Presència catalana a l'Antàrtida
La primera presència catalana a l'Antàrtida està documentada a mitjan segle xx.[1][2] Es remunta al 1952, quan el doctor Oriol Domènec i Llavallol, cirurgià otorrinolaringòleg exiliat a l'Argentina, formà part de l'expedició d'aquell país que fundà la base Teniente Cámara[3] i, a partir del 1954, visqué 9 mesos a l'Antàrtida.[4]
Estant a la base argentina Teniente Cámara de l'illa Half Moon se'ls va demanar si podien socórrer a un infermer expedicionari xilè que patia gangrena i que estava a la base Arturo Prat a l'illa Greenwich. Quatre membres de l'expedició argentina, inclòs Domènec, van arriscar la seva vida travessant el mar glaçat amb trineus de gossos fins a la base xilena de l'illa de Greenwich. Durant la seva estada a Greenwich, Domènec, afeccionat a l'escalada, va pujar al cim del Plymouth/Osorno (520 m) on plantà una senyera com ell mateix explica tot rectificant la versió publicada el 1954 al diari La Vanguardia segons era una bandera espanyola.[4][5][6]
L'any 1959 el meteoròleg Joan Pardo i Gil participa en l'Any Polar Internacional proposat per l'Organització Meteorològica Mundial en qualitat d'observador meteorològic i cuiner en una base xilena de l'Antàrtida.[7][8]
Entre gener de 1961 i febrer de 1962 el Dr. Manuel Puigcerver i Zanón, meteoròleg i professor de la Universitat de Barcelona (1967-87) va dirigir una expedició científica xilena[9] a la base González Videla situada a la península Antàrtica.
El 1966, el professor Antoni Ballester i Nolla, químic oceanògraf, va ser convidat per "l'Institut Royal des Sciences Naturelles" de Bèlgica a participar en una expedició antàrtica a bord del vaixell Magga-Dan acompanyat pel biòleg Josep Maria Sanfeliu Lozano.[10] En aquest viatge Ballester posà en marxa l'autoanalitzador, el seu sistema per a analitzar i enregistrar de manera contínua les dades referents a la composició química, temperatura i salinitat de les aigües marines utilitzant sensors remots. Posteriorment aquests sensors es farien servir a tots els vaixells oceanogràfics del món.[11]
El 1972 l'enginyer, periodista i divulgador científic Pedro Mateu Sancho és convidat al viatge de turisme científic organitzat per l'empresa nord-americana Lindblad Explorer Inc. Durant un mes (gener 1972) el vaixell Lindblad Explorer sortí de Ciutat del Cap, va visitar diferents illes antàrtiques fins a arribar a la Patagònia.[12]
La primera base i presència regular[modifica]
El 1984 el professor Ballester va ser convidat per la Dirección Nacional del Antártico del govern argentí i pogué incorporar dues persones més del llavors Instituto de Investigaciones Pesqueras de Barcelona, les doctores Josefina Castellví i Piulachs, i Marta Estrada i Miyares. L'expedició oceanogràfica argentina Antartic-85 salpà amb el vaixell trencaglaç Almirante Irízar a fi d'estudiar el Mar antàrtic (gener-febrer de 1985).
El 1986 Ballester aconsegueix el suport del professor Rakusa-Suszcsewski, membre de l'Acadèmia de Ciències de Polònia i cap del programa antàrtic polonès, per a preparar la campanya de 1986-87. Juntament amb Ballester, els doctors Joan Rovira i Lledós i Agustí Julià i Brugués s'embarcaren en el vaixell oceanogràfic polonès Profesor Siedlecki. La Dra. Josefina Castellví i Piulachs s'hi incorporà al desembre quan el trencaglaç Koral arribà a la base polonesa Henryk Arctowski on era l'expedició.[13] En aquesta ocasió, i en el marc de l'expedició BIOMAS III, navegaren amb el trencaglaç Koral i s'estigueren a la base polonesa (a l'illa del Rei Jordi). Durant les converses d'aquella expedició Rakusa acordà amb Ballester visitar les Shetland del Sud a fi de veure si es podia trobar un emplaçament per a una futura base. Després d'una recerca a consciència, Ballester i el seu equip es decantaren per l'illa Livingston. Tal com explica Castellví,[14] la tarda del 27 de desembre de 1986 el Koral va fondejar a la badia Sud de l'Illa Livingston i amb el material d'acampada (una tenda de campanya, sacs de dormir, un fogó càmping gas i alguns aliments) prestat pels polonesos, Rakusa-Suszcsewski, els quatre catalans i nou mariners polonesos de suport desembarcaren per a preparar l'estada dels catalans. Amb els mitjans precaris que portaven van escriure en un full de calendari que havia servit per a embolicar una altra cosa "Primer campament Antàrtic CSIC" (en català segons es llegeix en la foto del llibre de Castellví)[14] i el van posar a l'entrada de la tenda de campanya.
Gràcies a aquest pas, l'entusiasme i insistència del professor Ballester i aprofitant el rumor d'una possible partició territorial de l'Antàrtida el 1989, el govern espanyol va acabar acceptant el finançament i operació d'una base fixa, comprant l'habitacle a una empresa finlandesa i el laboratori a Barcelona. La campanya 1987-88 va veure el transport i instal·lació de tot el material i expedicionaris a bord del vaixell Garnulzewski gràcies un cop més als contactes del professor Ballester i la col·laboració dels científics polonesos. En aquesta expedició hi havia un equip tècnic format per Jaime Ribes Lorda (Tinent Coronel d'Enginyers), Elías Meana Díaz (Capità de vaixell format a la Facultat de Nàutica de Barcelona), Félix Moreno y Roldán Sanz, i un altre de científic format pels catalans Antoni Ballester, Josefina Castellví, Joan Rovira, Joan Comes i Mario Manríquez Landoff.
