construït l'any 1983. D'aquestes cronologies contemporànies és també la construcció de l'anomenada Sala de les Menines que es va construir al lloc que ocupava l'antic pati elevat de la finca. Aquest espai d'esbarjo barroc, en origen amb arbres (tarongers i llimoners) substituïa l'hort medieval de la casa i era un dels pocs testimonis d'aquest tipus que encara es conservaven a la ciutat de Barcelona. Amb la seva supressió, es va amagar també una façana d'estil classicista que feia mitgera amb la finca del núm. 17 i que actualment només és visible des del segon pis, ocupat per les oficines del museu. A través d'aquestes, s'accedeix a la galeria porxada que s'obria al pati elevat (i anteriorment a l'hort medieval de la casa) amb arcuacions que presenten els carcanyols dels arcs esculpits.[1]
El pati es localitza a la banda més occidental de la casa i es caracteritza per la presència d'elements estructurals de gran rellevància històrica i arquitectònica, com la gran escala d'accés a la planta noble, la tribuna o naia desenvolupada al primer pis de les façanes septentrional i oriental, o les portes i finestres de diferents cronologies i tipologia.[1]
El pati elevat va ser molt comú a l'arquitectura domèstica noble durant el Barroc, configurat com un espai d'esplai amb plantes i arbres. Es desenvolupava a cota de primer pis i a la banda posterior de la casa, on tradicionalment es trobava l'hort medieval. Aquest espai va desaparèixer amb una de les darreres adaptacions de l'edifici a les exigències del Museu Picasso, del qual es seu des del 1963 i actualment és la coneguda com "Sala de les Menines".[1]
La sala noble del primer pis és un dels espais que millor va conservar la seva estructura i decoració fins a la restauració realitzada a mitjans del segle xx. A més del forjat de fusta policromada ja comentat, conservava testimonis de pintura mural decorativa medieval, actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Aquests testimonis, de temàtica històrica (representen l'assalt a la ciutat de Mallorca, la Batalla de Porto-Pí i una possible vista de la ciutat amb la catedral) es localitzaven a la banda superior del mur, concretament a sobre del nivell de finestres i entre els permòdols que suportaven les bigues.[1]
L'espai cobert amb una volta de maó en sardinell i un gran pilar central de pedra, és un dels àmbits més rellevants de la planta baixa de la casa. Construït cap a mitjans del segle xviii, al lloc que ocupava l'antic hort medieval de la casa, compliria amb una doble funció: d'una banda magatzem i d'altra estructura de suport del gran pati elevat que es desenvolupava a la planta noble de la finca. Constitueix un espai únic, només equiparable a altres testimonis similars al mateix carrer de Montcada (núms. 12 i 17). Aquests, a diferència d'altres exemples, construïts a sobre d'un terraplè, es projecten com espais diàfans, fet que dona testimoni de les possibilitats econòmiques dels propietaris per fer una obra de tals característiques.[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 «Casa Berenguer d'Aguilar». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «Palau Berenguer d'Aguilar. Museu Picasso». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
Enllaços externs
[modifica]- «Palau Aguilar». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Palau Berenguer d'Aguilar - Museo Picasso». UPCommons.