Peneplà
Un peneplà o peneplana (del llatí paene = quasi, i plana), en geomorfologia i geologia, designa una àmplia plana formada per un relleu quasi uniforme, amb lleugeres desnivellacions que resulta d'una perllongada erosió i de la confluència i treball de les conques hidrogràfiques. El peneplà està constituït per un conjunt de tàlvegs i d'interfluvis d'escàs desnivell respecte de les valls, amb formes i relleus residuals al llarg de la conca dels rius.[1]
Terminologia
[modifica]El concepte va ser desenvolupat pels primers geomorfòlegs: William Morris Davis i Walther Penck a principis del segle xx. La utilització d'aquest terme implica la noció, actualment motiu de serioses objeccions, d'una orogènesi a la qual haja succeït una perllongada fase d'estabilitat tectònica sense rejoveniment del relleu que haguera permès el normal desenvolupament del cicle geogràfic. El peneplà, segons el cicle geogràfic o d'erosió de Davis, s'associa a la vellesa o estadi terminal d'un relleu.[2] El peneplà seria, per tant, el resultat de l'última etapa del cicle produïda per les aigües hidrogràfiques.[1]
Forma
[modifica]En la forma, el peneplà presenta una superfície d’erosió extensa i lleugerament ondulada composta per zones interfluvials i àmplis tàlvegs. La forma ha estat fortament llaurada per l’erosió fluvial i, en molts casos també per l’acció eòlica, marina o periglacial. Normalment és recoberta pels sefiments.[2]
Discussió conceptual
[modifica]El concepte de peneplà i de la peneplanació com a procés geomorfològic, suporta una controvèrsia per la manca d'exemples clars en formació actuals o en curs i la incertesa a l'hora d'identificar, estrictament, els exemples relictes del passat.[3][4] Per a alguns geomorfòlegs, les peneplanes es redueixen al nivell de base que representa el nivell del mar, cosa que condideren crucial, mentre que altres ignoren aquesta premissa.[4] Per a molts, aquesta condició estaria per damunt del tipus de mecanisme precís de formació de les peneplanes i, fins i tot del mecanisme de formació d'alguns pediplans existents entre peneplanes.[5]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Peneplà». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 Riba Arderiu, O.. «peneplà». Diccionari de Geologia, IEC, 1997. [Consulta: 4 agost 2023].
- ↑ Phillips, Jonathan D (2002). "Erosion, isostatic response, and the missing peneplains". Geomorphology. 45(3–4): 225–241. Bibcode:2002Geomo..45..225P. doi:10.1016/S0169-555X(01)00156-8. https://ui.adsabs.harvard.edu/abs/2002Geomo..45..225P
- ↑ 4,0 4,1 Migoń, Piotr (2004). "Peneplain". In Goudie, A.S. (ed.). Encyclopedia of Geomorphology. Routledge. pp. 771–772.
- ↑ Lidmar-Bergström, Karna; Bonow, Johan M.; Japsen, Peter (2013). "Stratigraphic Landscape Analysis and geomorphological paradigms: Scandinavia as an example of Phanerozoic uplift and subsidence". Global and Planetary Change. 100: 153–171. Bibcode:2013GPC...100..153L. doi:10.1016/j.gloplacha.2012.10.015.https://ui.adsabs.harvard.edu/abs/2015Natur.520..526Y/abstract