Plaça Nova

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Plaça Nova (Palafrugell)».
Infotaula de vial urbàPlaça Nova
Palau episcopal - des de la plaça Nova.jpg
Torre del portal romà i façana del Palau del Bisbe
Tipus Districtes i barris de Barcelona
Noms anteriors Plaça de Vázquez de Mella
Situació
Barri(s) El Gòtic
Districte(s) Ciutat Vella
Municipi Barcelona
Interseccions
Dimensions
Forma irregular
Construcció
Creació 1358
41° 23′ 03″ N, 2° 10′ 31″ E / 41.384252777778°N,2.1752611111111°E / 41.384252777778; 2.1752611111111
Modifica dades a Wikidata

La plaça Nova de Barcelona s'obre davant l'antiga Porta Praetoria, una de les portes de la ciutat romana, al cor del barri Gòtic, coneguda com el Portal del Bisbe. En aquesta porta començava el decumanus, un dels carrers principals, i hi confluïen els dos aqüeductes que duien l'aigua a Bàrcino. Avui en dia es pot veure una reproducció d'un fragment de l'aqüeducte romà, construïda el 1958.[1]

Segons el nomenclàtor de Barcelona,[2] es va formar el 1355 quan el Consell de la ciutat decideix de canalitzar fins a la plaça de Sant Jaume les aigües procedents de la serra de Collserola. El 30 d'octubre es començaren a enderrocar les cases que hi havia al davant del Portal del Bisbe. L'abril del 1358 la plaça ja era acabada i des de llavors porta el nom actual, que només s'ha canviat pel de Vázquez de Mella durant un curt període a la mort d'aquest polític, el 1928.

Va ser una plaça tancada, típicament medieval, fins a la dècada del 1940, quan aprofitant la remodelació arran de les destrosses causades pels bombardeigs de la guerra civil es va obrir l'avinguda de la Catedral, fent realitat un dels trams (juntament amb la consegüent avinguda de Francesc Cambó) de la Gran Via que traçava el Pla de Reforma Interior d'Àngel Baixeras del 1899 i que ja era prevista al Pla Cerdà del 1860. La plaça i l'avinguda van ser objecte d'una excavació arqueològica intensiva abans de la construcció d'un aparcament subterrani, i el 1991 va ser de nou urbanitzada. El 1994 s'hi van instal·lar les lletres Barcino, poema visual escultòric de Joan Brossa, al límit teòric que separa la plaça de l'avinguda.

Actualment la plaça, de forma irregular, lleugerament triangular, queda oberta per la banda est, on s'ajunta amb l'avinguda de la Catedral sense solució de continuïtat, i tan sols hi donen cinc números, que ocupen la banda nord i oest:

  • al número 1-2, la façana barroca del Palau del Bisbe (1782-1786), emmarcada pel carrer de la Palla i la torre dreta de la porta romana, que s'obre al carrer del Bisbe; la torre de l'esquerra, on hi ha una fornícula amb la imatge de sant Roc del segle XVI i l'arrencada de l'aqüeducte romà reconstruït, pertany a la Casa de l'Ardiaca, nominalment pertanyent ja a l'avinguda de la Catedral
  • al número 3, edifici modern entre els carrers de la Palla i dels Boters
  • al número 4, el cantó de l'edifici annex (1992) del Col·legi d'Arquitectes del carrer dels Arcs núm. 1-3, que fa cantonada amb el carrer dels Boters
El Col·legi d'Arquitectes amb el fris de Picasso, a la cantonada amb el carrer dels Arcs; el frontal amb els gegants és el que dóna a la plaça Nova

Història[modifica | modifica el codi]

A l’actual plaça Nova no només hi havia la porta romana del nord-oest, sinó que també era per on entraven a la ciutat els dos aqüeductes que conduïen l’aigua des del riu Besòs i des de Collserola fins a la ciutat. En qualsevol cas, els orígens de la urbanització de la zona s’han de buscar en un procés marcat per l’augment de la producció agrícola, per les últimes fases de la conquesta dels comtats calalans i per l’inici de l’expansió comercial mediterrània. Tots aquests factors col·laboraren a un desenvolupament comercial i artesà que, sumat a la densificació del clos emmurallat, va provocar l’aparició de vilanoves al voltant de la ciutat romana a la darreria del segle X, durant el segle XI i al llarg del segle XII. Els nous nuclis de població nasqueren en centres d’atracció pròxims a la ciutat. Per exemple, a l’entorn del mercat que se celebrava al peu de la porta oriental de la muralla aparegué el burgus o Vilanova del Mercadal, també anomenada Bòria (segle X), a l’entorn de l’aqüeducte romà en ruïnes s’originà la Vilanova dels Arcs o dels Arcs antics (segle X), i a prop d’edificis religiosos nasqueren d’altres vilanoves, com la de Santa Maria de les Arenes, la de Santa Maria del Pi, la de Sant Cugat o la de Sant Pere (totes elles del segle XI). La Vilanova dels Arcs ens interessa especialment, ja que la zona on s’ha realitzat la intervenció arqueològica preventiva se situaria molt probablement en una zona pròxima a l’àrea ocupada per aquesta vilanova (s’ha de tenir en compte que les primeres referències escrites de la vilanova ni són explícites a l’hora d’establir-ne límits geogràfics, ni donen dades concretes sobre la seva proximitat a les muralles de la ciutat.[3]

