Sincretisme (lingüística)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

En lingüística, el sincretisme és la identitat de forma de diferents formes morfològiques d'una paraula.

Per exemple, en català, les formes acusativa i dativa dels pronoms "em" i "et" són idèntiques, mentre que "el/li" o "la/li" tenen formes diferents depenent de la funció gramatical del pronom. En llatí, el nominatiu i el vocatiu de la tercera declinació tenen la mateixa forma (e.g. rēx "rei" és alhora el nominatiu i el vocatiu singulars). De manera similar, en alemany, l'infinitiu, la primera persona del plural en present, i la tercera persona del plural present de gairebé tots els verbs tenen una forma idèntica (ex. nehmen "prendre", wir nehmen "prenem", sie nehmen "prenen").

El sincretisme pot sorgir a partir de canvis o bé fonològics o bé morfològics. En cas de canvi fonològics, terminacions que originalment eren diferents acabaren pronunciant-se igual, de manera que es perd la diferència. Així, en el cas de l'alemany, l'infinitiu nehmen deriva de l'alt alemany antic neman, la primera persona del plural nehmen deriva de nemēm, i la tercera persona del plural nehmen deriva de nemant. En cas de canvi morfològic, simplement passa que una forma deixa de ser utilitzada i és substituïda per l'altra: és el cas de l'exemple llatí, on el nominatiu simplement desplaçà el vocatiu a la tercera declinació.

Bibliografia[modifica]