Hiragana

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Kanji (漢字)

Kana (仮名)

Usos

Romaji (ローマ字)

[ Categoria ]

El hiragana (平仮名; ひらがな) és un dels dos sil·labaris emprats en l'escriptura japonesa junt amb el katakana. També se sol utilitzar el hiragana per referir-se a qualsevol dels caràcters del sil·labari.

Aquests caràcters, i contràriament als kanji, no tenen cap valor conceptual, sinó únicament fonètic. S'utilitza per exemple per a les terminacions verbals i les declinacions (okurigana), mentre que les arrels de les paraules s'expressen amb kanjis.

El sil·labari hiragana consta de 46 caràcters que representen síl·labes formades per una consonant i una vocal, o bé una única vocal. L'única consonant que pot anar sola és la 'n'.

L'hiragana s'empra a l'escriptura de paraules japoneses, partícules i desinències verbals; en contrast amb el katakana que s'utilitza per a paraules estrangeres i onomatopeies. És per això que l'hiragana és el primer sil·labari que aprenen els nens nipons. Els manga per a adolescents i joves, per exemple, encara tenen els kanjis considerats difícils, transcrits a sobre amb el sil·labari hiragana, el que s'anomena furigana. A mesura que aprenen els kanji, els estudiants van reemplaçant els caràcters sil·làbics en favor dels caràcters xinesos.

El hiragana té les formes més arrodonides que el katakana i al Japó és considerat més simple. És un sil·labari que van inventar les dones quan no tenien accés a aprendre l'escriptura, per això es considera un sil·labari femení mentre que el katakana es considera masculí.

Caràcters hiragana bàsics[modifica]

A continuació hi ha la taula dels caràcters bàsics (sense accents ni caràcters modificadors) que componen el sil·labari hiragana, juntament amb la romanització Hepburn de cadascun que n'indica la pronúncia.

A I U E O
(a) (i) (u) (e) (o)
K (ka) (ki) (ku) (ke) (ko)
S (sa) (shi) (su) (se) (so)
T (ta) (chi) (tsu) (te) (to)
N (n) (na) (ni) (nu) (ne) (no)
H (ha) (hi) (fu) (he) (ho)
M (ma) (mi) (mu) (me) (mo)
Y (ya) (yu) (yo)
R (ra) (ri) (ru) (re) (ro)
W (wa) (wo / o)

Anteriorment existien dos caràcters hiragana més: (wi), (we). Tanmateix, han caigut en desús i ja no s'utilitzen. El caràcter wo (を) pràcticament només s'utilitza per a la partícula gramatical que es pronuncia o a la majoria de dialectes.

  • Quant a la pronúncia, a grans trets tenim que:
    • Les vocals "a" i "i" són com en català /a/ i /i/.
    • Les vocals "e" i "o" són mitjanes /e̞/ i /o̞/ com en rossellonès, encara que es poden realitzar com les vocals tancades de la resta del català.
    • La vocal "u" és no arrodonida /ɯ/.
    • La "y" és la semivocal de la "i", /j/.
    • La "w" és la semivocal de la "u", /ɰᵝ/.
    • La "r" és la suau o bategant /ɾ/.
    • Com a l'ortografia anglesa, "sh" i "ch" representen la xeix i la tx del català, és a dir, /ʃ/ i /t͡ʃ/.
    • També com a l'anglès, la "h" és aspirada /h/.
    • S'escriu "s" la essa sorda /s/, també entre vocals. La essa sonora s'explica al següent apartat.
    • La "f" generalment és bilabial /ɸ/.
    • La resta de consonants són les esperables en l'ortografia catalana.

Formació de nous sons mitjançant nigori[modifica]

Existeixen uns accents diacrítics en japonès anomenats nigori. Serveixen per a formar consonants sonores o impures (cas de les G, Z, D i B) o la mig impura P.

  • En el primer cas, el de les consonants sonores, s'utilitza el dakuten (濁点), col·loquialment anomenat ten-ten (点々, punts), que es representa amb dos traços diagonals curts a la part superior dreta del caràcter (゛).
  • Per a formar el so P, s'utilitza el handakuten (半濁点), col·loquialment anomenat maru (丸, cercle), que té forma de cercle i s'escriu també a la part superior dreta del caràcter (゜).
A I U E O
G (ga) (gi) (gu) (ge) (go)
Z (za) (ji) (zu) (ze) (zo)
D (da) (ji) (zu) (de) (do)
B (ba) (bi) (bu) (be) (bo)
P (pa) (pi) (pu) (pe) (po)
  • Quant a la pronúncia:
    • La "g" és dura /g/ sempre, també davant de les vocals e, i.
    • La "j" i la "z" són com les catalanes, /ʒ/ i /z/ (essa sonora).
    • La resta de consonants també són com les habituals catalanes.

