Sil·labari
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Un sil·labari és un conjunt de caràcters o símbols que representen (o aproximen) síl·labes que formen les paraules. Un símbol en un sil·labari normalment representa un so consonàntic seguit d'un so vocàlic.[1] En un autèntic sil·labari no hi ha similituds gràfiques entre caràcters fonèticament relacionats (tot i que alguns sí que en tenen similituds gràfiques per a les vocals). Això vol dir que els caràcters que representen "ke", "ka" i "ko" no tenen una similitud gràfica per a indicar el so "k" que comparteixen.
Origen i principi
[modifica]La filòloga clàssica italiana Silvia Ferrara assenyala que en el llenguatge, el so s'emet naturalment en forma de síl·labes, de manera que els primers escrits s'organitzen al voltant de l'estructura sil·làbica.[2] Assenyala que pensem en síl·labes, ens comuniquem en síl·labes, cantem en síl·labes, vam inventar l'escriptura en síl·labes[3] i que tota la nostra comunicació gira al voltant de la síl·laba. Al seu entendre, l'èxit de l'alfabet (un sol so corresponent a una sola lletra) en la cultura occidental és, doncs, només una coincidència, un epifenomen cultural, una improbabilitat amb un fort impacte.[3]
Així, els escrits de tipus sil·labari veuen en principi la consonant «amb» una vocal, de manera que la seva unitat bàsica és la síl·laba, a diferència dels sistemes alfabètics que «descomponen» la llengua en consonants i vocals.[4] Com a resultat, el sil·labari sovint requereix un nombre més gran de signes que l'alfabet: entre 80 i 120 de mitjana per al primer, en comparació amb una trentena per al segon.[5] Per tant, aquest últim és més «econòmic».[3]
El sil·labari en la llengua japonesa
[modifica]L'idioma japonès empra dos sil·labaris (kana), que són hiragana i katakana. S'empren principalment per a escriure paraules gramaticals així com paraules estrangeres, per exemple hotel és ho-te-ru en japonès. Com que la síl·laba típica japonesa és de forma CV (consonant + vocal), el sil·labari està ben adaptat per escriure l'idioma.
D'altra banda, el català admet estructures sil·làbiques més complexes, que dificulten la seva escriptura amb un sil·labari.[6][7] Per poder escriure en català emprant un sil·labari, cada síl·laba possible en català requeriria un símbol diferent. Així, farien falta caràcters diferents per "pot", "poc", "pom", "pon", "pol"; "por", "pou", etc., a més de la dificultat de representar grups consonàntics com ara "plou", "prou", etc.
Així, el sil·labari només és una opció raonable en idiomes que tenen síl·labes senzilles de tipus CV.
Altres idiomes amb escriptura sil·làbica
[modifica]Altres idiomes que utilitzen una escriptura per a síl·labes inclouen el grec micènic (lineal B), idiomes nadius americans com el sil·labari cherokee i africans com el vai i el mende. L'escriptura cuneïforme també és un sil·labari, encara que amb alguns elements no sil·làbics.
L'etíop i moltes llengües del subcontinent indi tenen alfabets coneguts com a abugida, que a un occidental li poden semblar sil·labaris, però que no ho són pas. Tots aquests fan servir símbols diferents per a consonants i vocals. Freqüentment el símbol per a la vocal s'afegeix al de la consonant, creant així la impressió d'una unitat sil·làbica.
Referències
[modifica]- ↑ Peter Daniels, 1996. "The Study of Writing Systems", p. 4. A: Daniels & Bright, The World's Writing Systems.
- ↑ Ferrara, 2021, p. 167.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Ferrara, 2021, p. 48-49.
- ↑ «Les écritures indiennes, la notation des syllabes» (en francès). essentiels.bnf.fr. [Consulta: 25 abril 2025].
- ↑ «Les différents systèmes d'écriture» (en francès). essentiels.bnf.fr. [Consulta: 25 abril 2025].
- ↑ Philip i Guiu, Francesc. Abecerolas catalanas disposadas ab nou estyl i adornadas ab nous poliments de nostra llengua. Figueres: Ignaci Portèr, 1768. Arxivat 2021-01-31 a Wayback Machine.
- ↑ Romeva, Pau. Sil·labari català. Barcelona: Primera Plana, 2007. ISBN 9788461192120.
Bibliografia
[modifica]- Ferrara, Silvia. La fabuleuse histoire de l'invention de l'écriture (en francès). París: Seuil, 2021. ISBN 978-2-021-46412-2.