Paradoxa del mentider

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La paradoxa del mentider és en realitat un conjunt de paradoxes relacionades.[1] L'exemple més simple de la mateixa sorgeix en considerar l'oració: «Aquesta oració és falsa". Donat el principi del tercer exclòs, aquesta oració ha de ser vertadera o falsa. Si suposem que és veritable, llavors tot el que l'oració afirma és el cas. Però l'oració afirma que ella mateixa és falsa, i això contradiu la nostra suposició original que és veritable. Suposem, doncs, que l'oració és falsa. Després, el que afirma ha de ser fals. Però això significa que és fals que ella mateixa sigui falsa, la qual cosa torna a contradir la nostra suposició anterior. D'aquesta manera, no és possible assignar un valor de veritat a la pregària sense contradir.[1]

A través dels segles, l'interès per resoldre aquesta paradoxa i les seves variants ha impulsat una enorme quantitat de treball en semàntica, lògica i filosofia en general.[2]

Comentari[modifica | modifica el codi]

Aquesta paradoxa mostra que és possible construir oracions perfectament correctes segons les regles gramaticals i semàntiques però que poden no tenir un valor de veritat segons la lògica tradicional.

Considerem una de les formes més simples d'aquesta paradoxa: "Aquesta oració és falsa":

  • Si suposem que aquesta afirmació és vertadera, llavors el que diu és veritable. Ja que l'oració afirma que és falsa, llavors ha de ser falsa. Per tant, si suposem que és veritable, arribem una contradicció.
  • Si suposem que l'oració és falsa, llavors el que diu ha de ser fals. Ja que afirma que l'oració és falsa, llavors la frase ha de ser veritable. De nou, si suposem que és falsa, arribem una contradicció.

La primera versió coneguda[modifica | modifica el codi]

La versió més antiga de la paradoxa del mentider s'atribueix al filòsof grec Eubúlides de Milet, que va viure al Segle IV aC Suposadament Eubúlides va dir:

Un home afirma que està mentint. El que diu és vertader o fals?

Una versió doble[modifica | modifica el codi]

És possible construir aquesta paradoxa de manera que una afirmació no es refereixi directament al seu propi valor de veritat. Hi ha d'aquesta manera diverses versions equivalents:

  • La més simple: "La pregària posterior és certa" i "La pregària anterior és falsa".
  • Una targeta, en una de les cares apareix: "El que està escrit en l'altra cara és cert" i en l'altra: "El que està escrit en l'altra cara és fals".
  • Un llibre, que a la pàgina 23 té escrit "El que està escrit a la pàgina 24 és cert" i en la pàgina 24: "El que està escrit a la pàgina 23 és fals".

En realitat es tracta d'una qüestió de autoreferència. Exemple clàssic és el del llibre en la nota final afirma "tot l'escrit en aquest llibre és fals". La qual cosa deixa oberta la possibilitat que aquella última afirmació també ho sigui, i en aquest cas la resta seria vertader o, per contra, si aquella afirmació fos veritable la resta del llibre seria fals. Però com l'última afirmació es troba dins del mateix llibre la interpretació sobre l'abast de la mateixa deixa a la veracitat del llibre lliurada cap a l'infinit. Així, només és possible sortir del circuit de la autoreferència prenent com a punt de partida un punt de vista apartat de l'objecte que es valori.

  • Paradoxa de Epimènides: una paradoxa que aparenta ser una versió de la paradoxa del mentider, però que realment no ho és.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Liar paradox». A: Simon Blackburn. The Oxford Dictionary of Philosophy. 2008 Edition (en anglès). Oxford University Press. 
  2. Nepomuceno Fernández, àngel; Quesada Moreno, José Francisco; Salguero Lamilla, Francisco José; Salguero, Francisco J.. Informació: Tractament i representació. Universitat de Sevilla, 2001, p. 98-102. ISBN 9788447206926.