Poema visual Bàrcino de Joan Brossa, i arrencada reconstruïda de l'aqüeducte romà

La Vilanova dels Arcs, de caràcter bàsicament rural, la trobem ja documentada a la darreria del segle X, pocs anys després de l’escomesa d’Almansor el 985. El nom de la vilanova respon a la presència de l’antic aqüeducte de Collserola que, ja inutilitzat per a l’ús urbà, serví com a paret mitgera de moltes de les noves edificacions. El desenvolupament econòmic, social i demogràfic de les diverses vilanoves al voltant de la ciutat, impulsat per la política expansionista de Jaume I, va comportar la necessitat de construir un nou recinte emmurallat per a protegir-les (el primer recinte, al muralla romana del segle IV, havia quedat sobrepassat pel creixement demogràfic). Així doncs, durant la segona meitat del segle XIII s’inicià la construcció de la nova muralla. La Vilanova dels Arcs fou englobada en el tram de 1275. En aquest context expansionista, al burg dels Arcs s’establiren ràpidament i en gran nombre obradors i tallers regentats per menestrals o petits burgesos dedicats a l’activitat comercial, sobretot al voltant del mercat que s’havia originat a l’exterior de la Porta Bisbal (l’antiga porta del nord-oest del recinte romà). D’aquesta manera, per primera vegada l’activitat secundària i terciària van començar a tenir un pes important a la zona, fins a donar-se un predomini clar de la petita burgesia menestral en l’estructura econòmico-social, predomini que es mantindria durant els segles següents, si bé amb una presència considerable d’oficis vinculats a càrrecs públics i amb l’existència d’un grup molt més reduït de professions liberals. L’augment d’activitat a la zona va provocar que s’urbanitzessin els carrers confluents a la plaça del mercat (que havia sorgit de manera fortuïta amb la realització del mateix). Foren els carrers posteriorment anomenats carrer del Bou de la plaça Nova i carrer de la Corríbia (que apareix citat com a Via Transcivitatem –la correspondència entre la Via Transcivitatem i el carrer de la Corríbia és molt versemblant, si bé no és segura–)[3]

A mitjan segle XIV, seguint una dinàmica de renovació urbanística, els consellers municipals veieren la necessitat d’ampliar la plaça que havia aparegut amb la realització del mercat. La plaça fou ben aviat anomenada Nova, nom que ha perdurat fins a l’actualitat.[4] La primerenca xarxa urbanística ja existent a la zona compresa entre la Porta Bisbal i la Riera de Sant Joan es consolidà al segle XV. Per la proximitat a la zona intervinguda, interessa destacar les reformes portades a terme pel capítol de la Seu durant el segle XV: a principi de segle adquirí la casa del degà per tal d’enderrocar-la en part, a fi i efecte de tenir més lloc per a la plaça de la Catedral (l’actual Pla de la Seu); així mateix, cap a mitjans del segle XV, va construir la casa de la Canonja, a la part dreta de l’actual edifici de la Catedral, on es va establir la Pia Almoina, una institució fundada l’any 1009 per un cavaller anomenat Robert (el cavaller féu una donació a la Canonja per tal que diàriament donessin menjar a cent pobres, a més de mantenir cecs i altra gent desvalguda i de donar acolliment a pelegrins i malalts). A mitjan segle XVI el capítol de la Seu es va tornar a embrancar en tot un seguit de reformes per tal de donar més amplada a la plaça de la Catedral.[3]

Època moderna[modifica | modifica el codi]

A partir de la segona meitat del segle XVIII es va produir un procés de subdivisió del terreny habitable: les cases es fragmentaren en diferents estances i fins i tot es va utilitzar una part de les botigues com a espai habitable. La situació fou generada, d’una banda, pel fet que els petits comerciants i artesans que tradicionalment havien predominat a la zona es sumaren a la incipient industrialització (la qual provocava una necessitat de més espai per a desenvolupar els treballs professionals); i, de l’altra banda, pel flux migratori cap a la ciutat (que recordem que fins a mitjan segle XIX va estar encara encotillada per les muralles). Tot plegat originà un nou tipus d’habitatge amb dues portes: una per a la botiga i l’altra per als llogaters; és l’anomenada “casa amb escaleta”, que actualment es coneix com a casa de veïns. Finalment, i ja a la darreria del segle, es va realitzar la nova façana del Palau Episcopal que dóna a la plaça Nova.

