Referèndum d'independència de Croàcia de 1991

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Referèndum d'independència de Croàcia de 1991Referèndum d'independència de Croàcia de 1991
Data19 maig 1991 Modifica el valor a Wikidata
Tipusreferèndum d'independència Modifica el valor a Wikidata
Participació
Electorat3.652.225 Modifica el valor a Wikidata
3.051.881
   83.56٪
Resultat electoral Modifica el valor a Wikidata
Referèndum d'independència de Croàcia de 1991
Electorat 3,652,225
Participació (83.56%) 3,051,881
Croàcia esdevé sobirana i independent
Opcions de vot Vots %
2,845,521 93.24
No 126,630 4.15
Croàcia roman a la Iugoslàvia federal
Opcions de vot Vots %
164,267 5.38
No 2,813,085 92.18
Font: Comitè Estatal d'Eleccions[1]

El referèndum d'independència de Croàcia de 1991 fou celebrat el 19 de maig d'aquest any, després de les eleccions al parlament croat de 1990 i l'augment de les tensions ètniques que van desembocar en la dissolució de Iugoslàvia. Amb una participació del 83%, un 93% dels votants van votar per la independència. Subseqüentment, Croàcia va declarar la independència i la dissolució de la seva associació amb Iugoslàvia el 25 de juny de 1991, però s'hi va introduir una moratòria de tres mesos a instàncies de la Comunitat Europea i la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa, amb l'acord de Brioni. La guerra a Croàcia va patir una escalada durant la moratòria, i el 8 d'octubre de 1991, el parlament de Croàcia va trencar relacions amb Iugoslàvia. El 1992, els països de la Comunitat Econòmica Europea li van concedir reconeixement diplomàtic i Croàcia va ser admesa a les Nacions Unides.

Context[modifica]

Edifici del Parlament de Croàcia

Després de la Segona Guerra Mundial, Croàcia va esdevenir una república socialista unipartidista de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. Croàcia era controlada pels comunistes i gaudia d'un grau d'autonomia dins de la federació iugoslava. El 1967, un grup d'autors i lingüistes croats van publicar la Declaració sobre la Condició i el Nom de la Llengua Literària Croata, demanant més autonomia per a la llengua croata.[2] La declaració va contribuir al moviment nacional que buscava més drets civils i la descentralització de l'economia iugoslava, i va culminar en la primavera croata de 1971, que va ser reprimida pel lideratge iugoslau.[3] La Constitució Iugoslava de 1974 va donar més autonomia a les unitats federals, essencialment complint l'objectiu de la primavera croata i proveint una base legal per la independència dels constituents federatius.[4]

Als anys vuitanta, la situació política a Iugoslàvia es va deteriorar, amb les tensions nacionals avivades pel Memoràndum de l'Acadèmia Sèrbia de les Ciències i les Arts i pels cops de 1989 a Voivodina, Kosovo i Montenegro.[5][6] El gener de 1990, el partit comunista es va fragmentar en línies nacionals, amb la facció croata demanant una federació més descentralitzada.[7] Aquell mateix any, les primeres eleccions multipartidistes es van celebrar a Croàcia, amb una victòria de Franjo Tuđman que va fomentar les tensions nacionalistes.[8] Els polítics serbocroats van boicotejar el Sabor, i els serbis locals van prendre el control del territori habitat per serbis, bloquejant els carrers i van votar per tal que aquelles zones tinguessin autonomia.[9][10] La Regió Autònoma Sèrbia s'uniria al cap de poc per esdevenir la República Sèrbia de Krajina no reconeguda internacionalment, un intent d'assolir la independència de Croàcia.[11][12]

Referèndum i declaració d'independència[modifica]

