Salix tarraconensis

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuSalix tarraconensis
Salix-tarraconensis.jpg
Estat de conservació
Status iucn3.1 VU-ca.svg
Vulnerable
UICN 30317
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreMalpighiales
FamíliaSalicaceae
GènereSalix
EspècieSalix tarraconensis
L.
Nomenclatura
Sinònim taxonòmic
  • Salix tarraconensis Pau
Modifica les dades a Wikidata

El salze de cingle, salenca tortosina (Salix tarraconensis) és una petita mata o arbust, dioic, de la família de les salicàcies és endèmic dels Països Catalans, concretament de Catalunya i del País Valencià. Localitzat al Mont Caro (Ports de Tortosa Beseit) l'any 1915.

Descoberta i història[modifica]

Pius Font i Quer (1888-1964) (15) volia conèixer "les muntanyes que banda allà de l'Ebre, ens separen de València i Aragó",[1] i quan a darrers de maig de 1915 el seu admirat amic Carlos Pau (1857-1937) (40) li recomana anar "cap als límits aragonesos i valencians on descobriria qualque espècie nova per en Cadevall"[1] (I) no ho va dubtar: al juny d'aquell mateix any va anar-hi, i trobà, el 15/06/1915, als penyals calcaris de la Tossa de Caro, a 1400 m d'altitud, un petit salze femella que li resultà desconegut i l'envià a Pau, que el va batejar com a Salix tarraconensis, i apareixerà descrit i litografiat al treball que publicarà Font, amb el resultat de l'expedició que ha fet.[1]

Àrea de distribució[modifica]

Salix tarraconensis es va descobrir a Caro (1915), a 1.400 m d'altitud. Posteriorment, Font (1942) el retrobà a Cardó[2] i (1946) a la Roca Blanca a Fredes;[3] Antoni de Bolòs (1953) el va trobar a la Serra de Prades.[4]

Posteriorment s'ha citat a les muntanyes de Vandellòs,[5] al Pouet de Fèlix,[6] a les serres de Santa Àgueda-Turmell i de L'Esquetxe,[7] a Xert,[8] i a altres punts de Fredes,[9][10] a Cabrafeixet, les Moles, i la Tossa de Tivissa.[11][12]

En total, actualment (2016) es coneixen vint-i-quatre quadrícules UTM de 10 x 10 km, que van des de la Conca de Barberà a les muntanyes de Prades, a tocar dels boscos de Poblet, pel nord, fins a la serra del Turmell, als Ports i el Baix Maestrat, on apareix el Salix tarraconensis,

Tot i que s'ha citat de la província de València, segurament és un error;[9] a la comarca del Matarranya, a l'Aragó, es considera probable que s'hi pugui trobar, però fins ara no s'ha aconseguit.[9]

En conjunt es pot afirmar que es troba principalment per tota la província de Tarragona i a la zona meridional de Castelló.

Ecologia[modifica]

Salix tarraconensis viu als penyals calcaris orientats cap al nord i en menor mesura cap a l'oest, també ho fa als roquers, especialment en exposicions on gairebé no toca el sol, i a fons de barrancs pedregosos i obacs on pot fer tapissos, especialment per al pasturatge de les cabres salvatges (Capra pyrenaica hispanica), que el deixen arranat al sòl, entre les pedres, on no poden accedir.[13] També ho fa a peus de cingles i vessants rocosos.

Fitosociològicament, forma una comunitat integrada a l'ordre Potentilletalia caulescentis i a l'aliança Saxifragion mediae. J. Braun-Blanquet i O. de Bolòs; l'any 1950 es va descriure una associació vegetal per a aquest petit salze: Hieracio-Salicetum tarraconensis[11] que va de Prades als Ports de Morella, entre 700 i 1400 m, però que pot baixar, excepcionalment, fins als 150 m sobre el nivell de la mar.

Les plantes característiques d'aquesta associació vegetal són, a més del Salix tarraconensis: Hieracium laniferum, Saxifraga longifolia subsp. longifolia i Valeriana montana subsp. tarraconensis.

