Llengua tupí

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llenguaTupí
Abáñeenga
Llengua morta
Altres denominacions Tupí clàssic
Tipus llengua aglutinant
Parlants
Originaris de d'Amèrica
Parlat a Brasil
Classificació lingüística

Tupí

Codis
ISO 639-3 tpw
Glottolog tupi1287
IETF tpw
Modifica dades a Wikidata
José de Anchieta (1534-1597), el primer gramàtic del tupí

El tupí clàssic és una llengua tupí extinta que fou parlada dels tupís del Brasil, especialment pels assentats a prop del mar. Pertany a la família tupí-guaraní i se'n conserven registres escrits dels segles XVI, XVII i XVIII. Als primers períodes colonials el tupí fou emprat tant pels amerindis com pels europeus com a llengua franca al Brasil. Tingué ús literari fins que fou reprimida fins a l'extinció. Actualment se'n parla una varietat moderna, el Nheengatu.

Tot i que la denominació entre lingüistes (que també és l'emprada globalment excepte pels parlants de tupí modern o nheengatu) és la de tupí clàssic, entre els parlants nadius de la varietat moderna la varietat clàssica es coneix com a ñeengatú (literalment, la llengua correcta) o ñeendyba (llengua comuna). En el propi tupí clàssic es coneix com a abáñeenga (literalment, llengua humana).

Fonologia[modifica]

La fonologia del tupí clàssic té diversos trets interessants per la seva raresa. Per exemple, no conté el so aproximant lateral alveolar /l/ ni el so vibrant alveolar /r/. Té una escassa varietat de sons consonàntics però, per contra té dotze vocals pures.

Aquesta mancança consonàntica fou usada pels portuguesos per vexar la cultura tupí mitjançant la frase "não têm fé, nem lei, nem rei" (no tenen fe, ni llei, ni rei), impronunciable pels parlants de tupí que en comptes de , lei i rei pronunciaven , re'i i re'i respectivament.

Vocals[modifica]

Anterior Central Posterior
Tancada /i/, /ĩ/ /ɨ/, /ɨ̃/ /u/, /ũ/
Mitjana /ɛ/, /ɛ̃/ /ɔ/, /ɔ̃/
Oberta /a/, /ã/

Com pot observar-se, les vocals nasals són totalment vocàliques. Es pronuncien amb la boca oberta i el paladar relaxat, sense bloquejar l'aire perquè ressoni al nas. Tanmateix aquestes aproximacions s'han de prendre amb certa precaució, perquè no existeixen registres sonors del tupí clàssic. A més, se sap que com a mínim tenia set dialectes.

Consonants[modifica]

Labial Coronal Palatal Velar Glotal
Nasal m /m/ n /n/ ñ /ɲ/ ng /ŋ/
Oclusiva Prenasalitzada mb /ᵐb/ nd /ⁿd/ ng /ᵑɡ/
Sorda p /p/ t /t/ k /k/ (/ʔ/)*
Fricativa b /β/ s /s/ x /ʃ/ g /ɣ/ h /h/
Semivocals û /w/ î /j/ ŷ /ɰ/
Bategant r /ɾ/
  • * L'oclusiva glotal només apareix entre dues vocals consecutives a l'inici de mot. En l'escriptura, se sol notar amb un apòstrof.
  • † Alguns autors remarquen que la pronunciació clàssica del so /s/ era retroflexa (so /ʂ/). La majoria de fonts però descriuen algunes dialectes amb variacions entre /s/ i /h/.
  • ‡ La pronunciació real del so ŷ correspon a la semivocal /ɨ/. Únicament apareix a les llengües de la família tupí–guaraní, i de fet sembla que no era present a tots els dialectes de la família lingüística.

Visió alternativa[modifica]

Segons Nataniel Santos Gomes[cal citació] el sistema fonètic del tupí era més senzill:

  • Consonants:
    • p, t, k, ‘ (/ʔ/)
    • b (/β/)
    • s, x (/ʃ/)
    • m, n, ñ (/ɲ/)
    • û (/w/), î (/j/)
    • r (/ɾ/)
  • Vocals
    • i, y (/ɨ/), u, ĩ, ỹ, ũ
    • e, o, õ, ẽ
    • a, ã

Aquest esquema no contempla el so Ŷ com a semivocal independent ni l'existència del so /ɣ/. Tampoc diferencia entre /ŋ/ i /ⁿɡ/, probablement perquè no considera els sons /ⁿb/, /ⁿd/ i (/ⁿɡ/) com a fonemes independents sinó amb a combinacions nasalitzades dels sons oclusius sords.