Cartell del referèndum de 1991

El 25 d'abril de 1991, el Parlament de Croàcia va decidir celebrar un referèndum d'independència el 19 de maig. La decisió va ser publicada al butlletí oficial de la República de Croàcia i feta oficial el 2 de maig de 1991.[13] El referèndum oferia dues opcions. En la primera, Croàcia esdevindria un Estat sobirà i independent, garantint autonomia cultural i drets civils als serbis i altres minories a Croàcia, lliure per formar una associació d'Estats sobirans amb altres exrepúbliques iugoslaves. En el segon, Croàcia romandria a Iugoslàvia com un estat federal unitari.[13][14] Les autoritats sèrbies locals van fer una crida al boicot a la votació, que va ser seguit per la majoria de serbocroats.[15] El referèndum es va celebrar en 7691 col·legis electorals, on els electors rebien dues paperetes - blava i vermella, amb una única pregunta cadascuna; permetent que se'n fes servir una o les dues. La pregunta referendària proposant la independència de Croàcia, a la papereta blava, va ser aprovada amb un 93,24% a favor; un 4,15% en contra i un 1,18% de vots no vàlids o en blanc. La segona pregunta referendària, proposant si Croàcia hauria de romandre a Iugoslàvia, va ser rebutjada amb un 5,38% dels vots a favor; un 92,18% en contra i un 2,07% de vots no vàlids. La participació va ser del 83,56%.[1]

Subseqüentment, Croàcia va declarar la independència i va dissoldre (en croat: razdruženje) la seva associació amb Iugoslàvia el 25 de juny de 1991.[16][17] La Comunitat Econòmica Europea i la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa van instar les autoritats croates a posar una moratòria de tres mesos a la decisió.[18] Croàcia va acceptar congelar la declaració d'independència tres mesos, cosa que al principi va disminuir les tensions.[19] No obstant això, la guerra de la independència de Croàcia va agreujar-se.[20] El 7 d'octubre, la vigília de l'expiració de la moratòria, la Força Aèria Iugoslava va atacar el Palau del Ban, el principal edifici governamental a Zagreb.[21][22] El 8 d'octubre de 1991, la moratòria va expirar, i el Parlament de Croàcia va trencar totes les relacions restants amb Iugoslàvia. Aquesta sessió del parlament en concret es va celebrar a l'edifici d'INA a l'avinguda Pavao Šubić de Zagreb a causa de preocupacions de seguretat ocasionades pel recent bombardeig iugoslau.[23] En concret, es temia que la Força Aèria Iugoslava pogués atacar l'edifici del parlament.[24] Actualment, el dia 8 d'octubre se celebra el Dia de la Independència de Croàcia.[25]

Reconeixement de la independència[modifica]

Edifici d'INA a l'avinguda Šubićeva, Zagreb va ser escollida per raons de seguretat lloc de la declaració d'independència del parlament el 8 d'octubre de 1991.

El Comitè d'Arbitratge de Badinter va ser constituït pel Consell de Ministres de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) el 27 d'agost de 1991 per tal de proveir assessorament legal i criteris pel reconeixement diplomàtic de les antigues repúbliques iugoslaves.[26] A finals de 1991, la Comissió va afirmar, entre altres coses, que Iugoslàvia es trobava en procés de dissolució, i que les fronteres internes de les repúbliques iugoslaves no es podien modificar sense que s'acordés lliurement.[27] Els factors en la preservació de les fronteres croates d'abans de la guerra, definides per les comissions de demarcació el 1947,[28] van ser les esmenes constitucionals federals iugoslaves de 1971 i 1974, concedint que drets de sobirania els exercien les unitats federals, i que la federació només tenia l'autoritat que li havia transferit específicament la constitució.[4][29]

Robert Badinter va presidir la Comissió d'Arbitratge de la Conferència sobre Iugoslàvia

