Al-Mudhàffar Taqí-d-Din Úmar

Al-Mudhàffar Taqí-d-Din Úmar

Biografia
Mort	19 octubre 1191
Sepultura	Hama
Virrei Egipte
1183 – 1185 Nomenat per: Saladí
Emir d'Hama
1178 – 1191 – al-Mansur Muhàmmad ibn Taqí-d-Din Úmar →
Dades personals
Religió	Sunnisme
Activitat
Ocupació	comandant militar, governant
Família
Família	Dinastia aiúbida
Fills	al-Mansur Muhàmmad ibn Taqí-d-Din Úmar
Pare	Xahanxah ibn Ayyub
Germans	Farrukh Xah

Al-Mudhàffar Taqí-d-Din Úmar ibn Xahanxah ibn Ayyub —àrab: المظفر تقي الدين عمر, al-Muẓaffar Taqī d-Dīn ʿUmar— (? - 1191) fou un príncep aiúbida de Hamat (1178-1191) i general de Saladí. Era fill de Nur-ar-Din Xahanxah, germà de Saladí, però era només dos anys més jove que aquest i des del començament fou el seu conseller.

Va obligar els francs a aixecar el setge de Damiata el 1169. Més tard li va recomanar a Saladí trencar amb el zengita Nur al-Din Mahmud, però el pare de Saladí, Ayyub, ho va descartar. Però mort Ayyub (1173) i Nur al-Din (1174) Saladí va assolir plenament el poder.

Taki al-Din va rebre llavors comandaments importants i posicions claus. El 1175/1176 va ser governador de Damasc i va ajudar a Saladí en les campanyes de Síria. Dos dels seus mameluc, Qaràqux i Nasr al-Din Ibrahim, van operar al Magrib, en unes campanyes que van durar fins al 1186. El 1177 va prendre part a la batalla de Ramla, que va suposar una victòria dels francs, i on va morir el seu fill petit Ahmad ibn Taki al-Din Umar, agafant un gran odi contra els cristians. Un altre fill, el gran, Shahanshah ibn Taki al-Din Umar, va ser fet presoner pels templaris i va romandre presoner durant set anys abans de ser alliberat contra un fort rescat i l'entrega de tots els presoners templaris.

El 1178 Saladí li va donar terres a Síria en feu, incloent la vila d'Hamat, importants en relació a Alep que encara estava en mans dels zengites, i a Antioquia de l'Orontes, possessió dels croats. El 1179 Saladí va escoltar el seu consell i va refusar negociar la capitulació de la fortalesa de Bayt al-Ahzan i amb els diners previstos va reclutar noves tropes. Va derrotar una invasió pel nord dels seljúcides de Rum (Kilidjj Arslan II) i amb només mil homes va obtenir la victòria de Hisn Raban. El setge de la fortalesa de Bayt al-Ahzan va resultar complicat i Taki al-Din Umar va donar mostres de gran valentia; va ser ferit de gravetat però es va recuperar.

Va ajudar vers 1180/1181 a Saladí contra el rei de la Petita Armènia, Rupen III (1175-1187), net de Lleó i el 1181/1182 en l'expedició a al-Karak ocupada pels templers, participant en el setge no reeixit (1182). Després va marxar a Damasc i va participar en els setges de Tiberíades i Baysan, a les campanyes contra al-Ruha (Edessa) i al-Rakka, al setge de Mossul, a la conquesta de Nasibin, a l'atac a Sindjar i la conquesta d'aquesta (després d'això va retornar a Haran i a Hamat). El 1183 va participar també al setge d'Amida. Va participar també a la rendició d'Alep i a les campanyes de Baysan i la segona de Kerak.

Llavors Saladí li va donar la viceregència d'Egipte (tardor del 1183) rebent diverses iktes (feus). Fou a més designat tutor d'al-Malik al-Àfdal ibn Salah-ad-Din, fill i hereu designat de Saladí, però no es va entendre amb el seu pupil i Taki al-Din fou convocat a Damasc on va arribar el 1186. Saladí estava a punt de redistribuir els dominis i les funcions principals, i Taki al-Din va rebre en compensació d'Egipte les comarques de Manbij, Ma'arrat al-Numan i Kafr Tab Mayyafarikin (l'antiga ciutat ortúquida). No devia quedar gaire satisfet i va pensar a anar al Magreb amb els seus mamelucs, però va pesar més la seva lleialtat incondicional a Saladí.

El 1187 Taki al-Din Umar va participar en la batalla de Hattin manant l'ala dreta. També va prendre part a la victòria d'Acre el mateix any, a la conquesta de Tibnin i al setge de Tir. Saladí li va concedir els ports de Biblos i Latàquia reconquerits als croats.

Quan Frederic I Barba-roja va avançar cap al Llevant, Saladí el va enviar a vigilar l'avanç, i entre juny i novembre del 1190 va fer operacions que van impedir la progressió dels croats. El setge que els croats havien iniciat a Acre el 1189 es va allargar i va entrar en el segon any. La conquesta d'Acre era una qüestió de prestigi, ja que la ciutat era de fet política i econòmicament més important que Jerusalem, que fou finalment perduda. Taki al-Din no obstant potser va trobar dificultats en reclutar a la Djazira i va buscar el finançament de noves tropes en aquestes zones repartint els territoris del ortúquides com a feus; va ocupar Suwayda i Hani, i va marxar a Mayyafarikin, però va haver de defensar aquesta darrera dels atacs de l'emir de Akhlat, la qual al final va haver d'anar a assetjar i llavors va atacar també Malazgird a 40 km al nord d'Akhlat. No sols va comprometre les tropes que podien ajudar a Acre sinó que va morir durant el setge de Malazgird l'11 d'octubre de 1191. Altres tropes de la Djazira, els zengites de Mossul, de Djazirat Ibn Umar i de Sindjar, i Muzaffar al-Din Gokburi d'Irbil tampoc van anar en ajut d'Acre. Els zengites estaven ocupats doncs Djazirat Ibn Umar estava sent atacada per un senyor local; Irbil, per raons diferents (l'expansió del poder abbàssida després de l'enfonsament dels seljúcides), no estava en disposició de mobilitzar tropes. Saladí finalment va haver de negociar amb els croats.

A la mort de Taki al-Din Umar les tropes van reconèixer com a successor al seu fill al-Mansur Muhàmmad ibn Taqí-d-Din Umar.

A Hamat Taki al-Din Umar va construir la muralla i va fortificar la ciutadella situada a un turó prop d'un colze de l'Orontes.

Bibliografia

• Kamnal al-Din, Histoire d'Alep
• Claude Cahen, Syrie du Nord, París 1940.
• J. Monte, Taki al-Din, Muslim World XXXI