René Blum

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaRené Blum

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) René Moïse Blum Modifica el valor a Wikidata
13 març 1878 Modifica el valor a Wikidata
2n districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mortsetembre 1942 Modifica el valor a Wikidata (64 anys)
Auschwitz (Reich alemany) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióperiodista, mànager de teatre, coreògraf, crític d'art, director d'òpera Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
GermansLéon Blum Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
víctima de l’Holocaust Modifica el valor a Wikidata

René Blum (2n districte de París, 13 de març de 1878 - Auschwitz, setembre 1942) va ser un empresari teatral francès.

Va ser el fundador del Ballet de l'Opéra a Montecarlo i era el germà petit del primer ministre socialista de França, Léon Blum.[1] Jueu, va ser internat en diversos camps des de 1941 fins que va ser assassinat pels nazis al camp de concentració d'Auschwitz a finals de setembre de 1942. Mentre era als camps, era conegut per mantenir els esperits dels seus companys presoners amb històries de la seva vida a les arts.[2]

Biografia[modifica]

Blum va néixer a París. A principis del segle XX va ser editor de la revista literària parisenca Gil Blas i crític de teatre popular.[2] Es va fer amic de Marcel Proust, i va ser per consell seu que Proust va recórrer a Bernard Grasset per publicar Du côté de chez Swann.[3]

Durant la Primera Guerra Mundial, Blum va servir a la batalla del Somme. Va salvar obres d'art amenaçades de la catedral d'Amiens i va guanyar la Creu de guerra francesa.[2][3]

Fundador del Ballet de Montecarlo
Es va convertir en director d'obres teatrals i operetes a Montecarlo el 1924,[3] on es basava en els Ballets Russes de Sergei Diaghilev.[2] El 1931, Blum va ser contractat per Lluís II, príncep de Mònaco, per crear una companyia de ballet que continuaria la feina i el llegat del difunt Diaghilev (que havia mort el 1929).[2] El 1932, amb l'ajut del financer Serge Denham, Blum i el coronel W. de Basil van formar els Ballets Russos de Montecarlo.

Blum i de Basil van fer fallida el 1934 i la seva associació Ballets Russes es va dissoldre.[2] Blum va mantenir viu el ballet a Montecarlo. En poc temps, va contractar la coreògrafa Bronislava Nijinska. Després de la sortida de Nijinska, Blum va contractar Michel Fokine. El 1937, Blum i l'ex coreògraf de Ballets Russes Léonide Massine van adquirir finançament de l'hereu del llevat de Fleischmann, Julius Fleischmann, Jr.'s World Art, Inc. per crear una nova companyia de ballet.[4] El 1938, a la seva nova companyia se li va permetre recuperar el nom de Ballet Russe de Monte-Carlo (tot i que la companyia va fugir als Estats Units el 1939 i, posteriorment, es va establir principalment a la ciutat de Nova York).[2]

Deportació i mort
L'estiu de 1940, després de l'ocupació alemanya de París, Blum va tornar a França per estar amb la seva família.[2] Va ser arrestat el 12 de desembre de 1941 a la seva casa parisenca, entre els primers jueus que la policia francesa va detenir a París. Va ser detingut al camp d'internament de Beaune-la-Rolande, després al camp d'internament de Drancy. El 23 de setembre de 1942 va ser enviat al camp de concentració d'Auschwitz.[5][6] Va ser assassinat pels nazis als 64 anys a finals de setembre de 1942.[2]

Referències[modifica]

  1. Judith Chazin-Bennahum, René Blum and the Ballets Russes: In Search of a Lost Life. Nova York: Oxford University Press, 2011.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Homans, Jennifer. "René Blum: Life of a Dance Master," New York Times (8 juliol 2011).
  3. 3,0 3,1 3,2 Sorley Walker, Kathrine. 1982. De Basil's Ballets Russes. London: Hutchinson. ISBN 0-09-147510-4; New York: Atheneum. ISBN 0-689-11365-X, p. 3
  4. "Blum Ballet Sold to Company Here," New York Times (20 Nov. 1937).
  5. Gilbert, Martin (2002). The Routledge Atlas of the Holocaust. Psychology Press. p. 10. ISBN 978-0-415-28145-4.
  6. The Trial of Adolf Eichmann, Session 32 (Part 5 of 5), Georges Wellers testimony at the trial of Eichmann.