As-Sàlih Ayyub

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAs-Sàlih Ayyub
Biografia
Naixement 5 novembre 1205
el Caire (Egipte)
Mort 22 novembre 1249 (44 anys)
Mansura (Egipte)
Causa de mort Tuberculosi
  Soldà d'Egipte 


  Soldà de Damasc 

Activitat
Ocupació Polític
Conflicte Setena Croada
Família
Família Dinastia aiúbida
Cònjuge Xàjar-ad-Durr
Fills Turan-Xah ibn as-Sàlih Ayyub
Pare Al-Kàmil ibn al-Àdil
Germans Al-Àdil II
Modifica les dades a Wikidata

Al-Malik as-Sàlih Najm-ad-Din Ayyub ibn al-Kàmil Muhàmmad (El Caire 1206/1207-novembre de 1249) fou sultà aiubita d'Egipte (1240 -1249) i Damasc (1239 i 1245-1249).

Era el fill gran d'al-Màlik al-Kàmil ibn al-Àdil i el presumpte successor i l'agost de 1228 fou associat al tron quedant com a naib (virrei) a Egipte, amb Fakhr al-Din ibn Shaykh al-Shuyukh com a conseller, però aviat va perdre la simpatia paterna, es diu que per haver conspirat per ser independent. El 1229/1230 fou enviat a la Jazira però sense cap govern i el seu germà al-Àdil II ibn al-Kàmil va esdevenir el nou hereu presumpte. El 1232/1233 al-Kàmil li va confiar el govern de Hisn Kayfa. Entre 1233 i 1235 es van perdre diversos territoris a la Jazira davant el sultanat seljúcida de Rüm, però el 1236 aquests territoris foren recuperats i Ayyub fou establert com a sultà a Amida, Harran, Edessa, Nisibis, Khabur i altres llocs. El 1237 va començar a contractar bandes de mercenaris khwarizmites (corasmis) de l'antic exèrcit del khwarizmshah Djalal al-Din Manguberti. Va tenir conflictes amb Abu l-Fadail al-Malik al-Rahim Lu'lu Badr al-Din de Mossul.

A la mort d'al-Kàmil el 6 de març de 1238. An-Nàssir Dawud d'al-Karak havia de ser el successor a Damasc però el fill d'a-Kàmil, al-Àdil II, fou reconegut com a successor a Egipte i Damasc, i va nomenar governador d'aquesta al seu cosí al-Malik al-Djawad Yunus. Dawud va voler fer valer els seus drets a Damasc però fou derrotat prop de Nablus i va haver de fugir cap a al-Karak.[1] El 1239 Yunus, que no se sentia segur amb al-Àdil II, va cedir Damasc al seu cosí al-Màlik as-Sàlih Ayyub, rebent a canvi Sindjar, Rakka i Anah (gener del 1239) mentre el govern de Hisn Kayfa i dependències quedava en mans de Turan-Xah ibn as-Sàlih Ayyub. Tant al-Sàlih Ayyub com an-Nàssir Dawud van rebutjar aquest arranjament i es van aliar per atacar conjuntament a Ayyub, però com que an-Nàssir va exigir la cessió de Damasc en cas de victòria i al-Sàlih Ayyub s'hi va negar, an-Nàssir va passar al servei d'al-Adil II esperant que aquest li donaria Damasc. Al-Sàlih Ayyub va reorganitzar les seves forces i els seus aliats sirians i es va dirigir a Nablus (maig de 1239); es va negociar un acord de pau amb la mediació del califa abbàssida i ja estava gairebé arranjat quan al-Sàlih Ismaïl, que governava a Baalbek, al-Bika, Bosra i Sawad, aliat d'al-Mujàhid Shirkuh ibn al-Qàhir d'Homs (1186-1240), que havia demorat l'ajut a al-Sàlih Ayyub, van aprofitar per atacar la desguarnida Damasc que van ocupar el 27 de setembre de 1239 i van fer presoner al seu fill al-Mughith Umar.

