Ruth Belville
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (en) Elizabeth Ruth Naomi Belville 5 març 1854 Greenwich (Anglaterra) |
| Mort | 7 desembre 1943 (89 anys) Beddington (Anglaterra) (en)  |
| Causa de mort | Intoxicació per monòxid de carboni |
| Activitat | |
| Ocupació | empresària, horologist (en) , comercianta |
| Família | |
| Pare | John Henry Belville (en) |
 | |
Ruth Belville (Londres, 5 de març de 1854 – 7 de desembre de 1943), també coneguda com la Dama del Temps de Greenwich, va ser una empresària anglesa. Ella, la seva mare Mary i el seu pare John Henry venien a la gent el temps. Això ho feien mitjançant la sincronització del seu rellotge amb l'hora del rellotge de l'Observatori Reial de Greenwich i després venent a la gent el poder de consultar-ho.[1]
Història[modifica]
El pare de Ruth Belville, John Henry Belville, va crear un servei per a 200 clients el 1836. Cada matí, John Henry anava a l'Observatori Reial de Greenwich, on havia treballat, i posava el seu rellotge en hora amb el de Greenwich. A continuació, partia en la seva calessa i sincronitzava els rellotges dels clients amb el seu.[2]
John Henry va continuar aquest servei fins a la seva mort el 1856. La seva vídua, Mary, es va fer càrrec del negoci i va continuar al seu càrrec fins a la seva jubilació el 1892, amb vuitanta anys. La filla, Ruth Belville, es va fer càrrec de l'empresa aquest any, fins a 1940, moment en què la segona guerra mundial ja havia començat.[3][1] Belville sobrepassava els vuitanta anys quan es va retirar i va morir als 89 anys.[3]
El rellotge utilitzat per la companyia va ser un John Arnold de butxaca amb cronòmetre, modelo número 485/786, anomenat "Arnold". Va ser fabricat originalment per al duc de Sussex amb caixa d'or. Quan John Henry el va rebre el va canviar a una caixa de plata perquè estava preocupat pel possible robatori d'un rellotge d'or. Quan Ruth va morir, el rellotge es va quedar al Gremi de Rellotgers de Londres.[1]
Crítica[modifica]
El negoci de Belville va caure en picat des que St John Wynne, un director de la Standard Time Company, va posar a la venda un servei d'hora per telegrafia i es va convertir en el principal competidor de Belville. Wynne va fer un discurs en el United Wards Club atacant Belville i fent veure «que el seu mètode estava increïblement obsolet». També va insinuar que «ella havia usat la seva feminitat en els negocis».[3]
El discurs va ser publicat en el diari The Times, però l'article no va esmentar a la Standard Time Company i el fet que ell era el competidor de Belville. Arran dels comentaris publicats, Belville va ser increpada pel seu negoci i també pel possible escàndol, que quedava implícit en el discurs de Wynne. No obstant això, Belville va gestionar la situació i ho va convertir en publicitat i en un increment de les vendes. Belville va dir que tot el que havia fet Wynne va ser donar-li publicitat gratuïta.[2][3]