Dins de l'associació s'han identificat tres subassociacions amb presència de Salix tarraconensis:[11]

  • Subass. typicum: potentilletosum caulescentis, la qual es caracteritza per l'abundància de Potentilla caulescens i la manca de Saxifraga longifolia subsp. longifolia. Aquesta subassociació presenta una variant amb Chaenorhinum origanifolium subsp. cadevallii on apareix Sarcocapnos enneaphylla, però no hi sol ser present el Salix tarraconensis.
  • Subass. saxifraguetosum longifoliae: les plantes diferencials que la componen són: Saxifraga longifolia subsp. longifolia, Saxifraga fragilis i Polypodium vulgare subsp. vulgare. Presenta, a més de la variant típica, dues variants més en funció de la presència de Kernera saxatilis o Alyssum spinosum.[14]
  • Subass. erinaceetosum: ocupa llocs amb menys pendent, on el vent resulta molt violent i el salze de roca pot acabar resultant dominant. Les espècies diferencials són, entre altres: Erinacea anthyllis, Anemone hepatica i Solidago virgo-aurea. Dins d'aquesta associació també hi ha les subassociacions galietosum brockmannii, pròpia del Montsant occidental, però que no tenia Salix tarraconensis[11] fins que es va trobar a les muntanyes de Vandellòs on sí que era ben present,[5] i la drabetosum hispanicae, la qual, tot i estar per la zona de presència del nostre salze, no s'hi ha trobat.

Totes aquestes comunitats vegetals han estat estudiades en diversos treballs fitosociològics.[14][15][16][17] L'hàbitat CORINE del Salix tarraconensis correspon al 62.151 de les roques calcàries, amb Potentilla caulescens, Saxifraga longifolia, Asplenium fontanum...; a l'Hàbitat d'Interès Comunitari 8210: costers rocosos calcaris amb vegetació rupícola, i, dins dels hàbitats de Catalunya, correspon al 62b: cingles i penyals calcaris de muntanya (40).

La fenologia, pel que respecta a la floració i en funció de la bibliografia, es considera que va dels mesos de març a maig,[18][19][20](excepcionalment juny)[21][20][22] Però hem trobat exemplars mascles començant a florir el dia 1/02/2003 a Cabrafeixet i al barranc de les Nines; i a la Tossa de Tivissa les flors masculines ho feien el 21/02/2011. Font i Quer[3] ja apuntava que els exemplars de finals de primavera no conserven cap flor masculina i per això, quan el va trobar el 15 de juny de 1915 només va trobar flors femenines, igual que durant la seva segona visita als Ports a finals de juny de 1917.[23] Les flors mascles, a les zones més baixes, poden aparèixer a partir de febrer i coexisteixen amb les flors femelles durant bona part de la primavera, però a partir de finals de maig només solen quedar les flors femenines.

A partir de mitjan novembre les fulles van engroguint i al desembre desapareixen, fins a la primavera en què rebrota novament, primer les flors i després van reapareixent les fulles.

Salix tarraconensis, com tots els salzes, s'adapta bé a la reproducció vegetativa i les seves llavors tenen un bon índex de fecunditat; això ha permès a la Generalitat Valenciana reforçar algunes poblacions ja existents: és el cas de la població del Pouet de Fèlix (Baix Maestrat), on es van recollir llavors poc madures, i tot i això se'n va obtenir una germinació del 78%; la posterior recollida de llavors madures va descobrir el problema que les larves d'un insecte se les mengen pràcticament totes (4, 16).

Font i Quer[3] ja havia observat la viabilitat de les seves llavors quan va veure al coll del Murter, a la serra de Cardó, un exemplar femení de dos metres arrelat a un badall d'una roca vertical per on regalimava aigua, que formava una petita zona humida, al peu del cingle, on s'originen -si ha plogut prou- al mes de maig, milers de petites plàntules del salze, que s'assequen en desaparèixer la humitat. Aquest fenomen, i el propi exemplar de salze que cita Font, encara es pot observar actualment.

La zona altitudinal on viu depèn del indret on es troba i va en un interval dels 1430 m, al cim de Caro (Baix Ebre), fins als 370 m del barranc de les Nines (Baix Ebre).[5]

Estat de conservació i protecció[modifica]

Possiblement el perill més gran per a la supervivència del Salix tarraconensis sigui el canvi climàtic, a causa del constant augment de la temperatura, igual que passa amb les plantes més nòrdiques situades als seus límits meridionals.