Alemanya va defensar un reconeixement ràpid de Croàcia, afirmant que volia aturar la violència que s'estava produint en àrees habitades per serbis. S'hi oposaven França, el Regne Unit i els Països Baixos, però els països van acordar buscar una posició comuna i evitar accions unilaterals. El 10 d'octubre, dos dies després que el Parlament de Croàcia confirmés la declaració d'independència, la CEE va decidir posposar tota decisió de reconèixer Croàcia dos mesos, i va decidir reconèixer la independència de Croàcia al cap de dos mesos si la guerra no havia acabat llavors. Quan la data límit va expirar, Alemanya va presentar la seva decisió de reconèixer Croàcia com la seva política i obligació - una posició compartida amb Itàlia i Dinamarca. França i el Regne Unit van intentar impedir el reconeixement redactant una resolució de Nacions Unides que demanava que no hi hagués cap acció unilateral que pogués empitjorar la situació, però es van fer enrere durant el debat del Consell de Seguretat el 14 de desembre, quan Alemanya semblava determinada a  desobeir la resolució de l'ONU. El 17 de desembre, la CEE va acceptar formalment atorgar a Croàcia reconeixement diplomàtic el 15 de gener de 1991, basant-se en el criteri del Comitè d'Arbitratge de Badinter.[30] El Comitè va dictaminar que la independència de Croàcia no s'hauria de reconèixer immediatament, perquè la nova Constitució Croata no proveïa la protecció de les minories que demanava la CEE. En resposta, el president Franjo Tuđman va assegurar per escrit a Robert Badinter que s'hi posaria remei.[31] La RSK va declarar la seva separació de Croàcia el 19 de desembre, però la seva condició d'Estat i independència no van ser internacionalment reconegudes.[32] El 26 de desembre, les autoritats iugoslaves van anunciar els plans per un Estat més petit, que incloïa el territori capturat de Croàcia,[33] però el pla va ser rebutjar per l'Assemblea General de les Nacions Unides.[34]

Croàcia va ser reconeguda primer com a Estat independent el 26 de juny de 1991 per Eslovènia, que havia declarat la seva independència el mateix dia que Croàcia.[16] Lituània ho va fer a continuació el 30 de juliol, i Ucraïna, Letònia, Islàndia i Alemanya el desembre de 1991.[35] Els països de la CEE van concedir el reconeixement a Croàcia el 15 de gener de 1992, i les Nacions Unides van admetre Croàcia el maig de 1992.[36][37]

Conseqüències[modifica]

Croats celebrant el Dia de la Independència, el 6 de juny de 2016.

