Semipelagianisme
| Epònim | Pelagi  |
|---|---|
| Dades | |
| Tipus | escola teològica cristiana |
El semipelagianisme és un corrent cristià que intenta conciliar les idees del pelagianisme amb la teologia més ortodoxa o acceptada. La doctrina fou fundada per Joan Cassià i refutada des dels inicis per la filosofia cristiana, com per exemple en les obres d'Agustí d'Hipona. Va triomfar a l'església dels gals[1] i francs i va tornar a emprar-se el terme (si bé de manera despectiva) al renaixement.
La seva idea principal és que l'ésser humà té forces per ell mateix per acostar-se a la salvació però que aquesta només es pot assolir per la voluntat divina, allunyant-se així de l'heretgia pelagiana. Suposa, per tant, un equilibri entre la predestinació i el lliure albir total pel que fa al destí de l'home després de la mort.
Referències[modifica]
- ↑ Noël Duval, Jacques Fontaine, Paul-Albert Février, Jean-Charles Picard et Guy Barruol, Naissance des arts chrétiens, Éd. Ministère de la Culture/Imprimerie Nationale, Paris, 1991, (ISBN 2110811145)