Usuari:Ketsia23/Inhaúma
A partir de la dècada de 1960, amb el canvi de la cabdal per a Brasília i la transformació de la Ciutat del Riu de Gener en Estat de la Guanabara, el creixement econòmic de la Regió comença a disminuir. El fet de no haver-hi ocorregut els resultats esperats al llarg de l'Avinguda Brasil, la pèrdua del status d'Estat, amb la transformació en Municipi, a més d'altres aspectes relacionats a la conjuntura econòmica nacional i al propi desenvolupament econòmic de la Ciutat, acaben contribuint per a dur la Regió a la estagnação.
Els anys següents es desenvolupa un fort comerç varejista en diversos sectors - alimentació, vestuário, calçats, electrodomèstics, entre uns altres - sorgint encara activitats connectades a serveis, amb predominância de dipòsits, transportadoras i tallers. I encara que el sector habitacional no hagi evolucionat, l'industrial encara continua expressivo.
Integrada al teixit urbà de la Ciutat a través de tres fases distintas, la Regió està indelevelmente connectada la diferents sistemes de transports: el fluvial-marítim, amb els seus ports integrats per camins que, del segle XVI al XIX, van funcionar de forma extremadament eficient; el ferroviari, amb la inauguració de la ferrovia que, a partir de 1886, efectiva l'ocupació de la Regió, delimita els barris i li dóna el propi nom; i el rodoviário, amb les seves vies internes i, principalment, amb la construcció de l'Avinguda Brasil, após 1946.
El progrés promès pel Metre en fins de la dècada de 70 i inici de la dècada de 80, encara amb la integració del barri amb el centre de la ciutat, no vaig portar més beneficis de problemes la regió, segon habitants més antics del barri. Ocorre que el local on va ser construïda l'estació, de superfície, era conegut menjo el cor comercial del barri. Amb el Metre, el que havia en el local va ser posat a baix, inclusivament una plaça pública, fet que va concentrar el comerç del barri entorn de la Plaça 24 d'Octubre i va dur a l'abandono el "un altre costat del barri",on es localitza el cementiri, fent amb que carrers menjo Alvaro de Miranda entressin en decadència en les dècades següents. Encara avui (2010) és possible veure en una àrea de la passarel·la que dóna accés l'estació de Metre, en el costat del Carrer Pare Januário, restes de azulejos que formaven part de cozinhas i banheiros d'immòbils que allí van estar establerts en el passat.
Abans del Metre, Inhaúma ja havia tingut sistema de transport sobre trilhos. L'estació Inhaúma de la Carretera de Ferro Riu d'Or va ser construïda en 1898 de demolida i após la desativação del ramal, entorn de 1968, va ser demolida.[1]
Roman el esvaziamento econòmic de la Regió, amb retração i transferència d'indústries per a altres àrees. Malgrat d'això, la Leopoldina encara es destaca per la seva pluralidade de vocacions - residencial, comercial i industrial - consolidades a través d'una evolució històrica que la diferencia de les massa regions. En els seus ports, trilhos i carreteres obrint fronteres al nord es troba, per tant, el resumeixo de la seva història.[2]
El barri, outrora cridat de Real Clientela de Inhaúma, ja va ser un llogaret d'indis Tamoios. Após el governador Estácio de Sá passar les terres per a possessió dels jesuítas, aquesta regió va guanyar el nom de Inhaúma, que, en tupi vol dir argila de prato o encara corrent fosc o barrenta. Posteriorment, amb l'expulsió dels jesuítas pel Marquês de Pombal, Inhaúma ja havia es fet u dels principals punts del Riu de Gener, doncs per allí transitaven els productes agropecuários vinguts de l'interior. Aquests eren col·locats en canoas i descendien els rius Pavuna i Meriti, per a proveïment de la cabdal.
L'inici del segle XIX va ser marcat pelo incremento de les activitats comercials, expressament a partir de 1808, amb la vinguda de la Cort Portuguesa per a Brasil. Els ports de la ciutat van passar a rebre major volum de mercaderies, el que es va reflectir també en el moviment del port de Inhaúma, llavors localitzat on avui acaba l'Avinguda Guilherme Maxwell, en el cruzamento amb el carrer Platja de Inhaúma.
El temps va ser passant i aquestes activitats van ser concentrant-se en Engenho de la Pedra, Engenho de la Reina, Cinquena de Santana i Hisenda del Capão del Bisbe. El propietari del Engenho de la Reina, el coronel Antônio Joaquim de Souza Pereira Botafogo era incentivador del comerç en la regió i de la venda de terres en lotes i prestacions. Va ser també el coronel que doou terra per a la construcció del cementiri, va obrir diversos carrers i fins a una plaça, que encara avui duu el seu nom: Plaça Botafogo.
La vasta àrea del barri va ser desmembrando-si en diverses paróquias que, per la seva banda, van ser transformades en noves circunscrições. Val la pena esmentar les següents ocasions: en 1915, les paróquias de Cascadura, Engenho de Dintre, Madureira, Olaria i Pietat; en 1920, les de Bonsucesso i Diví Salvador; en 1931, les d'Apareguda i Del Castilho; en 1934, a de Pilars i en 1947, a de Engenho de la Reina.
Avui, en el barri de Inhaúma queda localitzada la seu de la XII Administració Regional, que comprèn els següents barris: Higienópolis, Del Castilho, Maria de la Gràcia, Inhaúma, Engenho de la Reina i Tomás Conill.[3] [[Categoria:Pàgines amb traduccions sense revisar]]