Sly

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióSly
Forma musical òpera
Compositor Ermanno Wolf-Ferrari
Llibretista Giovacchino Forzano
Llengua original italià
Estrena
Data 29 setembre 1927
Escenari La Scala de Milà
Director Ettore Panizza
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 4 de juny de 2000[1]
Modifica dades a Wikidata

Sly, ovvero La leggenda del dormiente risvegliato és una òpera en tres actes amb música de Ermanno Wolf-Ferrari i llibret en italià de Giovacchino Forzano, basat en el pròleg a l'obra de William Shakespeare La feréstega domada (la versió alemanya del llibret, Sly, oder Die Legende vom wiedererweckten Schläfer, va ser traduïda per Walter Dahms). A diferència de les altres òperes de Wolf-Ferrari, aquesta és una tragèdia. Es va estrenar a La Scala de Milà el 29 de desembre de 1927 amb Aureliano Pertile i Mercè Llopart.

El 2000 es va estrenar a Catalunya al Gran Teatre del Liceu cantada per Josep Carreras, en el que va suposar el seu retorn al teatre després de set anys de forçada absència.[1]

Sly és una òpera tardana dins de la producció de Wolf-Ferrari, creada el 1927 i que pertany a un gènere híbrid molt propi de l'època, en la qual es literaritzava el contingut del llibret buscant impressionar amb nombrosíssims personatges simbòlics (27, gairebé tants com els de la Louise de Charpentier) i amb agudeses enginyoses en el text amb unes situacions que teatralment resulten bé, però que musicalment resulten en bastants moments una mica avorrides.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Fill de pare alemany i de mare italiana, Ermanno Wolf-Ferrari representa un cas únic, aïllat i sense continuïtat, d'intent de síntesi de les dues tradicions després del pas de Wagner i Verdi, dos gegants que converteixen aquesta operació en poc menys que una utopia. Sens dubte aquesta posició solitària de Wolf-Ferrari, aquest obstinació a recórrer la mateixa via sense atendre a influències externes, és el que a la fi ha portat a la seva obra a desaparèixer gairebé de les programacions. Això i certa mirada nostàlgica de retorn al passat, concretament al segle XVIII i més concretament encara al que ell considera els seus dos referents màxims: Mozart, el més italià dels compositors alemanys, i Goldoni, el més internacional dels dramaturgs italians. Inspirant-se en aquest últim autor, va escriure fins a cinc comèdies musicals que li van proporcionar un important reconeixement a la seva època. Però si es té en compte que Strauss feia ja molt que havia portat a escena Salomé o que Berg va estrenar el seu Wozzeck un any abans que Wolf-Ferrari Sly, es comprendrà la posició excèntrica, en certa manera contra corrent, d'aquest músic tremendament preocupat pel divorci que observava entre les obres de la contemporaneïtat i el públic.[3]

Sly en certa manera és una síntesi d'aquest recorregut en solitari que constitueix tota la seva trajectòria. L'inici de l'obra transcorre en una taverna dels baixos fons londinencs a la qual acudeix el poeta Sly, un bevedor carregat de deutes, i on el comte de Westmoreland imaginarà la pesada broma que donarà lloc al drama: segrestar Sly quan es trobi completament ebri, portar-lo al seu castell i fer-li creure al despertar que és el senyor i amo d'aquelles sumptuoses possessions i que la seva vida anterior era un simple malson irreal. Descobert l'engany, el perdedor Sly es suïcidarà.[3]

Personatges[modifica | modifica el codi]

Personatge Tessitura Repartiment de l'estrena, 29 de desembre de 1927

(Director: Ettore Panizza)

Sly tenor Aureliano Pertile
Dolly soprano Mercè Llopart
Comte de Westmoreland baríton Luigi Rossi-Morelli
John Plake baix Ernesto Badini
Patge soprano Cesira Ferrani
Rosalina soprano Anada Conti i Iris Adami-Corradetti
Propietària mezzosoprano Anada Mannarini
Jutge de camp tenor Palmiro Domenichetti
Nen servent tenor Luigi Nardi
Primer noble/Moro tenor Giovanni Azzimonti
Segon noble/Indi tenor Emilio Venturini
Tercer noble/Vell criat tenor Nello Palai
Cambra noble/Xinès sota-baríton Aristide Baracchi
Cinquè noble/doctor baríton Giuseppe Nessi
Sisè noble baix Antonio Laffi
Setè noble baix Giacomo Carboni
Vuitè noble baix Salvatore Baccaloni
Primera donzella mezzosoprano Maria Neveso
Segona donzella mezzosoprano Gina Pedroni
Tercera donzella mezzosoprano Olga De Franco-Arduini
Snare/primer criat baix Luigi Spartaco Marchi
Soldat/segon criat baix Giuseppe Menni
Cuiner/tercer criat baix Amleto Galli

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

El primer acte està influenciat directament del verisme postpuccinià, és a dir de la realitat lírica italiana d'aquells anys (Puccini va morir el 1924): riquesa tímbrica notable en l'orquestra i escriptura extremadament atenta a les veus. El segon acte és un homenatge a l'enyorat segle XVIII: com a El cavaller de la rosa, de Strauss, es produeix aquí un nostàlgic intent de Sly de pescar en un món amable que ja no existeix. Al final, en aquesta escena única del suïcidi que constitueix el tercer acte, és quan Wolf-Ferrari troba la seva pròpia veritat, un llenguatge gairebé cambrístic que ja no atén altres veus més que les derivades del propi drama.[3]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Els creadors dels principals papers, inclòs Aureliano Pertile, mai van gravar res de l'òpera, encara que Ernesto Badini (el primer John Plake) i Palmiro Domenichetti van gravar el duetto dei beoni. La Canzone dell'orso la va fer Nino Piccaluga, qui va cantar l'obra a Torí i Trieste, mentre que tots dos i No, non sono un buffone van ser gravats per altres diversos cantants incloent a Francesco Merli i Alessandro Valente.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Rodríguez, Mariano. «Entrevista a Josep Carreras». La Vanguardia. [Consulta: 23 febrer 2017].
  2. Alier, Roger. «Benvingut a casa, Carreras». La Vanguardia. [Consulta: 23 febrer 2017].
  3. 3,0 3,1 3,2 Fancelli, Agustí. «El triunfo de un perdedor» (en castellà). El País. [Consulta: 23 febrer 2017].