Palatalització[modifica]

Existeixen unes versions petites dels caràcters ya (ゃ) yu (ゅ) i yo (ょ) anomenades yō-on que serveixen per a palatalitzar una consonant o afegir-hi els diftongs /ja/, /jɯ/, /jo/, si es col·loquen després del seu caràcter en la versió acabada en -i.

YA YU YO
KI きゃ (kya) きゅ (kyu) きょ (kyo)
SHI しゃ (sha) しゅ (shu) しょ (sho)
CHI ちゃ (cha) ちゅ (chu) ちょ (cho)
NI にゃ (nya) にゅ (nyu) にょ (nyo)
HI ひゃ (hya) ひゅ (hyu) ひょ (hyo)
MI みゃ (mya) みゅ (myu) みょ (myo)
RI りゃ (rya) りゅ (ryu) りょ (ryo)
GI ぎゃ (gya) ぎゅ (gyu) ぎょ (gyo)
JI じゃ (ja) じゅ (ju) じょ (jo)
BI びゃ (bya) びゅ (byu) びょ (byo)
PI ぴゃ (pya) ぴゅ (pyu) ぴょ (pyo)
  • Quant a la pronúncia:
    • La "ny" és com en català /ɲ/.
    • La resta es pronuncien seguint les mateixes normes dels apartats anteriors.

Consonants dobles o geminades[modifica]

Les consonants dobles o geminades es formen escrivint un caràcter tsu petit (っ) anomenat sokuon davant de la consonant en qüestió. Només es doblen les consonants k, s, t, p. Exemples: よっか yokka (dia 4 del mes), ざっし zasshi (revista), だった datta (passat del verb ser), にっぽん nippon (Japó). La pronúncia és: yok-ka, zas-shi, dat-ta, nip-pon, és a dir, la consonant sona dues vegades.

Quant a les consonants nasals "m" i "n", es doblen escrivint ん davant. Exemples: おんな onna (dona), うんめい unmei (destí). De la mateixa manera que en català, la "n" ん es pronuncia /m/ davant de /p/ o /b/. Exemples: せんぱい senpai es pronuncia /sempai/.

Els símbols d'iteració hiragana són ゝ (estàndard, sense nigori) i ゞ (sonor, amb nigori dakuten) però actualment no s'acostumen a emprar, només en alguns noms propis com el de l'empresa Isuzu (いすゞ).

Vocals llargues[modifica]

Finalment, existeixen vocals llargues (sovint romanitzades amb un màcron) que es formen de la següent manera:

  • (Caràcter en -a) + a. Per exemple: おかあさん okaasan o okāsan (mare) pronunciat /okaːsan/
  • (Caràcter en -i) + i: Per exemple: おにいさん oniisan o onīsan (germà gran) pronunciat /oniːsan/
  • (Caràcter en -u) + u: Per exemple: じゅう juu o (deu) pronunciat /ʒɯː/
  • (Caràcter en -e) + e: Per exemple: おねえさん oneesan o onēsan (germana gran) pronunciat /oneːsan/
  • (Caràcter en -e) + i: Per exemple: せんせい sensei o sensē (mestre) pronunciat /senseː/
  • (Caràcter en -o) + o: Per exemple: おおきい ookii o ōkī (gran) pronunciat /oːkiː/
  • (Caràcter en -o) + u: Per exemple: ありがとう arigatou o arigatō (gràcies) pronunciat /aɾigatoː/

En alguns casos també es pot emprar el chōon (ー) en hiragana per a formar vocals llargues igual com es fa en katakana, però no és habitual.

Observacions[modifica]

  • La "n" (ん) es considera una síl·laba (concretament una mora).
  • Els dos kana "ji" (じ i ぢ) tenen la mateixa pronunciació en la majoria de dialectes, són caràcters yotsugana.
  • Els dos kana "zu" (ず i づ) també tenen la mateixa pronunciació en la majoria de dialectes.
  • La "ō" llarga es pot escriure oo (おお) o bé ou (おう).
  • La "ē" llarga es pot escriure ee (ええ) o bé ei (えい).

Vegeu també[modifica]