Peregrí Proteu

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaPeregrí Proteu
Dades biogràfiques
Naixement Pàrion
Mort 165
Olímpia
Causa de mort Immolació
Activitat professional
Ocupació Filòsof
Època Període hel·lenístic
Modifica dades a Wikidata

Peregrí Proteu (en grec antic Περεγρῖνος Πρωτεύς Peregrínos Proteús, en llatí Peregrinus Proteus) va ser un filòsof cínic grec nascut a Pàrion, a l'Hel·lespont, que va viure al segle II. La seva vida es coneix a partir de la biografia que va escriure Llucià de Samòsata Περι τῆς Περεγρίνου τελευτῆς, De Morte Peregrini, tot i que li és contrària, pel to satíric de l'obra.

Biografia[modifica]

Els seus anys de joventut van ser agitats, amb una successió de malifetes. Sorprès en adulteri quan era a Armènia, va ser tret del llit a cops de bastó i va haver de fugir per la teulada. Poc després, per corrompre un noi, va haver de pagar 3.000 dracmes als pares del jove perquè no el denunciessin davant del governador d'Àsia. Llucià diu també que va estrangular el seu pare perquè no podia suportar un vell que ja havia passat dels seixanta anys. Quan es van saber els fets, ell mateix es desterrà i va vagar sense rumb d'un lloc a l'altre, fins que, durant les primeres dècades del segle II va entrar en contacte amb una comunitat cristiana establerta a Palestina. Allà va estudiar la "doctrina admirable" dels cristians fins que va arribar a ser "cap de la sinagoga" o "guia dels actes religiosos", diu Llucià. La comunitat li va donar funcions de legislador. Comentava els llibres sagrats i fins i tot en va escriure ell, amb contingut filosòfic, cosa que li va donar el malnom de "Nou Sòcrates". Es va fer tancar a la presó, i assabentat d'això el governador de Síria, un home culte al que li agradava la filosofia, el va fer posar en llibertat, però el va expulsar de la província. Peregrí va tornar a la seva ciutat natal, on va trobar hostilitat per part de la gent, que no havia oblidat l'assassinat del seu pare. Segons Llucià, es va presentar a l'assemblea de la ciutat vestint com ho feien els filòsofs cínics o estoics: el cabell llarg, un mantell brut, una alforja penjant i un bastó a la mà. Va anunciar que donaria a la ciutat tota l'herència que el seu pare l'hi havia deixat, i les amenaces i l'odi es van convertir en elogis, oblidant tots la mort del pare. Després va viatjar un altre cop d'un lloc a l'altre, protegit i alimentat per les comunitats cristianes, però quan va profanar una cerimònia religiosa fou excomunicat. Llucià no diu quina norma va infringir, però el més segur és que va menjar carn de víctimes d'un sacrifici, cosa que prohibeix el Nou Testament. Expulsat pels cristians, va buscar refugi a Egipte, on va seguir una vida estrictament ascètica. Portava la meitat del cap rapat, la cara empastifada de fang i es feia assotar o es masturbava davant de la gent per tal, deia, de fer una demostració d'un "acte indiferent". Més endavant va anar a Roma on va cometre diversos abusos i on va exposar les seves opinions contràries a l'emperador. D'allà en va ser expulsat pel prefecte de la ciutat, potser en temps d'Antoninus Pius. Això li va donar molta fama, ja que se'l va comparar amb altres filòsofs desterrats, com Musoni Ruf, expulsat per Neró i després per Vespasià, i també Dió de Prusa o Epictet, desterrats per Domicià.

L'últim dels seus viatges el va fer a Grècia. Es va establir a Elis, prop d'Olímpia, i va assistir a quatre Jocs Olímpics consecutius: els de 153, 157, 161 i 165. Va tractar de persuadir els grecs que s'aixequessin contra Roma, però el 157 va haver-se de retractar. Els anys següents, diu Llucià, va anar perdent popularitat, i quasi ningú li prestava atenció. Per això, durant els Jocs Olímpics del 161 va anunciar que quatre anys després es cremaria viu, amb la intenció d'ensenyar als homes a menysprear la mort i a mostrar fermesa davant del sofriment. Lluciá explica que va fer això portat per la seva "passió per la glòria", i que volia comparar-se amb Heròstrat, que l'any 356 aC va cremar el temple d'Artèmis a Efes, amb l'únic propòsit de ser famós. Durant els anys anteriors a la seva mort, Peregrí va canviar el seu nom de Proteu pel de Fènix, l'au que reneix de les seves cendres. Recitava antics oracles que deien que ell es convertiria en un esperit guardià de la nit, i demanava que li aixequessin estàtues i altars.

Mort[modifica]

Arribada la data anunciada, la 236 Olimpíada a l'any 165, una gran multitud, la major part assistents als Jocs Olímpics, van anar a escoltar el filòsof. Uns el censuraven, i altres aprovaven la seva decisió. Havia preparat una pira funerària a Harpinna, una ciutat molt propera, i quan va sortir la lluna Proteu va comparèixer vestit com acostumava. L'acompanyaven alguns filòsofs cínics amics d'ell, amb torxes per encendre la pira. El filòsof també portava la seva. Va demanar encens per tirar-lo al foc i girant-se cap al sud va dir: "Esperits paterns i materns acolliu-me benèvols". Dit això es va llençar al foc, on ja no es va veure més, rodejat per les immenses flames que el cobrien. Hi va haver gent que es pensava veure'l viu l'endemà, ja que havia corregut el rumor de que quan sortís el sol pujaria a la pira després d'haver dirigit a l'astre la salutació, tal com feien els bramans. Altres van anar a lloc per recollir alguna relíquia. Un home va dir que havia vist Proteu vestit de blanc i amb una corona d'oliver silvestre. Uns altres, que havia pujat dalt d'un voltor. Alguns deixebles seus van fundar un santuari oracular al lloc de la pira, on es feien processons nocturnes amb torxes. Alguns dels oracles que es recollien al santuari van passar a formar part de diversos reculls oraculars.

Aule Gel·li, a Les Nits àtiques, parla de Peregrí, i diu que el va conèixer personalment quan vivia en una cabana a les envoltes d'Atenes. Li dedica grans elogis i diu que va recollir de la seva boca"paraules de moral profunda i gran utilitat". Atenàgores diu que a Parion se li va erigir una estàtua, famosa perquè donava oracles. A l'escrit Intercessió en favor dels cristians, obra dedicada a Marc Aureli i Luci Ver, aquest autor parla del suïcidi de Peregrí com una cosa recent, i a més, coneguda per l'emperador.[1]

Referències[modifica]

  1. Montero, Santiago. Diccionario de adivinos, magos y astrólogos de la antigüedad. Valladolid: Trotta, 1997, p. 238-240. ISBN 8481641618.