Encara que no és una festa oficial, el 15 de gener es commemora el dia en què Croàcia va guanyar el reconeixement internacional segons la premsa i els polítics croats.[38] En el desè aniversari d'aquest dia el 2002, el Banc Nacional Croat va emetre una moneda commemorativa de 25 kunes.[39] En el període que va seguir a la declaració d'independència, la guerra va escalar, amb els setges de Vukogar[40] i Dubrovnik,[41] i els combats arreu, fins que la treva del 3 de gener de 1992 va dur a l'estabilització i a una reducció significativa de la violència.[42] La guerra va acabar efectivament l'agost de 1995 amb una victòria croata decisiva com a resultat de l'operació tempesta.[43] Les fronteres actuals de Croàcia van ser establertes quan les zones restants sota el control dels serbis d'Eslavònia de l'Est van ser recuperades per Croàcia segons l'acord d'Erdut del novembre de 1995, un procés conclòs el gener de 1998.[44]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Izvješće o provedenom referendumu» (en croat). Državno Izborno Povjerenstvo Republike Hrvatske, 22-05-1991. [Consulta: 14 juliol 2018].
  2. «Deklaracija o nazivu i položaju hrvatskog književnog jezika – Građa za povijest Deklaracije» (en croat). Radovi Zavoda za hrvatsku povijest [Zagreb], 1998, pàg. 317-318.
  3. «Heroina Hrvatskog proljeća» (en croat). Jutarnji list, 06-08-2009. Arxivat de l'original el 25 juliol 2012. [Consulta: 14 juliol 2018].
  4. 4,0 4,1 Rich, Roland «Recognition of States: The Collapse of Yugoslavia and the Soviet Union» (en anglès). European Journal of International Law, 4, 1, 1993, pàg. 36-65.
  5. Frucht, Richard. Eastern Europe An Introduction to the People, Lands, and Culture (en anglès). 1. ABC-CLIO, desembre 2004, p. 433. ISBN 978-1-57607-800-6. 
  6. «Leaders of a Republic In Yugoslavia Resign» (en anglès). The New York Times, 12-01-1989. Arxivat de l'original el 25 juliol 2012.
  7. Pauković, Davor «[https://hrcak.srce.hr/index.php?show=clanak&id_clanak_jezik=55640 Posljednji kongres Saveza komunista Jugoslavije: uzroci, tijek i posljedice raspada]» (en croat). Suvremene teme : međunarodni časopis za društvene i humanističke znanosti. Centar za politološka istraživanja [Zagreb], 1, 1, desembre 2008, pàg. 21-33. ISSN: 1847-2397. 35202.
  8. Magas, Branka. «Obituary: Franjo Tudjman» (en anglès). The Independent, 13-12-1999. Arxivat de l'original el 25 juliol 2012.
  9. «Armed Serbs Guard Highways in Croatia During Referendum» (en anglès). The New York Times, 20-08-1990.
  10. Nohlen, Dieter; Stöver, Philip. Elections in Europe: A Data Handbook (en anglès). Nomos, 2010, p. 401. ISBN 978-3-8329-5609-7. 
  11. Sudetic, Chuck. «Croatia's Serbs Declare Their Autonomy» (en anglès). The New York Times, 02-10-1990. Arxivat de l'original el 25 juliol 2012.
  12. Eastern Europe and the Commonwealth of Independent States, 1999 (en anglès). Routledge, 1999, p. 272-278. ISBN 978-1-85743-058-5. 
  13. 13,0 13,1 «Odluka o raspisu referenduma» (en croat). Narodne Novine, 02-05-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  14. «Croatia Calls for EC-Style Yugoslavia» (en anglès). Los Angeles Times, 16-07-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  15. Sudetic, Chuck. «Croatia Votes for Sovereignty and Confederation» (en anglès). The New York Times, 20-05-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  16. 16,0 16,1 Sudetic, Chuck. «2 Yugoslav States Vote Independence To Press Demands» (en anglès). The New York Times, 26-06-1991. Arxivat de l'original el 29 juliol 2012. [Consulta: 15 juliol 2018].
  17. «Deklaracija o proglašenju suverene i samostalne Republike Hrvatske» (en croat). Narodne Novine, 25-06-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  18. Riding, Alan. «Europeans Warn on Yugoslav Split» (en anglès). The New York Times, 26-06-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  19. Sudetic, Chuck. «Conflict in Yugoslavia; 2 Yugoslav States Agree to Suspend Secession Process» (en anglès). The New York Times, 29-06-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  20. Sudetic, Chuck. «Shells Still Fall on Croatian Towns Despite Truce» (en anglès). The New York Times, 06-10-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  21. «Yugoslav Planes Attack Croatian Presidential Palace» (en anglès). The New York Times, 08-10-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  22. Williams, Carol J. «Croatia Leader's Palace Attacked» (en anglès). Los Angeles Times, 08-10-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  23. «Govor predsjednika Hrvatskog sabora Luke Bebića povodom Dana neovisnosti» (en croat). Hrvatski Sabor, 07-10-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  24. Boroš, Dražen. «Dan neovisnosti - Dvadeset godina slobodne Hrvatske» (en croat). Glas Slavonije, 08-10-2011. [Consulta: 15 juliol 2018].
