Un nen espera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
A Child is Waiting
Un nen espera
ChildWaitingPoster.jpg
Pòster de la pel·lícula
Fitxa tècnica
Direcció John Cassavetes
Protagonistes Burt Lancaster
Judy Garland
Gena Rowlands
Steven Hill
Direcció artística Rudolph Sternad
Producció Stanley Kramer
Guió Abby Mann
Música Ernest Gold
Fotografia Joseph LaShelle
Muntatge Gene Fowler Jr. i Robert C. Jones
Productora United Artists
Dades i xifres
País Estats Units
Data d'estrena 1963
Durada 102 minuts
Idioma original anglès
Color pel·lícula en blanc i negre
Temàtica
Gènere Drama
Més informació
IMDB Fitxa 7.3/10 stars
Rotten Tomatoes Fitxa
All Movie Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Un nen espera (A Child is Waiting) és una pel·lícula estatunidenca, la tercera dirigida per John Cassavetes després de Too Late Blues i abans de Faces, estrenada el 1963. Ha estat doblada al català.[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

Ted Widdicombe confia el seu fill Reuben, que considera com endarrerit, a càrrec de la clínica del doctor Matthew Clark, que acull endarrerit mentals, autistes i trisòmics. Dos anys passen sense que el nen hagi fet cap progrés, continua sent rebel i refusa integrar-se a totes les formes de grup. Jean Hansen, una música desenganyada, és contractada a la clínica per sessions de musicoteràpia. Enganxa aviat a Reuben, i vol, contra l'opinió del doctor, conèixer els pares, ja que percep que sens dubte, conscientment o no, han llençat el seu fill. Troba Sophie, la mare que es nega categòricament a veure el seu fill.

Llavors hi ha l'enfrontament entre el doctor i la seva empleada. Reuben fuig, però el troben. Jean Hansen prepara un espectacle musical on arribarà a captar l'interès del nen, al si de la petita tropa teatral, i renunciarà a voler establir un vincle privilegiat, però fusional. L'espectacle té lloc davant els pares, entre els quals Ted, que, molt colèeric, havia vingut a retirar el seu fill de l'Institut, i el veu capaç de mantenir el seu paper a l’obra. Al final de la pel·lícula, el doctor confia l'acollida del nou nou vingut a Jean Hansen.[2]

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Context, rodatge i acollida del film[modifica | modifica el codi]

John Cassavetes persegueix amb aquesta pel·lícula aproximar-se a les grans companyies començat amb Too Late Blues i la Paramount Pictures. Aquesta pel·lícula serà produïda per Stanley Kramer per United Artists. La confrontació entre el cineasta i el productor anirà ràpidament al desastre. Stanley Kramer signarà el final per una pel·lícula en la qual John Cassavetes no reconeix les seves intencions: «La diferència principal entre el meu muntatge i el de Stanley Kramer és aquesta: el seu muntatge afirma que els nens retardats s'han de quedar en institucions especialitzades, i la pel·lícula que he rodat insisteix en el fet que aquells nens són millor a la seva pell que molts adults sans de cos i d'esperit. ». Aquesta versió, negada pel seu autor, és evidentment l'única que subsisteix avui.

El càsting és brillant: Burt Lancaster fa el paper del doctor. Pel que fa a Judy Garland al paper de Jean Hansen, roda la seva última pel·lícula com a actriu dramàtica. Seguiran una comèdia musical, I Could go on Singing i La Vall de les nines , de la qual seran suprimides les seves escenes.

En la gravació, els debats són vius sobre els diagnòstics diferencials a portar als autistes i als endarrerits, fins i tot als trisòmics, que en efecte estan barrejats en aquesta institució. Un ressò de les teories de Bruno Bettelheim és fins i tot explícitament present en una rèplica del doctor a Jean «Love is not enough / L'amor no en té prou», títol d'una cèlebre obra d'aquest psicoanalista, aparegut el 1950.

Malgrat el càsting i les intervencions violentes de Stanley Kramer, la pel·lícula coneixerà un ressonant fracàs comercial, una aposta definitiva de Cassavetes pels desitjos del seu productor, i una subestimació de les seves grans qualitats cinematogràfiques: enquadraments i composicions extremadament polides, un treball de gran proximitat amb els nens, la construcció en dues escenes (la institució a l'interior i la parella de pares que es desfà, a l'exterior), i una intenció documental més manifesta que a les seves altres pel·lícule. Així es tanca de nou el parèntesi hollywoodià de John Cassavetes, que, amb la seva pel·lícula següent Faces , tornarà cap al seu equip i en el cinema independent.

Es retindrà finalment que aquesta pel·lícula obre la participació de Gena Rowlands a les pel·lícules de l'home amb qui es va casar el 1954 i amb qui passarà tota la seva vida. Rodaran junts altres sis pel·lícules.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. esadir.cat. Un nen espera (en català). esadir.cat. 
  2. «A Child Is Waiting  ». The New York Times.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: cinema