Quartet de corda núm. 2 (Britten)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióQuartet de corda núm. 2
Forma musical música de cambra
Compositor Benjamin Britten
Estrena
Data 21 novembre 1945
Escenari Wigmore Hall Tradueix, Ciutat de Westminster
Intèrprets Zorian Quartet Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

El quartet de corda núm. 2 en do major, op. 36, és una composició de Benjamin Britten. Va ser estrenat pel Zorian Quartet al Wigmore Hall el 21 de novembre de 1945, dia de l'aniversari de Purcell.[1]

Quan Britten va compondre el 1941, durant el seu "exili" americà, el primer Quartet de corda, ja atresorava una àmplia experiència en el gènere, amb dos quartets datats el 1929 i 1931, una Rapsòdia per a quartet (1929), un Quartettino (1930) i tres Divertimenti per a quartet (1933). El segon de la sèrie "oficial" va ser escrit el 1945, ja de tornada a Anglaterra i al cap de poc temps de donar la primera gran campanada de la seva carrera amb l'estrena londinenca de l'òpera Peter Grimes, per la qual va ser saludat com l'esperat redemptor de la música britànica i que va situar al jove músic en el centre de totes les mirades. Des del seu retorn al seu país natal, Britten s'havia esforçat per restaurar la seva reputació, fortament qüestionada en alguns mitjans conservadors anglesos pel que va ser considerat com un "poc patriòtic" exili en temps tan difícils, així com per la seva "escandalosa" relació amb el tenor Peter Pears.[1]

En aquest període va sorgir un grup d'obres destinades, en paraules del mateix Britten, a "tornar a la música britànica la brillantor, llibertat i vitalitat que havien pràcticament desaparegut des de la mort de Purcell", de la mort del qual es commemorava el 250è aniversari el 1945. Com The Young Person's Guide to the Orchestra (que sotmet a una sèrie de variacions un tema de Purcell), el Quartet núm. 2, encàrrec de la seva íntima amiga Mary Behrend, a qui va ser dedicat, neix gràcies a aquest aniversari i representa un obert homenatge al mestre barroc anglès, sobretot en el seu tercer moviment, el més llarg i ambiciós de la peça.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Lucas, Juan. «Programa de mà» (en castellà). Fundación Juan March. [Consulta: 8 novembre 2018].