Abandonat per les seves tropes, al-Sàlih Ayyub, es va refugiar amb an-Nàssir Dawud a al-Karak, que el va acollir a causa del fet que ja havia tingut algunes diferències amb al-Àdil II, i encara que el va mantenir sis mesos presoner (octubre de 1239 a abril de 1240), el va alliberar a canvi d'unes promeses que després aquest va al·legar haver fet sota pressió. Quan al-Àdil II i as-Sàlih Ismaïl anaven a fer una operació conjunta contra Dawud i Ayyub, el primer fou deposat per un cop d'estat dels seus emirs (maig/juny de 1240) que van proclamar a Ayyub com a sultà d'Egipte. El juny de 1240 Ayyub entrava a la ciutadella del Caire.

Poc de sap del seu govern a Egipte; va purgar l'exèrcit i va promoure als seus propis mamelucs pels que va construir una residència a l'illa de Rawda que fou l'origen dels mamelucs bahriya (febrer de 1241). Un acord general entre aiubites fou signat el 1243, sent el principal perjudicat an-Nàssir Dawud. As-Sàlih Ismaïl que dominava Damasc, va reconèixer la sobirania d'Ayyub (setembre de 1243) i anava a alliberar a al-Mughith Umar quan unes cartes interceptades enviades per Ayyub als mercenaris khwarizmites va trencar la confiança i finalment Umar va morir empresonat l'agost de 1244 i es creu que fou as-Sàlih Ismaïl qui el va fer executar.

Ayyub va haver de fer front llavors a una aliança de prínceps sirians i francs (aquests darrers van obtenir importants concessions de terres a Palestina a canvi del seu ajut a Ismaïl). Però Ayyub i els seus mercenaris khwarizmites van infligir una severa derrota a la coalició en la batalla de la Forbie (Farbiya), entre Gaza i Ascaló, el 17 d'octubre de 1244. Damasc fou assetjada i es va rendir l'octubre de 1245, però les condicions de rendició permetien a Ismaïl conservar Baalbek, Bosra i Safaw; Ayyub va seguir combatent i els mercenaris khwarizmites van portar el pes, però el maig de 1246 foren derrotats pels exèrcits d'Alep i Homs, que ja no donaven suport a Ismaïl sinó que lluitaven per evitar les devastacions dels mercenaris. Les forces egípcies no obstant van passar a l'atac i van arrabassar els territoris que conservava Ismaïl, que es va haver de refugiar a Alep el governant de la qual, an-Nàssir Yússuf ibn al-Aziz, li va oferir protecció. El març de 1247 Ayyub entrava solemnement a Damasc (que ja dominava des de 1245) per organitzar els seus territoris.

El 1247 Ayyub va conquerir Ascaló i Tiberíades als francs; el mateix any, el senyor de Salkhad, Izz al-Din Aybak, antic aliat d'Ismaïl fou arrestat. An-Nàssir Yússuf ibn al-Aziz d'Alep (1236-1260) es va apoderar d'Homs el 1248 però la va evacuar a petició d'uns enviats del califa abbàssida interessat a mantenir la pau davant l'amenaça mongola. El setembre de 1249 Ayyub va adquirir el principat d'al-Karak als pocs mesos de morir an-Nàssir Dawud.

Des de l'abril de 1249 Ayyub estava malalt i va abandonar Síria per retornar a Egipte. La pèrdua de Damietta (juny de 1249) va anar seguit de la seva mort als 49 anys al campament d'al-Mansura el 21 de novembre de 1249. La seva esposa Xàjar-ad-Durr van amagar la seva mort fins a l'arribada del fill i successor Turan-Xah ibn as-Sàlih Ayyub.

Referències[modifica]

  1. Abu Izzeddin, Nejla M. The Druzes: A New Study of Their History, Faith, and Society (en anglès). Brill, 1993, p.151. ISBN 9004097058. 

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: As-Sàlih Ayyub Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Humphreys, R. Stephen. From Saladin to the Mongols; the Ayyubids of Damascus 1193-1260 (en anglès). SUNY Press, 1977. ISBN 0873952634.