Els incendis forestals sovint resulten fatals per a les poblacions situades a les cingleres, o a la seva base, per l'efecte tèrmic de xemeneia que aquestes provoquen. Però hi ha molts altres factors que poden incidir negativament en la supervivència d'aquest endemisme: les instal·lacions de les antenes al Mont Caro, fetes en èpoques d'ignorància i irresponsabilitat mediambiental van afectar no només a aquesta espècie sinó a les de Jasione crispa subsp. crispa, Aster alpinus i altres espècies excepcionals dels Ports. Actualment hi ha més coneixement i sensibilitat sobre aquest fet, i tot i que la pressió sobre el medi natural no ha minvat (construcció de noves pistes, instal·lació de parcs eòlics o altres infraestructures), és d'esperar que el progrés en coneixement i una major responsabilitat a escala social i governamental puguin garantir, almenys pel que respecta a les actuacions humanes, la supervivència de tresors biològics com el Salix tarraconensis.

Hi ha molts factors que poden provocar la desaparició de poblacions tan petites i vulnerables: marxes per alguns dels indrets on viu, col·leccionisme... En alguns punts, on hi ha més vulnerabilitat, s'hi han posat cartells indicant que no es passi o s'hi han pres mesures de protecció.

Hi ha un factor sorprenent: als EUA aquesta espècie es pot trobar en molts vivers i és prou coneguda i utilitzada, per la seva rusticitat i elegància, per a la jardineria de rocalles. Fins i tot a Europa hi ha vivers de plantes alpines on es poden adquirir per 2,50 €/unitat . I és que Salix tarraconensis  s'ha difós i plantat a bona part del món.[24]

Al Llibre Vermell de les Plantes Vasculars Endèmiques i Amenaçades de Catalunya[25] s'ha anotat la necessitat de millorar el coneixement d'aquesta espècie per determinar la situació de les poblacions existents i el seu estat, fent-la-hi constar com a vulnerable, i s'hi exposen una sèrie de factors de risc i mesures de conservació.

A Catalunya les poblacions de Salix tarraconensis  es troben dins dels Espais d'Interès Natural (PEIN), i algunes poblacions són al Parc Natural dels Ports, on es realitzen diversos treballs i seguiments. L'espècie està catalogada com a vulnerable en el Catàleg de flora amenaçada de Catalunya. La població estimada està entre els 2500 i 3000 exemplars.[21]

Al País Valencià les àrees on es troba el Salix tarraconensis estan en bona part dins del Parc Natural de la Tinença de Benifassà (Província de Castelló), i les poblacions formen part de micro-reserves de flora, com les del Portell de l'Infern o del Pouet de Fèlix. A l'apartat d'ecologia s'han exposat algunes de les actuacions que es realitzen per part de la Generalitat Valenciana (cultiu in vitro, reforçament de poblacions, protecció de les zones més fràgils...).

A la revisió del llistat de flora valenciana protegida (2013) aquesta espècie es considera espècie de flora protegida no catalogada. S'estima que la població valenciana és d'uns 500 exemplars.

A nivell estatal és considerada una espècie vulnerable,[26] tant pel fet que cap població supera els 1000 individus ( 2a(i)), com pel fet d'ocupar una superfície inferior als 20 km2.

Quasi totes les poblacions estan a la Xarxa Natura 2000, de manera que tenen una protecció a nivell de la Unió Europea.

Segons els criteris de la UICN aquest tàxon es considera vulnerable (D2) per fet de tenir una àrea d'ocupació inferior als 20 km², amb petites poblacions molt disperses i sovint fràgils davant de problemàtiques existents a curt, mitjà i llarg termini.

Notes[modifica]

I) Joan Cadevall i Diars (1846-1921) estava preparant la Flora de Catalunya (1913-1937) i Pius Font i Quer hi col·laborava; Cadevall assumí la cura dels darrers volums d'aquesta obra.[27]

II) Plantes amb gemes persistents que poden estar a més de 5 dm d'alçada, i ho estan a menys de 2 m.

III) Rudolf Görz (1879-1935) va signar amb aquest nom el seu estudi dels salzes catalans, que va publicar en francès, però és més freqüent trobar-lo, a la bibliografia, amb el nom de Rudolf Goerz o de Rudolph Goerz.

IV) Prèviament a l'estudi dels salzes catalans, Görz havia publicat una petita aportació per al coneixement d'algunes formes híbrides de salzes espanyols, especialment a través de la consulta de material d'herbaris, que li havia proporcionat una base per conèixer i opinar sobre el tema.[28]

V) Per internet es poden trobar experiments d'hibridació entre S. tarraconensis i S. capraea, entre altres.

