Republicanisme unitari
El republicanisme unitari va ser una tendència del republicanisme espanyol durant el sexenni democràtic (1868-1874), enfrontada al republicanisme federal. Estava representat pel Partit Republicà Unitari. Entre els seus dirigents van estar l'últim president de la Primera República Espanyola, Emilio Castelar, i altres dirigents, com Eugenio García Ruiz o Ríos Rosas, que foren els dos únics membres de les Corts que l'1 de juny de 1873 van defensar la república unitària enfront de la república federal.[1]
L'assemblea nacional del Partit Republicà Democràtic Federal inaugurada el 6 de març de 1870 al teatre de l'Alhambra va ser, en realitat, l'origen de l'escissió dels unitaris. La "Declaració" que aquest grup va emetre suposava un atac directe a la doctrina federalista de Francesc Pi i Margall, que segons ells amenaçava la unitat nacional amb les seves naturals conseqüències d'unitat de legislació, de furs, de poder polític i indivisibilitat del territori.[2]
Durant la Segona República Espanyola part del republicanisme unitari queda representat pel Partit Nacional Republicà de Felipe Sánchez Román.
Referències[modifica]
- ↑ Ángel Bahamonde La República de 1874 Arxivat 2012-02-29 a Wayback Machine., en artehistoria; República, I, a Enciclopedia de Historia de España, Miguel Artola (ed.), Madrid :Alianza. pg. 1050.
- ↑ Miguel Artola Gallego La burguesía revolucionaria, Madrid : Alianza, pg. 380.