Els expedicionaris polonesos van aixecar la topografia de la zona i van batejar amb els noms de Ballester point la punta al nord-est de la base que tanca el Johnsons dock i Pepita beach a la platja just davant la base on va desembarcar l'expedició.[6] Uns anys més tard, l'any 1989, quan Espanya va fer la seva cartografia,[15][6] només es va conservar el nom de la muntanya Reina Sofia (275 m) i de la punta Polonesa (Polish bluff).[16] Avui però la toponímia reconeix un Castellví peak (350 m) uns 4 km al sud de la base espanyola[17] i la punta Ballester. El Dr. Antoni Ballester va explicar en vàries ocasions que els enviats de l'exèrcit espanyol arribats a l'illa Livingstone per a donar suport logístic a la base li van prohibir de col·locar-hi una bandera catalana.[6]
Instal·lada la base, la qual acabà rebent el nom oficial de "Base Antártica Juan Carlos I", la presència catalana esdevingué regular atès que sempre ha estat gestionada des de Barcelona i campanya rere campanya molts dels expedicionaris treballen a l'Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona. El comandament de la base es donà al professor Ballester, passant posteriorment a la Dra. Castellví, qui en fou la directora des de 1989 fins a l'any 1993.
Galeria[modifica]
Fotografies del mòdul científic antàrtic "Prof. Antoni Ballester" portat a la base de l'illa Livingston a finals de la dècada de 1980. Decomissionat l'any 2013, per iniciativa de la Dra. Castellví es va repatriar el mòdul i s'exposa al CosmoCaixa de Barcelona -desembre 2014).
-
Exterior -
Interior -
Costat esquerre -
Costat dret
Referències[modifica]
- ↑ de MONTSANT, Oriol «El primer español que pisa la Antártida”». La Vanguardia Española, 22-04-1954 [Consulta: 19 juliol 2014].
- ↑ de MONTSANT, Oriol «En Buenos Aires - Panorama de actualidad». La Vanguardia Española, 02-06-1955 [Consulta: 19 juliol 2014].
- ↑ «Base Cámara». Fundación Marambio. [Consulta: 11 abril 2015].
- ↑ 4,0 4,1 "Catalans a l'Antàrtida", ràdio l'Escala, programa "La fi del món", data d'emissió 17 març de 2012
- ↑ VIADEL, Francesc «Les senyeres que van desafiar Franco». El Temps, 694, 06-10-1997, pàg. 62-66 [Consulta: 21 juliol 2014].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 BALLESTER, Oriol «La petjada catalana a l'Antàrtida». El Temps, 1435, 13-12-2011, pàg. 44-49 [Consulta: 21 juliol 2014].
- ↑ PEREZ de PEDRO, Pau «Recull de papers sobre St. Llorenç del Munt». Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa, núm. 116, pàg. 409, gener 2010-desembre 2011. Arxivat de l'original el 28 de juliol 2014 [Consulta: 19 juliol 2014]. Arxivat 28 de juliol 2014 a Wayback Machine.
- ↑ «Joan Pardo Gil». Penell, 2004 [Consulta: 19 juliol 2014].
- ↑ CASTELLVÍ i PIULACHS, Josefina «De cómo España abrió su ruta para la investigación antártica». ARBOR Ciencia, Pensamiento y Cultura, Núm. CLXXXIII 727, septiembre-octubre 2007, pàg. 739-747 [Consulta: 24 maig 2014].
- ↑ CASTELLVÍ i PIULACHS, Josefina «Els primers científics espanyols a l'Antàrtida». L'Antàrtida: La vida al límit, Fundació Institut d'Estudis Nord-Americans, 2011, pàg. 7-23. Arxivat de l'original el 10 d’agost 2014 [Consulta: 19 juliol 2014]. Arxivat 10 August 2014[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ SOLÉ, Anselm «Homenatge al professor Antoni Ballester i Nolla». Ressò mont-rogenc, Núm. 68, 1998, pàg. P. 24-25 [Consulta: 24 maig 2014].
- ↑ MATEU SANCHO, Pere «La Antártida es la antesala del infinito». L'Antàrtida: La vida al límit, Fundació Institut d'Estudis Nord-Americans, 2011, pàg. 59-91. Arxivat de l'original el 10 d’agost 2014 [Consulta: 19 juliol 2014]. Arxivat 10 August 2014[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Rovira Lledós, Joan. Homenatge a Antoni Ballester i Nolla. Recull d’escrits. Barcelona: CSIC - Institut de Ciències del Mar, 2020, p. 51-58 [Consulta: 3 juliol 2021].
- ↑ 14,0 14,1 Castellví i Piulachs, Josefina. Yo he vivido en la Antártida. Barcelona: Círculo de lectores, 1996. ISBN 84-8109-084-0.
- ↑ IVANOV, L.L «Livingston Island: Central-Eastern Region. Scale 1:25000 topographic map». Antarctic Place-names Commission of Bulgaria, 1996 [Consulta: 19 juliol 2014].
- ↑ Elcacho, Joaquim «Josefina Castellví: “La meva vida es divideix en dues parts: abans i després de l'Antàrtida”». BMM, núm. 69, primavera estiu 2007 [Consulta: 15 maig 2014].
- ↑ https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/08/Livingston-Greenwich-map.jpg