  25. «Speech by the Speaker of the Croatian Parliament Mr. Vladimir Šeks at the Ceremonial session of the Croatian Parliament on the occasion of the Day of Independence of the Republic of Croatia» (en anglès). Hrvatski sabor, 07-10-2004. Arxivat de l'original el 29 juliol 2012. [Consulta: 15 juliol 2018].
  26. Knezović, Sandro «[http://hrcak.srce.hr/file/32133 Europska politika u vrijeme disolucije jugoslavenske federacije]» (PDF) (en croat). Politička Misao. Institut za međunarodne odnose [Zagreb], 43, 3, 24-09-2006, pàg. 109-132. ISSN: 0032-3241.
  27. Pellet, Alain «[https://web.archive.org/web/20110529223410/http://207.57.19.226/journal/Vol3/No1/art12-13.pdf The Opinions of the Badinter Arbitration Committee A Second Breath for the Self-Determination of Peoples]» (PDF) (en anglès). European Journal of International Law, 3, 1, 1992, pàg. 178-185. Arxivat de l'original el 2011-05-29 [Consulta: 15 juliol 2018].
  28. Kraljević, Egon «Prilog za povijest uprave: Komisija za razgraničenje pri Predsjedništvu Vlade Narodne Republike Hrvatske 1945.-1946» (en croat). Arhivski vjesnik [Zagreb], 50, 1, Novembre 2007, pàg. 121-130. ISSN: 0570-9008.
  29. Čobanov, Saša; Rudolf, Davorin «Jugoslavija: unitarna država ili federacija povijesne težnje srpskoga i hrvatskog naroda – jedan od uzroka raspada Jugoslavije» (en croat). Zbornik radova Pravnog fakulteta u Splitu, 46, 2, Febrer 2009, pàg. 287-314. ISSN: 1847-0459.
  30. Lucarelli, Sonia. Europe and the Breakup of Yugoslavia: A Political Failure in Search of a Scholarly Explanation (en anglès). Martinus Nijhoff Publishers, 27 setembre 2000, p. 125-129. ISBN 978-90-411-1439-6. 
  31. Rich, Roland «Recognition of States: The Collapse of Yugoslavia and the Soviet Union» (PDF) (en anglès). European Journal of International Law, 4, 1, 1993, pàg. 48-49. Arxivat de l'original el 2012-04-21 [Consulta: 15 juliol 2018].
  32. Raić, David. Statehood and the Law of Self-Determination (en anglès). Martinus Nijhoff Publishers, 25 setembre 2002, p. 79-81. ISBN 978-90-411-1890-5. 
  33. The Associated Press. «Serb-Led Presidency Drafts Plan For New and Smaller Yugoslavia» (en anglès). The New York Times, 27-12-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  34. «A/RES/49/43. The situation in the occupied territories of Croatia» (en anglès). Nacions Unides, 09-12-1994. [Consulta: 15 juliol 2018].
  35. «Date of Recognition and Establishment of Diplomatic Relations» (en anglès). Ministeri d'Assumptes Estrangers i Europeus. República de Croàcia. [Consulta: 15 juliol 2018].
  36. Kinzer, Stephen. «Slovenia and Croatia Get Bonn's Nod» (en anglès). The New York Times, 24-12-1991. Arxivat de l'original el 29 juliol 2012. [Consulta: 15 juliol 2018].
  37. Montgomery, Paul L. «3 Ex-Yugoslav Republics Are Accepted Into U.N.» (en anglès). The New York Times, 23-05-1992. Arxivat de l'original el 29 juliol 2012. [Consulta: 15 juliol 2018].
  38. «Obilježena obljetnica priznanja» (en croat). HRT Vijesti, 15-01-2011. [Consulta: 15 juliol 2018].
  39. «Commemorative 25 Kuna Coins in Circulation» (en anglès). Banc Nacional de Croàcia, 19-05-2010. Arxivat de l'original el 16 desembre 2011. [Consulta: 15 juliol 2018].
  40. Sudetic, Chuck. «Croats Concede Danube Town's Loss» (en anglès). The New York Times, 18-11-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  41. Binder, David. «Old City Totters in Yugoslav Siege» (en anglès). The New York Times, 09-11-1991. [Consulta: 15 juliol 2018].
  42. Sudetic, Chuck. «Yugoslav Factions Agree to U.N. Plan to Halt Civil War» (en anglès). The New York Times, 03-01-1992. [Consulta: 15 juliol 2018].
  43. Murphy, Dean E. «Croats Declare Victory, End Blitz» (en anglès). The New York Times, 08-08-1995. Arxivat de l'original el 4 agost 2012. [Consulta: 15 juliol 2018].
  44. Hedges, Chris. «An Ethnic Morass Is Returned to Croatia» (en anglès). The New York Times, 16-01-1998. Arxivat de l'original el 18 maig 2013. [Consulta: 15 juliol 2018].

Fonts[modifica]

  • Frucht, Richard C. (2005). Eastern Europe: An Introduction to the People, Lands, and Culture. 1. ABC-CLIO. ISBN 1-57607-800-0. (en anglès)