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • ALVES Jr., Ozias. Uma breve história da língua tupi, a língua do tempo que o brasil era canibal.
  • ANCHIETA, José de. Arte da gramática da língua mais usada na costa do Brasil. Rio de Janeiro: Imprensa Nacional, 1933.
  • Anchieta, José de. Poemas, 2004. ISBN 978-85-336-1956-2. 
  • DI MAURO, Joubert J. Curso de Tupi Antigo.
  • GOMES, Nataniel dos Santos. Síntese da Gramática Tupinambá.
  • Perfil da língua tupi
  • EDELWEISS, Frederico G. Tupis e Guaranis, Estudos de Etnonímia e Lingüística. Salvador: Museu do Estado da Bahia, 1947. 220 p.
  • EDELWEISS, Frederico G. O caráter da segunda conjugação tupi. Bahia: Livraria Progresso Editora, 1958. 157 p.
  • EDELWEISS, Frederico G. Estudos tupi e tupi-guaranis: confrontos e revisões. Rio de Janeiro: Livraria Brasiliana, 1969. 304 p.
  • GOMES, Nataniel dos Santos. Observações sobre o Tupinambá. Monografia final do Curso de Especialização em Línguas Indígenas Brasileiras. Rio de Janeiro: Museu Nacional / UFRJ, 1999.
  • LEMOS BARBOSA, A. Pequeno Vocabulário Tupi–Português. Rio de Janeiro: Livraria São José, 1951.
  • LEMOS BARBOSA, A. Juká, o paradigma da conjugação tupí: estudo etimológico-gramatical in Revista Filológica, ano II, n. 12, Rio de Janeiro, 1941.
  • LEMOS BARBOSA, A. Nova categoria gramatical tupi: a visibilidade e a invisibilidade nos demonstrativos in Verbum, tomo IV, fasc. 2, Rio de Janeiro, 1947.
  • LEMOS BARBOSA, A. Pequeno vocabulário Tupi–Português. Rio de Janeiro: Livraria São José, 1955. (3ª ed.: Livraria São José, Rio de Janeiro, 1967)
  • LEMOS BARBOSA, A. Curso de Tupi antigo. Rio de Janeiro: Livraria São José, 1956.
  • LEMOS BARBOSA, A. Pequeno vocabulário Português-Tupi. Rio de Janeiro: Livraria São José, 1970.
  • MICHAELE, Faris Antônio S. Tupi e Grego: Comparações Morfológicas em Geral. Ponta Grossa: UEPG, 1973. 126 p.
  • Eduardo De Almeida Navarro. Método moderno de tupi antigo a língua do Brasil dos primeiros séculos, 1998. ISBN 978-85-326-1953-2. 
  • RODRIGUES, Aryon Dall'Igna. Análise morfológica de um texto tupi. Separata da Revista "Logos", ano VII, N. 5. Curitiba: Tip. João Haupi, 1953.
  • RODRIGUES, Aryon Dall'Igna. Morfologia do Verbo Tupi. Separata de "Letras". Curitiba, 1953.
  • RODRIGUES, Aryon Dall'Igna. Descripción del tupinambá en el período colonial: el arte de José de Anchieta. Colóquio sobre a descrição das línguas ameríndias no período colonial. Ibero-amerikanisches Institut, Berlim.
  • SAMPAIO, Teodoro. O Tupi na Geografia Nacional. São Paulo: Editora Nacional, 1987. 360 p.
  • Francisco da Silveira Bueno. Vocabulário tupi-guarani, português, 1998. ISBN 978-85-86632-03-7. 
  • Tibiriçá, Luís Caldas. Dicionário tupi-português com esboço de gramática de Tupi Antigo, 2001. ISBN 978-85-7119-025-2.