VI) com. pers. de J.M. Camarasa, en base a la correspondència de Pius Font amb Carl Faust, que ha estudiat.


Bibliografia[modifica]

Bibliogràfia del text[modifica]

  • Aguilella, A., J. L. Carretero, M. B. Crespo, R. Figuerola & G. Mateo. 1994. Flora vascular rara, endémica o amenazada de la Comunidad Valenciana. Generalitat Valenciana. València.
  • Amo Marco, J. B. & D. Lledó. 1996. In vitro propagation of Salix tarraconensis Pau ex Font Quer, an endemic and threatened plant. In vitro cellular & Developmental Biology-Plant 32: 42-46.
  • Balada, R. 2004. El salze de cingle (Salix tarraconensis Pau). La Veu de l'Ebre 114:12.
  • Camarasa, J.M. & A. Roca, coord. 1995. Ciència i tècnica als Països Catalans. Una aproximació biogràfica. Fundació Catalana per a la Recerca. Barcelona
  • Escribá, C., G. Ballester & E. Laguna 2000. Problemàtica del Salix tarraconensis Pau ex Font Quer. Dugastella 1: 5-8.
  • Görz, R. 1929. Les saules de Catalogne. Cavanillesia 2: 97-158.
  • Jalas, J. & J. Suominen (eds). 1976. Atlas Florae Europaea 3. Akateeminen Kirjakauppa, Helsinki.
  • Masclans, F. & E. Batalla. 1964. Flora de los Montes de Prades. (I). Collect. Bot. 6: 485-633.
  • Masclans, F. 1981. Els noms de les plantes als Països Catalans. Ed. Montblanc-Martin. Granollers.
  • Mateo Sanz, G. 1996. La correspondencia de Carlos Pau: Medio siglo de historia de la Botánica española. Jardín Botánico e Instituto Cavanilles de Biodiversidad y Biologia Evolutiva. Universidad de València. València.
  • Sáez, L., Aymerich, P. & Blanché C. 2010. Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya. Argania editio. Barcelona.
  • Skvortsov, A. K. 1968. Nomenclature and typification in the genus Salix L. Acad. Sci. URSS Nov. Syst. Plant. Vasc. 62-72.
  • Vicioso, C. 1951. Salicáceas de España. Bol. Inst. Forest. Invest. Exp. 57. Madrid. 40) Vigo, J., Carreras, J. & Ferré, A. 2006. Cartografia dels hàbitats a Catalunya. Manual d'interpretació. Generalitat de Catalunya.
  • Vigo, J., Carreras, J. & Ferré, A. 2006. Cartografia dels hàbitats a Catalunya. Manual d'interpretació. Generalitat de Catalunya.

Enllaços cartogràfics[modifica]

a) Banc de dades de la Biodiversitat de Catalunya. Universitat de Barcelona - Generalitat de Catalunya.

c) Banco de datos de Biodiversidad. Generalitat Valenciana.

d) ORCA. Organització per a la cartografia de les plantes vasculars dels Països Catalans. I.E.C.