La ciutat, i amb ella el barri de la Catedral, va ser objecte al llarg del segle XIX d’una sèrie de modificacions que en canviaren en bona part la fesomia: d’una banda, es donà la conversió dels antics cementiris parroquials en places públiques17; d’altra banda, fou objecte dels processos de desamortització a partir de 1836, que comportaren un seguit de reformes; així mateix, el 1854 desaparegueren les muralles d’origen medieval; i, finalment, el 1879 es proposà el Pla Baixeras de Reforma Interior de Barcelona, que acabaria desembocant en l’obertura de la Via Laietana (Gran Via A) entre 1908 i 1913 i, en última instància, en l’obertura de l’avinguda de la Catedral.

Pel que fa, concretament, a l’àrea compresa entre la Porta Bisbal i la Riera de Sant Joan, entre els anys setanta i vuitanta del segle XIX les institucions oficials promogueren les següents modificacions urbanístiques: s’alinearen i eixamplaren els carrers de la Corríbia (1872), de la Riera de Sant Joan (1877), dels Arcs (1881) i del Bou de la Plaça Nova (1884); s’empedraren els carrers de la Corríbia (1872) i dels Arcs (1880); i finalment, entre el 1873 i el 1891 es canalitzaren les aigües als carrers de la Riera de Sant Joan, Infern, Tapineria, dels Arcs, Bou de la Plaça Nova, Sallent, Misser Ferrer i la plaça Nova. Ara bé, des del punt de vista privat es portaren també a terme nombroses reformes, des de la construcció de soterranis amb motivacions industrials (a partir de 1850), fins a modificacions de façanes i noves edificacions amb l’objectiu d’embellir la ciutat.[3]

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Les lletres de Joan Brossa, més enllà de les quals s'obre l'avinguda de la Catedral

El 1941 s'inicià, a l'àrea de davant de la Catedral, l'enderrocament de gran quantitat d'edificacions, moltes d'elles malmeses pels efectes dels bombardeigs de 1938, durant la Guerra Civil. El primer ajuntament franquista, comandat per Miquel Mateu, va prosseguir d'aquesta manera la Reforma en la seva quarta secció, que va significar la creació de l'avinguda de la Catedral i la supressió dels carrers de la Corríbia, Bou de la plaça Nova, Sallent i part de Capellans, Sagristans i dels Arcs. No obstant això, algun edifici destacat, com ara el que servia de seu al gremi dels sabaters (originàriament al carrer de la Corríbia), es reconstruí en part a la plaça de Sant Felip Neri.

Entre els anys 1947 i 1953 es va realitzar l'enderroc d’unes cases del carrer de la Corríbia que es recolzaven en la Pia Almoina, de manera que es deixaren al descobert els seus murs (adossats al primitiu recinte romà), així com es deixà al descobert una de les antigues torres de planta poligonal.

Entre 1955 i 1958, finalment, s'expropiaren i enderrocaren vuit habitatges adossats a la casa de l'ardiaca, per tal de fer visible la muralla romana. En el procés aparegueren, també, dues de les primitives torres i part de l'aqüeducte romà.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «El fals aqüeducte de la Plaça Nova». Altres Barcelones, 12-07-2009. [Consulta: 24 agost 2014].
  2. Ajuntament de Barcelona, Nomenclàtor dels carrers, «plaça Nova»
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Plaça Nova». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  4. Pel que fa a la formació del mercat al peu de la Porta Bisbal i a l’origen de la plaça Nova, malgrat que aquí s’ha seguit la hipòtesi explicativa d’uns determinats autors (AA. VV., 1992, pàg. 27-30), cal remarcar que hi ha autors que consideren que el procés fou diferent: Salvador Claramunt, per exemple, creu que no va ser primer el mercat i que aleshores es va formar de manera fortuïta la plaça, que va ser ampliada a mitjan XIV, sinó que afirma que la plaça Nova es va formar el 1355 quan el Consell de la Ciutat va decidir canalitzar fins a la plaça de Sant Jaume les aigües de la serra de Collserola; aquesta obra hauria significat la creació de la plaça Nova, que ben aviat es convertiria en un animat mercat (CLARAMUNT, 1984, pàg. 191)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Plaça Nova Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 23′ 03″ N, 2° 10′ 31″ E / 41.384252787778°N,2.1752611211111°E / 41.384252787778; 2.1752611211111