Revitalització lingüística

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

La revitalització lingüística és el procés mitjançant el qual una comunitat de parlants emprèn un conjunt d’accions necessàries per revertir la situació de recessió d’una llengua o bé per fer renéixer una llengua extingida. El principal objectiu de la revitalització lingüística, que es coneix també amb el nom de capgirament de la substitució lingüística, és aturar el procés de substitució lingüística d’una llengua minoritzada que es troba amenaçada dins de la seva comunitat de parlants a causa del conflicte lingüístic que manté amb una altra llengua en expansió.

Les iniciatives de revitalització lingüística s’emmarquen dins la perspectiva de la teoria sociolingüística que defensa el manteniment de la diversitat lingüística mundial i, per tant, està a favor de protegir les llengües amenaçades.

El procés de la revernacularització[modifica | modifica el codi]

Vitalitat lingüística[modifica | modifica el codi]

Per iniciar el procés de revitalització de la llengua cal determinar, en primer lloc, quin grau de vitalitat té la llengua dins la seva comunitat de parlants, una dada que es mesura mitjançant taules de gradació fonamentades en l’escala GIDS, proposada pel sociolingüista estatunidenc Joshua A. Fishman l’any 1991.[1] En aquesta gradació, adoptada i ampliada posteriorment pels teòrics de la sociologia de la llengua, es dóna una importància cabdal a la transmissió lingüística intergeneracional, ja que per aconseguir el manteniment de la llengua cal que sigui transmesa de pares a fills a través de les generacions successives. Tant és així que, segons la Unesco (2003),[2] si es trenca la cadena de la transmissió intergeneracional, la llengua passa d’una situació de vulnerabilitat a una altra d’amenaça, cosa que fa molt més complicada la tasca de revitalització lingüística.

Context sociolingüístic[modifica | modifica el codi]

A banda del grau de vitalitat, un altre aspecte que cal identificar és el conjunt del marc sociolingüístic de la llengua que es vol recuperar. Hi ha moltes variables en la realitat lingüística d’una comunitat que són determinants per al procés de revitalització d’una llengua, com ara si la comunitat de parlants parteix d’una situació de bilingüisme o de diglòssia; quina és l’actitud dels parlants d’altres llengües envers la llengua que es vol reconstruir; si existeixen altres grups lingüístics minoritzats que reivindiquen el mateix tracte per a la seva llengua; quin és el paper que juguen les institucions públiques, etc.

Mesures per a la revitalització[modifica | modifica el codi]

Un cop identificada correctament quina és la vitalitat de la llengua i la realitat lingüística de la qual es parteix es poden establir quines són les accions i mesures necessàries, ja siguin polítiques, socials o lingüístiques, que cal dur a terme per avançar en les fases del procés de revernacularització de la llengua.

Taules indicadores de la vitalitat de les llengües[modifica | modifica el codi]

Taula de la UNESCO que observa la transmissió intergeneracional de la llengua[modifica | modifica el codi]

Grau de vitalitat Grau Població de parlants
no corre perill 5 La llengua és utilitzada per tots els grups d’edat, inclosos els nens.
vulnerable 4 La llengua és utilitzada per alguns nens en tots els àmbits, i per tots els nens en àmbits restringits.
clarament en perill 3 La llengua és utilitzada sobretot per la generació dels pares en amunt.
seriosament en perill 2 La llengua és utilitzada sobretot per la generació dels avis en amunt.
en situació crítica 1 La llengua és utilitzada per molt pocs parlants de la generació dels besavis.
extingida 0 No queden parlants.

Escala GIDS (Graded Intergenerational Disruption Scale)[modifica | modifica el codi]

L'escala GIDS (Graded Intergenerational Disruption Scale) de J. Fishman és la primera que estableix d’una manera clara i definida les diverses fases del context sociolingüístic en les quals es pot situar una llengua minoritzada. Té la particularitat que si es llegeix en una direcció, serveix per donar explicació al procés de substitució lingüística, i si es llegeix en la direcció inversa, serveix com a guia per revernacularitzar una llengua que es troba en procés de substitució. Malgrat que aquesta classificació té una base molt solida i vàlida per a nombrosos casos, com bé demostra l’adopció i adaptació que fan d’aquest model els teòrics posteriors, hi ha realitats lingüístiques que no hi encaixen i que no segueixen linealment els estadis marcats per Fishman.

Nivell Descripció
1 (Algun) ús de la llengua en els nivells educatius, ocupacionals, governamentals i en els mitjans de comunicació de massa superiors.
2 Ús de la llengua en comunicacions institucionalitzades, en els serveis públics governamentals i en els mitjans de comunicació inferiors.
3 Ús de la llengua en l’esfera inferior de treballa (fora de la comunitat), que implica interacció amb membres que no són parlants.
4 La llengua s’introdueix en l’ensenyament primari obligatori.
5 Alfabetització a la llar, a l’escola i a la comunitat.
6 Consecució de l’oralitat informal entre persones de diferents generacions, concentració demogràfica dels parlants i reforçament institucional.
7 La llengua és parlada per gent gran (que ja no tindrà fills).
8 Reconstrucció de la llengua en recessió amb ajut dels darrers parlants.