e) Anthos. Fundación Biodiversidad - Real Jardín Botánico.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Font Quer, Pius «Una excursió botànica a la Catalunya Transibèrica». Treb. Inst. Catalana Hist. Nat. 1:, 1915, pàg. 1-35.
  2. Font Quer, Pius «Estudi fitogeogràfic de la garriga litoral de l'occident de Catalunya». Butll. Inst. Catalana Hist. Nat. 21, 1921, pàg. 156-179.
  3. 3,0 3,1 3,2 Font Quer, Pius. Flórula de Cardó. Barcelona: Talleres Tipográficos Mariano Clavé, 1950. 
  4. Masclans, F. & E. Batalla «Flora de los Montes de Prades. (I)». Collect. Bot. 6, 1964, pàg. 485-633..
  5. 5,0 5,1 5,2 Molero, J., L. Sáez & J. Vallverdú «Noves aportacions al coneixement florístic de les comarques meridionals de Catalunya.». But. Inst. Catalana Hist. Nat. 64, 1996, pàg. 61-71.
  6. Aguilella, A. 1991. Flora dels Ports i la Tinença de Benifassà. I.V.E.I. (inèdit).
  7. Aparicio, J.M. & J.M.Mercé., Nuevas localidades de Salix tarraconensis Pau ex Font Quer en la provincia de Castellón. Toll Negre 1: 33-34. 2003 «Nuevas localidades de Salix tarraconensis Pau ex Font Quer en la provincia de Castellón.». Toll Negre 1, 2003, pàg. 33-34.
  8. Aparicio, J.M. & J.M.Mercé. «Aportaciones a la flora de la província de Castellón II.». Toll Negre 2, 2003, pàg. 19-23.
  9. 9,0 9,1 9,2 Aparicio, J.M. & J.M.Mercé «Aportaciones a la flora de la província de Castellón VI.». Toll Negre 5, 2005, pàg. 24-32..
  10. Aparicio, J.M. & R. Balada «Aportaciones al conocimiento de la distribución del salze de cingle (Salix tarraconensis Pau).». Toll Negre 5, 2005, pàg. 46-51..
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 Bolòs, Oriol. Comunidades vegetales de las comarcas próximas al litoral situadas entre los rios Llobregat y Segura. (en castellà). Mem. Real Ac. Cienc. y Artes 3ª Epoca nº 724 vol XXXVIII nº 1., 1967. 
  12. Molero, J., L. Sáez, J. Vallverdú & L.G. Valle. «Noves aportacions a la flora de les comarques meridionals de Catalunya. III.». Orsis 21, 2006, pàg. 19-39..
  13. Labédan, C. «Impacto del herbivorismo de Capra pyrenaica ssp. hispanica sobre Salix tarraconensis Pau en el Parc Natural dels Ports.». Memòria de Màster. Universitat Autònoma de Barcelona-Parc Natural dels Ports., 2009.
  14. 14,0 14,1 Álvarez, J. M. Vegetació del massís del Port. Col·lecció Pius Font i Quer.. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs., 2004. 
  15. Rovira, A. M. «Estudi fitogeogràfic de les comarques catalanes compreses entre els Ports de Beseit, el riu Ebre i els límits aragonesos. Tesi doctoral (inèdita).». Universitat de Barcelona., 1986.
  16. Royo Pla, F. «Flora i vegetació de les planes i serres litorals compreses entre el riu Ebro i la serra d'Hirta. Tesi doctoral.». Universitat de Barcelona., 2006.
  17. Villaescusa, C. Flora vascular de la comarca del Baix Maestrat. Diputació de Castelló. Castelló de la Plana. «Flora vascular de la comarca del Baix Maestrat.». Diputació de Castelló. Castelló de la Plana., 2000.
  18. Bolòs, O. & J. Vigo. Flora dels Països Catalans. Vol. 2.. Barcelona.: Ed. Barcino., 1990. 
  19. Blanco, P.. El genero Salix L. (Salicaceae) en España. Madrid: Univ. Complut. Madrid, 1988. 
  20. 20,0 20,1 Blanco, P.. Salix. In Castroviejo et al. Flora Ibérica. vol 3: 505.. Madrid: Real Jardín Botánico, C.S.I.C, 1993. 
  21. 21,0 21,1 Sáez i Goñalons,, Llorenç. Inventari i localització de les poblacions de Salix tarraconensis Pau existents a Catalunya.. Generalitat de Catalunya., 1996. 
  22. Folch, R. La flora de les comarques litorals compreses entre la riera d'Alforja i el riu Ebre.. Arx. Secc. Ciènc., 60.. Barcelona.: IEC, 1980. 
  23. Font i Quer,, Pius «Vuit dies d'excursió botànica als Ports de Tortosa.». Pub. de la Junta de Ciènc. Nat. de Barcelona. 2, 1917, pàg. 619-632..
  24. Newsholme, C.. Willows. The genus Salix.. Londres: B.T.Badsford, 1992. 
  25. Sáez, L., Aymerich, P. & Blanché C.. Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya.. Barcelona: Argania editio., 2010. 
  26. Moreno, J. C., coord.. Lista Roja de la Flora Vascular Española.. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino, y Sociedad Española de Biologia de la Conservación de Plantas, 2008. 
  27. Cadevall, J.. Flora de Catalunya, 6 vol.. Barcelona: Institut de Ciències, 1913-1937. 
  28. Görz, R. «Beiträge zur Kenntnis der Salix-Flora Spaniens». Bol. Soc. Esp. Hist. Nat., 26, 1926, pàg. 385-388..