Segons els sociolingüistes catalans E. Boix-Fuster i F.X. Vila i Moreno, la taula GIDS de Fishman “es tracta d’un model de política lingüística ascendent, de baix a dalt: només en la mesura que la comunitat assumeix com a pròpies les iniciatives de capgirament aquest podrà reeixir i anar avançant cap a compromisos més complexos”.[3]

Escala EGIDS (Extended Graded Intergenerational Disruption Scale)[modifica | modifica el codi]

L'escala EGIDS (Extended Graded Intergenerational Disruption Scale), proposada per Lewis i Simons[4] (2010), amplia la classificació primera de Fishman tot conservant-ne els trets essencials i és utilitzada per Ethnologue, el web de referència per comptabilitzar les llengües del món i exposar una visió general sobre la seva situació sociolingüística.

Institucional 0 Internacional: s’utilitza àmpliament entre els Estats per al comerç, l’intercanvi de coneixement, i la política internacional
1 Estatal: s’utilitza en l’educació, el món labora, els mitjans de comunicació i el govern en l’àmbit estatal.
2 Regional: s’utilitza en l’educació, el món labora, els mitjans de comunicació i el govern en les principals subdivisions administratives d’un Estat.
Vigorosa 3 Comunicació àmplia: s’utilitza en el món laboral i els mitjans de comunicació, però no té un estatus oficial.
4 Educativa: té un ús vigorós i un sistema educatiu institucional ampli que sosté l’estandardització i la literatura.
5 En desenvolupament: té un ús vigorós, però amb una literatura en format estandarditzat utilitzada només per alguns, que no és generalitzat o sostenible.
6a Vigorosa: s’utilitza per a la comunicació cara a cara per totes les generacions i la situació és sostenible.
Amenaçada

Substitució

6b Amenaçada: s’utilitza per a la comunicació cara a cara dins de totes les generacions, però està perdent usuaris.
7 Substituint-se: els de la generació en edat de procrear poden utilitzar-la entre ells, però no la transmeten als fills.
Extinció 8a Moribunda: només queden usuaris actius de la llengua en la generació dels avis i més grans.
8b Gairebé extinta: només queden usuaris en la generació dels avis o més grans, i tenen poques oportunitats d’utilitzar-la.
9 Dorment: serveix com a recordatori de la identitat patrimonial d’una comunitat ètnica, però el domini de la llengua és simbòlic
10 Extinta: no s’utilitza i ningú conserva un sentit d’identitat ètnica associat amb la llengua.

Un exemple únic: la llengua hebrea[modifica | modifica el codi]

Un exemple únic de revitalització lingüística és el del restabliment de la llengua hebrea. Aquest procés va tenir lloc a Europa i a Israel a finals del segle XIX i durant el segle XX, període en què la llengua hebrea va passar de ser una llengua exclusivament litúrgica a una llengua escrita i parlada per milions de persones. amb l’estàtus de llengua oficial de l’Estat d’Israel.

Discrepàncies entre la teoria de Fishman i la tradició sociolingüística catalana[modifica | modifica el codi]

Fishman sol referir-se a comunitats reduïdes i llengües molt minoritàries que fins i tot malden per recuperar la transmissió intergeneracional, per això no dóna tanta importància a l’assoliment dels àmbits funcionals més elevats, fet que deixa en un segon terme. Considera positiva la distribució funcional de les llengües, a diferència de la sociolingüística catalana, que en aquest fenomen hi percep el primer pas de la recessió lingüística.

Recórrer a l’escola com a institució per difondre la llengua i assegurar-se nous parlants és un dels principals objectius que s’ha de marcar la planificació lingüística per a revertir una situació desfavorable. Fishman, però, no abordava aquest apartat fins a l’etapa 4, un cop assolida la transmissió familiar.

Els estadis superiors de l’escala de GIDS no han d’anar necessàriament en aquest ordre, ja que una llengua pot establir-se en les institucions públiques sense haver assolit una presència prou satisfactòria en l’àmbit laboral, com és el cas del català.

Una altra qüestió que se li retreu a Fishman és que un cop la llengua X ha aconseguit aturar el procés de substitució lingüística, no explica què passa amb la llengua Y (entra en retrocés i acaba desapareixent?).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fishman, Joshua Aaron. «Reversing language Shift: Theory and Practice of Assistance to Threatened Languages». Multilingual Matters (en anglès), 1991. ISBN 978-1-85359-122-8. 
  2. «Language Vitality and Endangerment». A: International Expert Meeting on UNESCO Programme Safeguarding of Endangered Languages. París, 10-12 març 2003.
  3. Boix-Fuster, E.; Vila i Moreno, F. X. (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.
  4. Lewis, M. P.; Simons, G. F. (2010). «Assessing endangerment: expanding Fishman’s GIDS». Revue Roumaine de Linguistique (vol. 2, pàg. 103-119).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Boix-Fuster, E.; Vila i Moreno, F. X. (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.
  • Fishman, J. (1991) «Reversing language Shift: Theory and Practice of Assistance to Threatened Languages». Multilingual Matters
  • Lewis, L.P.; Simons, G.F. (2010). «Assessing Endangerment: Expanding Fishman's GIDS. Romanian Review of Linguistics». A: Revue roumaine de linguistique (núm. 3, Language Endangerment and Language Death).
  • Sorolla, N. (2016) «La sociologia del llenguatge». A: Sociolingüística. Material docent de la UOC. Barcelona.